THE HOUR

Posted by Martí on 24 de Novembre de 2011
Posted in: Sèries TV. Tagged: , , , , , , , . Deixa un comentari

The Hour

Creador: Abi Morgan

Intèrprets: Ben Whishaw, Dominic West, Romola Garai, Anton Lesser, Julian Rhind-Tutt, Josh McGuire, Lisa Greenwood, Burn Gorman.

Gènere: Drama, thriller. Gran Bretanya, 2011. 6 capítols de 60 min.


A finals dels anys 50, la BBC engega “The Hour”, un magazine informatiu totalment pioner dins el seu format, amb l’objectiu de donar una visió més exhaustiva i contrastada de les principals notícies que centren l’actualitat de Gran Bretanya. Bel Rowley, escollida com a productora del programa, decideix emportar-se amb ella a Freddy Lyon, un inquiet i brillant reporter, però aquest es veu sorprès per l’elecció com a presentador d’Hector Madden. Lyon combina la seva feina a “The Hour” amb la investigació de l’assassinat d’una amiga seva.

Parlar d’una nova minisèrie de qualitat de la BBC ja sona a reiteració en aquest blog, però, les coses com són, aquest format s’ha convertit en la gallina dels ous d’or de la cadena pública britànica. En aquest cas, el primer que crida l’atenció és que The Hour és una sèrie en què la BBC és protagonista davant i darrere les càmeres, però si algú pot pensar que per aquest motiu el to serà indulgent, està completament equivocat. Sense perdre un gram de rigor, la sèrie aborda el món de la televisió durant una època en què la Guerra Freda apretava de valent i la llibertat d’informació trobava obstacles importants. The Hour combina les interioritats d’un magazine televisiu de voluntat trencadora, amb tots els components polítics i socials que això comporta, amb la complexa investigació d’un assassinat. Tot això, amenitzat amb un peculiar triangle amorós que acaba sent el veritable motor dels personatges.

Tot i presentar un primer capítol massa caòtic, carregat de diàlegs i sense gaire temps per assimilar-ho tot i posar-te en situació, The Hour es va centrant progressivament i comença a desgranar les seves trames de forma elaborada, cuidant cada escena i diàleg. No és descabellat acusar-la de certa falta de ritme en alguna fase, considerant que es redueix a sis capítols, però la immensa riquesa dels personatges, l’interès del seu rerefons i l’absoluta vigència que tenen els fets, tot i situar-se 50 anys enrere, mantenen l’atractiu en tot moment. En una època en què els mitjans de comunicació adopten un paper clau com a instrument polític, al mateix temps que l’entorn social els ofereix un munt d’imatges i notícies impactants, The Hour relata les dificultats que els encarregats del programa tenen per tirar endavant els seus continguts. Pressions, amenaces, interessos i represàlies converteixen la seva posició en molt més que simples periodistes.

Tot i haver estat comparada amb Mad Men, poques coses té en comú a part de la coincidència temporal de l’acció. A The Hour, els personatges són més passionals i rebels, conscients que les seves decisions poden tenir importants conseqüències a nivell social i que la seva carrera està constantment en joc. De la mateixa forma, el sacrifici que això els comporta en la seva vida personal els fa estar perduts, indecisos sobre el que volen fer amb les seves vides. Aquest aspecte és el que condiciona el triangle amorós entre els personatges de Freddy, Bel i Hector, una relació en què amistat, amor i sexe no acaben de tenir uns límits definits, el mateix que passa amb els veritables sentiments de cadascun. Al mateix temps, són persones esclavitzades per la seva professió, la seva veritable via d’expressió, i també pel seu instint i perseverança, molt especialment en el cas de Freddy.

És per això que el gran animador i ànima de The Hour és Ben Whishaw. L’actor anglès, conegut sobretot per haver protagonitzat El Perfume, ofereix una actuació genial, carregada de nervi, enginy, atreviment, extravagància i carisma, convertint Freddy Lyon en un dels personatges televisius més destacats dels últims anys. Al seu costat, Dominic West (l’inestimable McNulty de The Wire) hi posa el contrapunt perfecte amb una imatge elegant, estètica, imponent i dominant, però que acaba descobrint les seves debilitats. Romola Garai completa el triangle amb una actuació convincent i valenta, a l’abast del llistó posat pels altres dos. La resta de repartiment és de gran qualitat, així com l’ambientació general als anys 50, especialment dins la redacció i el plató de la BBC, i globalment en referència a la forma de treballar d’aquella època.

