Beginners

Director: Mike Mills

Intèrprets: Ewan McGregor, Mélanie Laurent, Christopher Plummer, Goran Visnjic, Kai Lennox.

Gènere: Drama, comèdia. USA, 2010. 100 min.

Amb indiferència de l’edat o de l’experiència que puguem acumular, la vida pot presentar de forma inesperada canvis i situacions completament noves, davant les quals ens tornem a sentir uns principiants. És la premissa sobre la qual gira Beginners, una obra de naturalesa independent i escrita i dirigida per Mike Mills, en el que tot just és el seu segon llargmetratge. Amb una posada en escena austera, però amb tocs força personal, i un interessant estil narratiu, Mills demostra que no fan falta gaires floritures per construir una pel·lícula notable si es compta amb una trama principal potent, quatre personatges ben treballats i una bona capacitat de connexió amb l’espectador. A Beginners no li fan falta gaires coses més per transmetre’ns un munt de sensacions de forma sincera i sense imposicions de caràcter emocional.

Resulta xocant que una pel·lícula comenci amb una veu en off que et resumeix en un parell de minuts tres quartes parts de l’argument, però així es com Beginners posa de manifest que ben poc li importa que ja coneguem part del que passarà i que el que li interessa és l’evolució dels personatges entremig. A partir d’aquí, la pel·lícula juga amb el muntatge per avançar de forma paral·lela en els dos espais temporals de la trama, incloent també flashbacks de la infantesa del protagonista. Llegit així, pot sonar a cacau mental, però l’habilitat narrativa i al mateix temps la senzillesa de Mills no permet que l’espectador es trobi ni mig perdut en cap moment. Al contrari, així podem apreciar més fàcilment les diferències en el comportament del protagonista (narrador en primera persona de la història). Poc a poc, et vas adonant com un argument aparentment simple i tòpic pot estar ple de riquesa i originalitat.

Per sobre de tot, són els personatges qui fan de Beginners una pel·lícula destacable. Mike Mills fa un gran retrat sobre les dificultats per adaptar-se i assimilar nous escenaris, noves mentalitats i noves formes de veure el món. Pel que fa a la parella de protagonistes, són personatges descol·locats, un punt ingenus, que es deixen portar per la inseguretat i veuen amb por la possibilitat de canviar les seves conviccions. D’altra banda, és curiosament el personatge del pare qui afronta amb més naturalitat i il·lusió la seva nova condició. Tot i presentar un tractament amb continus tocs d’humor i tendresa, i fins i tot alguna pinzellada surrealista, Beginners és un el fons una pel·lícula melancòlica, sobre la tristesa i les dificultats de la vida, i sobre la necessitat de prendre’s les coses amb un optimisme moderat davant la certesa que, al final, poques coses duren per sempre. Tot això, tractat amb calidesa i sinceritat, i fugint de l’apartat més morbós o efectista.

Aquesta gran força que desprenen els personatges es veu alimentada per les destacades actuacions del repartiment, començant per un Ewan McGregor que sembla trobar-se molt més còmode en pel·lícules més petites i humanes com aquesta que no pas en grans produccions de Hollywood. McGregor sap interioritzar tot el que li demana el personatge, per després transmetre-ho a la perfecció. Al seu costat, Mélanie Laurent, a banda d’omplir la pantalla amb el seu somriure, crea una química perfecta i molt natural entre els dos. Per sobre d’ells, però, cal remarcar un Christopher Plummer que difícilment deixarà algun espectador sense captivar amb una actuació plena de frescor i tendresa, però també autenticitat, d’aquelles que per si soles quasi mereixen haver pagat l’entrada. Fins i tot el gos, genial i commovedor, es converteix en un personatge més i amb un paper important al film.

La direcció de Mills té forces tocs personals, no només per l’ús de la càmera, sinó per la introducció de recursos visuals com successions de fotografies o fins i tot algun toc infogràfic. Com ja he comentat, el director combina la preocupació per donar, quan pertoca, una atmosfera còmica i desenfadada a Beginners amb la forta càrrega dramàtica que tenen els seus personatges. Al final, un tendeix a pensar que, tot i el “maquillatge” en el seu decurs, la pel·lícula es decanta per veure el got mig buit, però sempre amb un toc d’esperança. En tot cas, ens trobem davant una d’aquelles petites grans pel·lícules que solen passar desapercebudes cada any. Caràcter humil, aparença simple, però gran profunditat i aquella sensació que, en alguna cosa o altra, t’ha marcat com a espectador. Quan arribi aquell moment en què la nostra vida canvia i ens sentim com uns principiants, possiblement recordarem aquesta pel·lícula.