Melancholia

Director: Lars von Trier

Intèrprets: Kirsten Dunst, Charlotte Gainsbourg, Kiefer Sutherland, Alexander Skarsgard, John Hurt, Cameron Spurr, Charlotte Rampling.

Gènere: Ciència-ficció, drama. Dinamarca, 2011. 130 min.

Que Lars von Trier agafi la càmera per oferir-nos el costat més fosc i incòmode de la vida ja no és cap notícia. Declaracions polèmiques a banda, el director danès sempre ha manifestat que les seves pel·lícules l’ajuden a pal·liar una vida marcada per la depressió i la desil·lusió, elements que inexorablement han estat protagonistes recurrents dels seus films. No obstant, l’impacte que va suposar Anticristo (una de les poques pel·lícules que van aportar qualitat a aquell 2009 tan pobre cinematogràficament) no troba continuïtat a l’esperada Melancolía, una obra més contemplativa i irregular que propicia amb força més facilitat el distanciament per part de l’espectador. Tot i comptar amb uns minuts inicials i finals que pràcticament valen l’entrada per si sols i un estil visual espectacular, von Trier s’entesta en dil·latar una història que no sempre té la substància necessària per fer-ho i acaba presentant un film que funciona a ratxes.

Melancolía es basa en el retrat de dues germanes completament oposades en dos contextos tan diferents com la celebració d’una boda i l’apropament de la fi del món, que precisament defineixen els dos actes diferenciats del film. Les dues parts afronten els conceptes de la bogeria i l’obsessió, però cadascuna centrada en una germana i manifestada de forma molt diferent, il·lustrant així dues maneres oposades d’entendre la vida i la mort en el seu significat més metafísic. Tot i l’interès d’aquest retrat i la força que transmeten diverses escenes i diàlegs, en ambdós casos el missatge acaba caient en la reiteració per culpa de fragments o subtrames que al final resulten prescindibles i no fan altra cosa que alentir massa el ritme del film. Von Trier cau massa en l’anècdota, costa trobar una intencionalitat clara en diversos dels fets que passen o, si més no, aquests no semblen tenir la contundència necessària que els doni raó de ser.

Es podria resumir dient que esperava un Lars von Trier amb més mala llet i amb més coses per explicar-me o transmetre’m en les més de dues hores que dura Melancolía, les quals acaben impacientant una mica l’espectador i aconsegueixen l’efecte contrari al desitjat: rebaixar una tensió que en teoria no hauria de decaure en cap moment. I és una llàstima, perquè la pel·lícula posseeix el segell i la incorrecció de von Trier i té imatges realment memorables gràcies a la magistral direcció del danès, amb una càmera que també combina bogeria i calma, segons el moment, i a una posada en escena impactant i molt atractiva gràcies a l’espectacular treball de fotografia. També la banda sonora, grandiloqüent i contundent, és d’aquelles que omple tota la sala i quasi sembla que se’t tiri a sobre, sobretot a mida que s’acosta a la resolució. En aquest sentit, és obligat veure-la en pantalla gran.

Un altre dels punts a destacar de Melancolía és el duel interpretatiu entre Kirsten Dunst i Charlotte Gainsbourg. Les dues entenen perfectament el que representen els seus personatges, la depressió i desesperació des de dos punts de vista diferents, i ho executen de forma brillant, jugant cada una amb les seves millors cartes. Dunst, que aquí recorda sobretot al seu paper a Maria Antonieta de Sofía Coppola, no dubta en entregar-se per complet al paper, mentre que Gainsbourg, a qui ja havíem vist patir de valent a Anticristo, agafa el relleu de forma igual d’efectiva. Pel que fa a Kiefer Sutherland (costa veure a Jack Bauer de 24 en papers com aquest) o Alexander Starsgard, quasi acaben resultant simples testimonis de la bogeria de les seves respectives dones. En aquest sentit, un cop més, von Trier reafirma el seu odi/veneració (només ell ho sap) cap a la figura femenina i tota la seva complexitat.

Realment, no és fàcil qualificar o puntuar Melancolía, sobretot tenint una de les imatges finals més potents que he vist mai i fent-te sortir de la sala amb els pèls encara de punta, però és de justícia apuntar les seves mancances i l’esforç que requereix per mantenir l’atenció en segons quina ocasió, encara que l’autor es tracti de Lars von Trier. En efecte, no entrarà dins els seus títols més destacats, ja que no aconsegueix la intensitat dramàtica i el nivell de tensió que ens ha ofert altres vegades, però el reafirma com un director necessari en l’actualitat per la seva capacitat de veure les coses d’una forma tan emocional i particular. El propi director va declarar que no estava segur si Melancolía “era en realitat una porqueria” (tot i que coneixent el seu ego, sembla més aviat una ironia), per tant, si més no, posa en evidència que les seves obres sorgeixen de forma instintiva i passional. En el fons, és així com, de tant en tant, acaben sortint obres mestres. Lars, no canviïs.