The Hour no és d’aquelles sèries que entra a la primera, bàsicament perquè va de menys a més, per això requereix un vot de confiança als primers capítols. I la inversió acaba resultant beneficiosa, ja que l’evolució i intensificació de totes les trames és clara, ja sigui la de la vida del propi programa, lligada sobretot a l’agitada actualitat internacional, com la més policíaca en relació als assassinats i la més personal en la relació entre els protagonistes. La BBC torna a demostrar que treballa amb guions que no prioritzen l’impacte, sinó que van madurant les seves històries i gestionant de forma equilibrada els seus punts forts. Potser The Hour pot no resultar atractiva per tots els públics, donada la seva narrativa relativament complexa i diàlegs força elaborats, però en el fons és una mostra més de la gran qualitat de la ficció parida per la televisió pública britànica, qui ja ha confirmat una segona temporada. “Long life to BBC”.

UN DIOS SALVAJE

Posted by Martí on 20 de Novembre de 2011
Posted in: Cine - 2011. Tagged: , , , , , , , . 5 comentaris

Carnage

Director: Roman Polanski

Intèrprets: Jodie Foster, John C. Reilly, Kate Winslet, Christoph Waltz.

Gènere: Comèdia, drama. França, 2011. 75 min.


Dues parelles, els Longstreet i els Cowan, es troben a casa dels primers per parlar sobre una baralla entre els seus respectius fills en un parc, que va acabar amb dues dents trencades i altres ferides a la boca al fill dels Longstreet. Tot i les bones intencions per aclarir la qüestió de forma cordial i civilitzada, la conversa comença a derivar en una acalorada discussió entre els quatre.

Quatre personatges, quatre parets i una àcida crítica al comportament humà en el món occidental. Són els únics ingredients que necessita la dramaturga Yasmina Reza per construir la seva història, i els que pren Roman Polanski per traslladar-la a la gran pantalla. A més de significar el retorn del director polonès a la comèdia, un gènere quasi inèdit a la seva filmografia, Un Dios Salvaje és el segon treball (després de la notable El Escritor) posterior al seu arrest domiciliari, circumstància que podria lligar-se amb la decisió d’adaptar d’una obra d’aquestes característiques i aquest rerefons. Precisament, l’obra basa els seus punts forts en les connotacions que amaga cada situació i cada diàleg, i naturalment en l’innegable talent dels quatre actors protagonistes, convertint-se així en una pel·lícula de posada en escena eminentment teatral. És a dir, arriscada, però amb les limitacions que això comporta.

En efecte, el film pràcticament no surt del menjador (a excepció d’un parell de visites al replà de l’ascensor, lavabo i cuina) al llarg de 75 minuts de temps real, sense salts en el temps ni en l’espai, però Polanski va convertint progressivament aquesta sala d’estar en una sala en què el “saber estar” brilla per la seva absència. A mida que la pel·lícula avança, els personatges van perdent les màscares que portaven a l’inici, i els somriures i bones intencions es tornen atacs, insults i rampells de violència, en totes direccions. I tot, sense que cap element extern en sigui responsable, només per la derivació de la pròpia conversa. D’aquesta forma, el text de Yasmina Reza deixa al descobert la hipocresia que s’amaga darrere l’aparent benestar i bondat, i la mentida en què es pot convertir la vida de les classes mitges-altes d’una gran ciutat, en què les aparences camuflen la veritable naturalesa de cadascú.

Un Dios Salvaje juga de forma enginyosa amb la naturalesa del conflicte (quatre adults intentant resoldre una baralla entre dos nens), intercanviant els papers i posant sobre la taula el que es pot extrapolar com un gran mal de la societat actual: la capacitat de magnificar un petit malentès, només per la tossuderia de no voler cedir, per aquest ridícul temor a mostrar debilitat. És per això que l’humor que desprenen les situacions, per ridícules i surrealistes, en el fons amaga una reflexió sobre si en realitat som tan diferents als protagonistes del film. Això sí, el text no s’escapa de moments en què la versemblança frega el seu límit, acostant-se a l’exageració, i també els personatges s’excedeixen un pèl en les seves reaccions. També alguns elements de cohesió dins l’argument resulten una mica rigorosos. No obstant, la pel·lícula destaca per la gran caracterització dels quatre protagonistes i les seves respectives personalitats.

