Ara fa un any, començava el post sobre el Beefeater In-Edit, el Festival Internacional de Cine Documental Musical de Barcelona, apuntant que no massa gent sabia de l’existència d’aquest certamen i que segurament ja anava bé que fos així. Després de la VIII edició del festival, em reafirmo encara més d’aquelles paraules, ja que podem parlar perfectament de l’any de la massificació d’aquest esdeveniment. Amb 27.206 espectadors, un 20% més que al 2009, i sessions esgotades amb diversos dies d’antelació, no hi ha dubte que la dimensió de l’In-Edit ha pujat de nivell. D’una banda, és molt positiu que un festival barceloní creixi d’aquesta manera, però de l’altra, això requereix certs canvis organitzatius de cara a les properes edicions.

Aquesta és la valoració dels documentals que un servidor ha pogut veure durant aquests dies, completats per dues aportacions a càrrec d’una col·laboradora de luxe.

The White Stripes: Under Great White Northern Lights

El film repassa la gira que The White Stripes va realitzar per Canadà durant l’any 2007, actuant en petites localitats i oferint concerts sorpresa a la llum del dia i en llocs tan poc habituals com un autobús, una barca o una escolaa. És un d’aquells documentals pensats pels més fans de la banda, però al públic general li permet descobrir més intimitats sobre aquesta inusual parella de germans(?), la seva peculiar relació tant dins com fora de l’escenari i, en especial, sobre aquest prodigi anomenat Jack White.

A banda de les poderoses actuacions en directe, The White Stripes: Under Great White Northern Lights recull moments entranyables com la trobada de la banda amb un grup d’avis de la tribu esquimal dels innuits. Tot un valent exercici d’humilitat i proximitat per part d’un dels grups més famosos de la última dècada, a qui els freds i inhòspits paisatges de Canadà els van com anell al dit, fins arribar a convertir-se en el simbòlic tercer integrant de la banda.

(Martí)

Barcelona Era Una Fiesta (Underground 1970-1983)

Ha estat un dels documentals estrella d’aquesta edició i l’encarregat d’innaugurar el festival. Barcelona Era Una Fiesta retrata el fort corrent “underground” que es va generar a la capital catalana a partir de la caiguda del franquisme. A través dels testimonis personals de diversos artistes com Mariscal o Pau Riba, entre altres, el film ens remonta a uns anys en què les drogues, la llibertat sexual i la confrontació amb el sistema es van apoderar dels sectors més joves de la població.

Tot i que el documental té un rumb una mica incert, suposa un interessant retrat social d’aquells anys, recuperant valuoses imatges d’arxiu i deixant que siguin els mateixos protagonistes qui facin de narradors. L’originalitat de l’estil visual, molt gràfic i dinàmic en tot moment, i el to informal i sincer dels testimonis donen vida a un film molt ben documentat, que il·lustra de primera mà un període que va marcar tota una generació i que va definir el bagatge cultural de la Barcelona contemporània.

(Martí)

Upside Down: The Story of Creation Records

Magnífic documental sobre un dels segells discogràfics independents que va revolucionar la música britànica durant les dècades dels 80 i els 90. De la mà dels seus creadors, amb Alan McGee al capdavant, el film explica els orígens de Creation Records, la seva època d’or i posterior davallada fins arribar a la fallida econòmica. The Jesus and Mary Chain, Primal Scream, Teenage Fanclub o Oasis són alguns dels noms que Creation Records va portar a la fama gràcies a l’ull clínic de McGee.

Upside Down no només repassa la biografia musical de la discogràfica, també la seva adaptació a les noves tendències musicals i la seva capacitat per sobreviure en condicions molt precàries. Els valents testimonis d’Alan McGee sobre la seva tortuosa vida personal durant aquells anys aporten molta humanitat al documental i ens descobreixen un personatge únic, a qui vam tenir la sort de veure i escoltar després de la projecció. Probablement, el documental més complet dels que he vist en aquesta edició.

(Martí)

It Might Get Loud

Possiblement un dels documentals més comercials del festival. Jimmy Page, The Edge i Jack White es reuneixen per conversar sobre l’element que els uneix: la guitarra. Tres generacions i tres punts de vista diferents sobre la música, però una mateixa passió. It Might Get Loud repassa els orígens de tots tres fins a iniciar el camí que els va portar a la fama i tots els factors que van anar forjant la seva personalitat com a guitarristes. Una trobada interessant i amb algun que altre secret desvetllat.

El film es sustenta en el gran carisma dels seus tres protagonistes i la seva indiscutible qualitat musical, centrant els seus punts forts en els moments en què toquen tots junts i també en les intimitats que confessen a l’espectador. No obstant, la producció peca una mica de prefabricada i excessivament guionitzada, fins i tot en les converses que mantenen els tres, així com un pèl irregular en el ritme. També li sobra una mica de lirisme, innecessari, però s’ha de dir que la direcció de Davis Guggenheim (Una Verdad Incómoda) és brillant i que el resultat és força bo. Això sí, ajuda força el fet que t’agradi U2 i/o White Stripes i/o Led Zeppelin.

(Martí)

When You’re Strange: A film about The Doors

Queden poques coses a dir que no s’hagin dit ja sobre The Doors. El documental de Tom DiCillo no afegeix res nou a la biografia d’un dels grups considerats més innovadors i poderosos de la història del rock. Però el seu apropament a la banda de Los Ángeles està realitzat des del bon gust i la versemblança.

When you’re strange és una recopilació de material inèdit sobre el grup entre 1966 i 1971. Barrejant el blanc i negre i el color durant tot el metratge, DiCillo conjuga impecablement les diferents etapes creatives que va viure la banda amb el context històric i social de l’Amèrica del Nord de l’època, dirigida per una classe política que va intentar censurar la lletra del “Light my fire” abans d’una actuació en directe de la banda a la CBS i que va dictar una ordre d’arrestament a Morrison per escàndol públic.

I per sobre de tot això, el talent, l’extravagància, els deliris de grandesa, la immersió en l’alcohol i les drogues, el declivi i la mort a París d’un dels genis musicals del segle XX. Tot ben explicat; res que no sapiguem.

(Lídia)

Monterey Pop

Finals dels 60’s a Califòrnia. Contra cultura, psicodèlia, LSD i peregrinació cap el Monterey County Fairgrounds, on John Phillips de The Mamas&the Papas, el productor Alan Pariser i el publicista Derek Taylor havien organitzat el Monterey Pop festival. El documental de Pennebaker recull algunes de les actuacions musicals, considerades avui en dia històriques, que van tenir lloc durant aquest esdeveniment, que va acollir a més de 200.000 persones.

El director se situa darrera de la càmera per esdevenir un espectador més. No hi ha veu en off, no hi ha argument. La peça recull únicament als músics tocant i a l’audiència amb cara extasiada, alguns, i embadalits, d’altres. Podem veure, a Hendrix cremant la seva guitarra després d’interpretar el “Wild Thing” de The Troggs, a Janis Joplin cridant literalment sobre de l’escenari, tota la colla dels The Mamas&the Papas, als The Who carregant-se els seus instruments com de costum, i a Ottis Reading, entre d’altres. El documental el tanca l’actuació de Ravi Shankar. És en aquest moment quan em quedo clapada. Vint minuts de sitar a les dotze de la nit d’un diumenge, acomodada a una confortable butaca, no són fàcils de suportar.

(Lídia)