M.A.Confidential

Shaun the Sheep Movie

Directors: Richard Starzak, Mark Burton

Gènere: Animació, comèdia. Gran Bretanya, 2015. 85 min.

L’estudi d’animació Aardman és una d’aquelles joies que segurament no valorarem com es mereix fins el dia (res no ho vulgui) que ja no existeixi. Tot i les seves coproduccions amb Sony o DreamWorks, i les conseqüents irrupcions a la tècnica digital i 3D, la productora britànica no ha volgut abandonar mai la sòlida fidelitat al seu estil artesanal, detallista i enginyós a base de dissenys de plastilina, amb el qual transita per la franja menys vistosa del gènere actual d’animació sense recórrer a grans promocions, espectacles ni enormes pressupostos. Després de perles com Rebelion en la Granja (2000) o Wallace and Gromit (2005), ara ens arriba la que probablement és la seva pel·lícula més completa, La Oveja Shaun: La Película, basada en la sèrie homònima que va produir l’any 2012.

La pel·lícula porta el segell Aardman des d’un bon principi. L’humor és blanc i directe, sense rebuscaments ni riscos excessius, però allà on el públic més infantil es quedarà en una superfície ja del tot satisfactòria, els més grans podran anar descobrint que el film posseeix molt més enginy del que sembla. I és que La Oveja Shaun: La Película no només té reservades petites sorpreses que apel·len l’historial cinèfil del públic adult, sinó que destil·la una fina paròdia social de la vida i els habitants de les grans ciutats, fet que genera un bon nombre de situacions ridiculitzades que resulten totalment identificables per a l’espectador. És formidable com Richard Starzak i Mark Burton, directors i guionistes de la pel·lícula, ens situen al punt de vista d’un grup d’inofensives ovelles per a evidenciar alguns dels tics més estúpids de la societat moderna. La vida al camp pot convertir-se en repetitiva i avorrida, però hi ha aspectes urbans que directament són absurds.

Més enllà del seu lleuger afilament camuflat, La Oveja Shaun: La Película és un film que viu sobretot de l’humor “slapstick”, però lluny de quedar-se en la seva relativa simplicitat, l’explota amb una originalitat que aconsegueix sorprendre, sense necessitat de preocupar-se per a ser més o menys intel·ligent. La gràcia i indolència amb què la història presenta els seus gags enganxa d’una forma molt especial i propera. Filigranes, cops de sort, coincidències, malentesos, alguna que altra llicència per sortir del pas… Hi ha un munt d’elements de comèdia muda darrere els bastidors d’aquesta pel·lícula, començant precisament per la seva absoluta manca de diàlegs. A La Oveja Shaun: La Película, l’estudi Aardman ho confia tot a la seva magistral capacitat artística per a transmetre emocions i sensacions, i el resultat flueix d’una forma tan fàcil que costa de creure el titànic esforç que s’amaga darrera cada fotograma.

I és que el treball de producció de la pel·lícula, rodada evidentment amb la tècnica de l’stop-motion és admirable. D’una banda, resulta curiós com els personatges no requereixen quasi gens d’expressivitat facial per a transmetre el seu estat d’ànim; petits detalls i modificacions ja són suficients. De l’altra, la qualitat de disseny i de muntatge físic de tots els escenaris (cal recordar que són sempre miniatures de plastilina) destaca pel joc amb els materials i les textures, que permeten assolir un pseudorealisme totalment genuí. Tot casa amb el to que Richard Starzak i Mark Burton volen donar a La Oveja Shaun: La Película: el d’una faula humil i sincera sobre la importància de la fidelitat a un mateix i també del pes que acaben exercint els orígens. I com ja és habitual en les produccions d’Aardman, al film també se li pot atribuir un simpàtic al·legat a favor de la vida rural enfront de la gran ciutat.

En un escenari actual on el gènere de l’animació ja ha trencat qualsevol barrera d’edat en la seva gran majoria de títols, la condició més accentuadament infantil de La Oveja Shaun: La Película pot resultar un pèl esquiva per a l’espectador adult. Però potser aquí el secret és, precisament, posar-se a la pell dels més petits i afrontar la pel·lícula des d’una òptica més innocent. Poc a poc, un s’adona que la història, per molt senzilla i recurrent que pugui ser, el va atrapant, i que cada escena és rebuda amb més curiositat que l’anterior. La digitalització i el 3D han convertit les pel·lícules animades en tota una demostració de tècnica i talent narratiu sense que els seus creadors necessitin aixecar-se de l’ordinador. És per això que el contrapunt que suposa l’artesania i paciència de l’estudi Aardman agafa cada cop més importància. No dubto que Pixar i companyia ens faran gaudir i molt en un futur, però el dia que girem el cap i la plastilina hagi desaparegut, preocupem-nos.

(Text original publicat a Gent Normal)