És aquí on entra el magnífic paper dels quatre actors. Christoph Waltz, Kate Winslet, John C. Reilly i Jodie Foster fan, en aquest ordre, tota una exhibició de talent dramàtic i d’interiorització dels seus respectius personatges. Waltz torna a evidenciar que té una capacitat especial pels papers carregats d’ironia, malícia i aires de suficiència, i torna a oferir una actuació brillant, al nivell del seu inoblidable coronel Landa a Malditos Bastardos. Kate Winslet va de menys a més i personifica el costat ocult de la classe alta, on darrere la postura en què tot sembla anar de perles hi ha en realitat una vida miserable. Per la seva banda, John C. Reilly i Jodie Foster, menys brillants que els dos anteriors però també meritoris, es posen a la pell d’una parella de classe mitja turmentada pel conformisme i l’aparent normalitat, i amb un fort complex d’inferioritat cap als seus convidats. Un bon còctel d’egos i rancúnia guardada, que acaba explotant.

Vistes les credencials i punts de suport de la pel·lícula, m’entra un petit dubte sobre el veritable paper de Roman Polanski en tot plegat. Un Dios Salvaje és un bon text per adaptar, però la sensació és que funciona per la pròpia força del seu missatge, mentre que el segell del director no s’identifica de forma tan incident com es podria acceptar d’un cineasta de la seva talla. La direcció és sòbria, simplement correcta, i el muntatge tampoc dóna peu a grans elaboracions, per tant no sé quin percentatge del mèrit li correspon. En tot cas, estem davant d’una de les pel·lícules més interessants de l’any; una comèdia molt intel·ligent, contundent i amb la qual tothom s’hauria d’emmirallar i arribar a les conclusions pertinents, perquè creieu-me que molts dels problemes al món actual comencen per discussions com la dels Longstreet i els Cowan arrel d’una simple baralla entre dos nens, com si això no hagués passat mai durant tota la vida.

BRAVE – Tràiler

Posted by Martí on 17 de Novembre de 2011
Posted in: Animació, Avanços. Tagged: , , , , , , . 2 comentaris

Tot i que es mereixen tota la confiança del món, sembla que Pixar estigui passant per una època de lleuger “impasse”. Després de firmar una de les seves obres mestres quan menys s’ho esperava ningú, Toy Story 3 (millor pel·lícula de 2010 segons aquest blog), aquest any ha arribat una insulsa Cars 2 i l’anunci de la preqüela Monsters University (2013), rebut amb cert temor que els mestres de l’animació caiguin definitivament en la trampa de les seqüeles i preqüeles. No obstant, l’any que ve ens arriba un producte original, Brave, el primer tràiler del qual ja vaig publicar fa un temps, amb el que Pixar vol remuntar el vol.

Brave està ambientada a l’antiga Escòcia i està protagonitzada per la filla d’un rei (primera pel·lícula Pixar amb protagonista principal femenina) que decideix renunciar a la seva vida predeterminada i rebelar-se per convertir-se en la millor arquera del món, posant així en perill el seu regne i la seva família. L’argument no és especialment atractiu, més aviat sona a entreteniment de Dreamworks Animation, però caldrà confiar en aquesta gent. Kelly Macdonald, Billy Connolly, Emma Thompson, Julie Walters o Craig Ferguson són els encarregats de posar les veus, amb un fort accent escocès.

La pel·lícula arribarà l’estiu de 2012. Aquest és el primer tràiler complet, estrenat ahir mateix.

LA DAMA DE HIERRO – Tràiler

Posted by Martí on 15 de Novembre de 2011
Posted in: Avanços. Tagged: , , , , , , , , . Deixa un comentari

Meryl Streep, i quatre més. Així pinten les nominacions a millor actriu a la propera gala dels Oscars després de veure els primers minuts de l’actriu nord-americana a la pell de Margaret Thatcher, copsar les crítiques de la crítica britànica i, sobretot, coneixent el particular gust de l’Acadèmia de Hollywood cap aquest tipus de papers. Com no podia ser d’altra forma, La Dama de Hierro és una pel·lícula que arribarà rodejada de polèmica, la mateixa que provocava la seva protagonista a la vida real, coneguda per la seva contundència i inflexibilitat durant els seus 11 anys (1979-1990) com a primera ministra britànica.

