M.A.Confidential

Eva

Director: Kike Maíllo

Intèrprets: Daniel Brühl, Clàudia Vega, Marta Etura, Lluís Homar, Alberto Ammann, Anne Canovas.

Gènere: Ciència-ficció, drama. Espanya, 2011. 90 min.

A principis del segle XXI, la impressió després de veure pel·lícules com A.I. Inteligencia Artificial, Minority Report o Yo, Robot era que una factura visual i efectes especials com aquests només podien sortir de Hollywood. Una dècada més tard, diversos títols produïts a casa nostra s’han encarregat de deixar obsoleta aquesta percepció, demostrant que el nivell dels efectes especials parits al nostre país ja no té res a envejar als americans ni a ningú. Eva és probablement la pel·lícula que s’encarrega de consolidar-ho. Amb una immensa qualitat i sense necessitat de grans ostentacions, la pel·lícula de Kike Maíllo ens presenta una convivència entre humans i robots que resulta sorprenentment versemblant, i en què el component emocional preval sobre el científic. Tot i faltar-li un pèl de capacitat a l’hora d’impactar del tot l’espectador i deixar alguns dubtes en detalls del guió, Eva és una notable pel·lícula de ciència ficció.

Al contrari del que la primera escena de la pel·lícula sembla indicar (per cert, una decisió de muntatge que no comprenc i que trenca una mica la pel·lícula), Eva no és en cap cas una pel·lícula caracteritzada per l’acció ni per un ritme trepidant, sinó que es dedica a explorar poc a poc l’interior dels seus personatges. Això sí, aconsegueix mantenir una aura de cert misteri al llarg de tot el metratge que et manté atent a tot el que passa, gràcies sobretot a un gran treball d’ambientació i posada en escena, la qual juga amb molta intenció amb diversos elements. Per exemple, no és casualitat que l’acció passi en un escenari completament nevat; la contraposició entre fred i calor té una clara correspondència amb el significat de cada escena. El film també presenta diversos detalls (no sempre fàcils d’apreciar) que ofereixen pistes sobre aspectes clau de la història. Tot plegat, es rubrica amb una intel·ligent direcció per part de Kike Maíllo.

A pesar de tot això, haig de dir que vaig sortir de la sala amb la sensació que a Eva li havia faltat quelcom per enganxar-me del tot, per fer-me sortir entusiasmat enlloc de “només” satisfet. I crec que la clau està, d’una banda, en l’evolució final de la pel·lícula, en què tot comença a passar de forma un pèl massa precipitada i els girs són força previsibles (i aquí em remeto al mal que fa la primera escena del film). D’altra banda, queda força confús el paper de certs personatges secundaris i t’adones que s’acaba traient poc suc a la vessant més científica de la pel·lícula. En tot cas, no hi ha dubte que Eva és un film sobre les emocions, sobre aquesta convicció dels humans que el millor robot possible serà el que més s’assembli a ells, el que desprengui més calidesa tot i la fredor del seu interior i pugui resultar més útil per combatre allò més temut per molts: la soledat. Un temor que, en el fons, comparteixen tots els personatges de la pel·lícula.

El problema és que no tots els personatges tenen la força que haurien de tenir. A Daniel Brühl sembla que calgui donar-li una empenta cada vegada per acabar de treure el que cal, ja que la seva limitada expressivitat li resta empatia i també una mica de credibilitat. Per la seva banda, Marta Etura compleix molt bé en el paper amb més càrrega dramàtica de tots, però la veritable estrella del film no és altra que Clàudia Vega, juntament amb Lluís Homar. La joveníssima actriu catalana dóna a la pel·lícula la seva vessant més alegre i tendra, mentre que Homar es converteix en un dels robots més entranyables que he vist al cinema; a més, els dos són els responsables d’introduir pràcticament tots els tocs d’humor d’Eva, molt encertats i necessaris, per cert. Pel que fa a Alberto Ammann, millor no comentar res perquè en surt tan mal parat com la funció del seu personatge. Globalment, les actuacions no serien el més destacat de la pel·lícula.

Amb els seus pros i contres, Eva és una pel·lícula que funciona i que té darrere una ambició per innovar més que lloable i meritòria. Kike Maíllo i companyia han demostrat que el cinema de casa aspira a molt més del que ens pensem a nivell de possibilitats visuals, i que es pot endinsar en qualsevol gènere de forma més que digna. I quan una pel·lícula és capaç de representar això, encara que en el seu conjunt tingui aspectes per polir, no es pot fer altra cosa que aplaudir i animar la indústria a seguir en aquesta direcció. Per aquesta raó, per demostrar que no cal anar gaire lluny per trobar bona ciència-ficció, segurament Eva era la pel·lícula idònia per obrir el Festival de Sitges 2011.