La pel·lícula, dirigida per Phyllida Lloyd (Mamma Mia), aborda la vida de Thatcher durant els seus anys de govern, centrant-se sobretot en tot el que va haver de sacrificar o posar en perill a nivell personal per tal d’arribar i mantenir-se al poder. A més de Meryl Streep, completen el repartiment noms com Jim Broadbent, Anthony Head o Harry Lloyd. L’argument, òbviament basat en fets reals, ja ha estat durament criticat per l’entorn més proper a Thatcher i també pels sectors més conservadors de Gran Bretanya. Bona senyal.

La Dama de Hierro s’estrena el 5 de gener de 2012.

IN THE LAND OF BLOOD AND HONEY – Tràiler

Posted by Martí on 13 de Novembre de 2011
Posted in: Avanços. Tagged: , , , , , . Deixa un comentari

És estrany que no hagi rebut gaire expectació mediàtica, ja que pot convertir-se en un dels títols destacats d’aquest final d’any a Estats Units i fins i tot fer-se un raconet dins els Oscars 2012. In the Land of Blood and Honey és ni més ni menys que la primera pel·lícula escrita i dirigida per Angelina Jolie. Als seus 36 anys, l’actriu ha decidit posar-se per primer cop darrere la càmera i ho ha fet amb un projecte força arriscat, però també atractiu donat context que ha escollit per al seu primer argument: la guerra de Bòsnia.

In the Land of Blood and Honey explica la història d’amor entre un soldat serbi i una dona bosniana, separats per la guerra, però units de nou i per sorpresa en ple conflicte bèl·lic. El canvi absolut de la situació que els envolta, tenint en compte que s’han convertit en adversaris, i la forta càrrega dramàtica del moment marca la història. Jolie ha escollit un cartell completament desconegut, format exclusivament per actors i actrius autòctons, i fins i tot ha rodat el film en dues versions, anglesa i serbocroata.

La pel·lícula s’estrena el 23 de desembre a Estats Units, i arribarà a les nostres sales durant els primers mesos de 2012. El tràiler no pinta gens malament, però veurem si no peca d’excés de sucre o moralisme, coneixent l’autora.

CONTAGIO

Posted by Martí on 10 de Novembre de 2011
Posted in: Cine - 2011, Sitges 2011. Tagged: , , , , , , , , , . Deixa un comentari

Contagion

Director: Steven Soderbergh

Intèrprets: Matt Damon, Kate Winslet, Laurence Fishburne, Marion Cotillard, Jude Law, Gwyneth Paltrow, Bryan Cranston, Jennifer Ehle.

Gènere:Thriller, drama. USA, 2011. 106 min.


Un estrany virus altament contagiós i fins ara desconegut comença a escampar-se, afectant tota la població mundial. A banda de la investigació científica per descobrir-ne l’origen i poder trobar una vacuna per curar els malalts, comença una cursa en què governs, farmacèutiques i mitjans de comunicació busquen reconduir la situació de la forma que més els interessa. No obstant, el desconcert i el caos comencen a apoderar-se de la gent.

Steven Soderbergh és un director ple d’idees, però no sempre aconsegueix plasmar-les com desitja. Capaç de combinar el cinema més comercial (Traffic, Erin Brockovich, saga Ocean’s) amb obres més elaborades i exigents (El Buen Alemán, Che) o títols desconeguts i quasi de culte (Solaris, Bubble), ara presenta un nou exemple que ballaria entre el primer i el segon grup. Contagio és una pel·lícula eminentment comercial, però ambiciosa i amb una clara voluntat de transmetre un missatge concret sobre els fets que explica. Tot i que, a priori, l’argument desprèn de tot menys originalitat, és veritat que la pel·lícula presenta punts de vista i conflictes clarament contextualitzats en la societat actual, els quals signifiquen el principal punt d’interès de la història. No obstant, això es converteix també en un dels principals problemes del film: vol abastar i entrellaçar tants temes, que acaba perdent impacte i entrant en una certa divagació.

Contagio es caracteritza per un inici decidit i trepidant, sense donar massa temps a l’espectador i amb força càrrega dramàtica. En deu minuts, tenim ja oberts pràcticament tots els fronts. Soderbergh fa gala d’un gran control narratiu i del muntatge, probablement l’aspecte més laboriós d’un argument tan ramificat com aquest, i va per feina, conscient que el panorama s’anirà complicant a mida que avança. El seguiment dels fets és fluid, en el sentit que no perds el fil de la història, però no sempre igual d’efectiu per culpa de la desigual transcendència o interès de les diferents sub-trames. Passen moltes coses a Contagio, però al final et preguntes quantes d’elles eren realment rellevants. Això sí, Soderbergh sap introduir molt bé elements tan presents a la globalitzada societat actual, com la cultura de la por, la influència de les noves tecnologies o el canvi de paradigma en els mitjans de comunicació, cosa que aporta molta modernitat a Contagio.

El problema arriba quan aquesta riquesa de continguts es torna una arma de doble fil per a la pel·lícula, no per mal gestionats, sinó perquè es prenen força els uns als altres. L’avanç en paral·lel de tantes sub-trames provoca que no arribis a implicar-te amb cap d’elles i, com a conseqüència, que el film es visqui amb certa fredor. Això afecta de retruc als personatges, amb qui no tenim temps d’empatitzar, ni tan sols amb els qui pateixen més o fins i tot els que moren. Soderbergh treballa amb personatges plans, que es caracteritzen per estar quasi tots al servei de la trama, i no al revés, i això els dóna molt poca personalitat i difícil connexió amb l’espectador. És més, a Contagio hi ha un parell de sub-trames que podrien eliminar-se i no passaria gran cosa, però suposo que la superpoblació d’estrelles de Hollywood requeria un mínim de presència en pantalla i s’havia de donar minuts a tothom.

En realitat, aquesta espectacular i inusual llista de noms de primer nivell (què tindrà Soderbergh que tots els grans actors volen treballar amb ell?) resulta ideal a l’hora de vendre la pel·lícula, però a la pràctica es torna perjudicial. Resulta estrany veure aquestes cares encarnant personatges tan poc substancials, especialment en el cas de Kate Winslet, Gwyneth Paltrow i Marion Cotillard. Això no treu que les dues primeres siguin les millors de la pel·lícula quant a treball interpretatiu. Pel que fa a Matt Damon, no descobrirem ara les seves limitacions en papers dramàtics, que aquí no registren cap variació, i sobre Laurence Fishburne tampoc hi ha gran cosa a dir, un cop més limitat pel seu personatge. Jude Law és qui probablement té el personatge amb més matisos, però és irònic que s’acabi convertint també en el més odiós. En tot cas, i encara que no ho sembli, les actuacions mantenen un bon nivell i aporten la sobrietat que demana la història.

Com he dit al principi, Contagio deixa entreveure les bones intencions de Soderbergh, però aquestes no s’acaben materialitzant per l’excés de continguts i interpretacions que el director s’empenya en incloure-hi. Això no treu que estigui dirigida amb la qualitat pròpia de Soderbergh i presenti escenes notables, i fins i tot una seqüència final entre tramposa i efectiva. Si bé no acaba sent el “remake” de Estallido que es podia ensumar veient el tràiler, tampoc resulta tan impactant i trencadora com de ben segur buscava el director. Tota l’ambició que presenta la pel·lícula contrasta amb la relativa fredor de les reaccions que provoca al final. No arribaré al punt de desaconsellar el seu visionat, però, un cop fet, estic segur que no trigarem gaire a oblidar-nos d’ella.

LAS AVENTURAS DE TINTÍN: EL SECRETO DEL UNICORNIO

Posted by Martí on 5 de Novembre de 2011
Posted in: Animació, Cine - 2011. Tagged: , , , , , , , , , , . 2 comentaris

The Adventures of Tintin: Secret of the Unicorn

Director: Steven Spielberg

Intèrprets: Jamie Bell, Andy Serkis, Daniel Craig, Simon Pegg, Nick Frost, Daniel Mays, Toby Jones.

Gènere: Animació, aventures. USA, 2011. 105 min.


Passejant per un mercat d’antiguitats, Tintín queda enamorat d’una maqueta de vaixell i decideix comprar-la, però de seguida s’adona que hi ha molta gent interessada en aquesta peça i que la seva integritat corre perill. Amb l’ajuda del seu gos Milú, Tintín comença a investigar què hi ha darrere aquest vaixell, anomenat Unicorn, i acaba descobrint que amaga una història de pirates amb un valuós tresor amagat en algun lloc del món.

Al contrari que molta gent de la meva generació i a pesar de rebre més d’un comentari bromista sobre certa semblança física amb ell, mai he estat un gran “tintinòfil”. Potser és per això que, tot i que estava mínimament familiaritzat amb els còmics, encarava aquesta adaptació cinematogràfica sense cap component emocional que em condicionés especialment i més pendent de l’eficàcia de la pel·lícula, i també preocupat pel funcionament d’aquest controvertida tècnica d’animació anomenada “motion capture”. El resultat no deixa gaires dubtes: Las Aventuras de Tintín: El Secreto del Unicornio és entreteniment pur i dur, trepidant, carregat d’emoció i humor, a més d’una immensa qualitat visual. Tot i discriminar una mica l’aspecte més dedicat a la investigació i aprofundir relativament poc en la majoria de personatges, Spielberg ha assolit un veritable còmic cinematogràfic sense trencar el seu esperit original.

El director mostra en tot moment un gran respecte i fins i tot admiració per l’obra original, començant per uns genials títols de crèdit inicials plens de referències als diferents còmics de Tintín, mesclades amb d’altres referents cinematogràfics. Els primers minuts, a banda de familiaritzar-nos amb l’estètica visual de l’animació i presentar un graciosa i descarada picada d’ull al còmic original, ajuden a acostar-nos ràpidament al protagonista i al genial gos Milú, però, per sobre de tot, evidencien que el film va per feina. Un cop entrem en acció, poques pauses trobem pel camí. Spielberg es posa al servei absolut de l’aventura, sacrificant un argument que hauria pogut tenir girs més elaborats i més atenció cap a la capacitat deductiva i intel·lectual de Tintín, però al mateix temps oferint un gran espectacle visual dissenyat per a gaudir com un nen petit. Crec no exagerar massa si dic que conté algunes de les millors escenes d’acció vistes últimament.

La direcció de Steven Spielberg no sols es caracteritza pel dinamisme i espectacularitat, també per la seva innata capacitat de donar una riquesa increïble a cada pla, ja sigui amb petits detalls o amb accions secundàries que poden aportar més realisme o algun toc d’humor. Tot plegat, acompanyat pel seu inseparable John Williams a la banda sonora, clau per accentuar l’emoció a les escenes d’acció i també important per donar l’atmosfera necessària a cada personatge. Pel que fa a l’argument, es basa principalment en el còmic “El Secret de l’Unicorn”, però també afegeix elements de “El Tresor de Rackham el Roig” i “El Cranc de les Pinces d’Or”, a més d’algunes aportacions lliures fetes expressament per a la pel·lícula. Tot i el gran treball de tres mestres com Edgar Wright, Joe Cornish i Steven Moffat, capaços de crear moments brillants a nivell narratiu, la sensació és que tot passa una mica massa ràpid, en especial el desenllaç final.

En relació a l’animació, haig de dir que era força escèptic davant la utilització d’una tècnica com aquesta, però que al final m’ha convençut, bàsicament per la fidelitat que permet aconseguir cap a les vinyetes del còmic. Això no treu que aquest mig camí entre acció real i animació encara resulti un pèl estrany en segons quina ocasió, i que els personatges sembla que estiguin una mica massa inflats i desproporcionats (i més tenint en compte que l’estil d’Hergé era plenament bidimensional). En tot cas, té el gran avantatge que permet combinar un gran realisme de moviments i expressions amb l’univers d’efectes especials i moviments de càmera inverossímils que permet l’animació. L’ambientació i el disseny de paisatges i entorns són també fantàstics. El treball dels actors, com Jamie Bell en el paper de Tintín i Andy Serkis com a capità Haddock, també contribueix molt positivament a aquest realisme.

Steven Spielberg torna a demostrar que és únic a l’hora de comprendre el cinema d’aventures i que, quan vol, sap oferir exactament el que el públic espera d’ell. Tintín no era un còmic fàcil d’adaptar, el mètode escollit era controvertit i una munió de fans incondicionals del reporter del tupé ja tenien les armes afilades, però poca gent sortirà del cinema negant haver-se divertit un munt durant hora i mitja llarga i haver recordat amb un somriure les històries que llegia ara fa 20 anys. Las Aventuras de Tintín: El Secreto del Unicornio té imperfeccions, potser no resultarà tan transcendental com era desitjat, però com a producte d’entreteniment té una efectivitat terrible. Peter Jackson, l’altre gran responsable de l’adaptació, intentarà mantenir intactes aquestes propietats a Las Aventuras de Tintín: Los Prisioneros del Sol, seqüela per la qual es deixa el terreny clarament preparat i que té prevista l’estrena a finals de l’any 2013.

EXTRATERRESTRE

Posted by Martí on 31 d'Octubre de 2011
Posted in: Cine - 2011, Cine - No estrenada, Sitges 2011. Tagged: , , , , , , . 2 comentaris

Extraterrestre

Director: Nacho Vigalondo

Intèrprets: Julián Villagrán, Michelle Jenner, Carlos Areces, Raúl Cimas, Miguel Noguera.

Gènere: Comèdia, ciència-ficció. Espanya, 2011. 90 min.


Un diumenge al matí, Julio es desperta al llit de Julia, una noia a qui no coneix de res. La situació no passaria de ser el típic dia després d’una nit de festa i borratxera si no fos perquè, després d’adonar-se que el carrer està completament desert, descobreixen que la ciutat ha estat envaïda pels extraterrestres i que no poden sortir de casa. L’aparició d’Ángel, el peculiar veí de Julia, encara complica més les coses.

Tot i que últimament ha guanyat més popularitat, injustament, per les seves polèmiques a les xarxes socials degut al seu humor corrosiu no sempre comprès per tothom, Nacho Vigalondo és un dels cineastes espanyols amb més projecció de futur. Després de començar a fer-se un nom en el panorama cinematogràfic gràcies a la seva nominació a l’Oscar pel seu curt 7:35 de la mañana i mostrar bones maneres amb Los Cronocrímenes, el director càntabra presenta la seva segona pel·lícula. Extraterrestre és una comèdia romàntica simpàtica i diferent, capaç d’explotar diversos tipus d’humor sense tornar-se ridícula, i al mateix temps introduir la vessant sentimental sense caure en un excés de sucre. Tot i la relativa simplicitat de l’argument i la irregularitat que presenta en la seva segona meitat, el film diverteix gràcies a una bona feina dels actors i a la naturalitat amb què Vigalondo dóna una volta de rosca a aquesta mescla de gèneres.

Amb una premissa que recorda a la de la genial Zombies Party (Edgar Wright, 2004), Vigalondo presenta una història en què, tot i la condició sobrenatural i teòricament dramàtica de l’entorn com és una invasió extraterrestre, les prioritats i preocupacions dels personatges segueixen sent les més terrenals. No obstant, tot i que algú podria dir que la ciència-ficció té un paper que no passa de testimonial o anecdòtic, acaba tenint un pes important dins la pel·lícula, ja que es converteix en una arma de manipulació que cada un dels personatges intentar utilitzar al seu favor. Amb això, a Vigalondo li agrada jugar en tot moment a despistar, creant rumors que van evolucionant i canviant al llarg del film, i s’ajuda amb uns personatges que es caracteritzen per la seva ingenuïtat, però als quals tracta amb molta cura i certa tendresa. En definitiva, acaba sent un retrat de les relacions humanes entre ells, en què la por principal és perdre allò que estimen, i no pas ser exterminats per un grup d’alienígenes que controlen la seva ciutat.

Extraterrestre combina amb habilitat diferents registres humorístics. Des de fragments més propis de “sit-com” o programa d’esquetxos, generats pel peculiar quadrat amorós que formen els protagonistes, fins a fragments en què es frega l’humor més absurd, passant per alguns tocs de surrealisme. La pel·lícula aixeca rialles de forma regular. D’altra banda, Vigalondo demostra que no necessita grans elaboracions per resultar enginyós (en el bon sentit de la paraula), ja que tira els diàlegs molt espontanis i col·loquials, i basa la seva efectivitat en portar cap a l’absurd les diverses situacions al llarg del film. Que els personatges resultin propers, tot i les seves excentricitats, també ajuda a la implicació de l’espectador amb la història. Llàstima que al guió, simple, però sòlid, li fallin les forces en el tram final, amb un clímax un pèl fora de lloc i desconcertant respecte el que havia estat la pel·lícula. En tot cas, evita que surtis entusiasmat.

L’estructura de l’argument està suportada per les espatlles de només quatre personatges, un plantejament arriscat, però que pot funcionar si comptes amb actors de la talla de Carlos Areces i Raúl Cimas. El primer interpreta un personatge que li va a mida, amb el qual pot explotar a la perfecció la seva vessant de “friki” amargat, obsessiu i immadur, d’aquells que pràcticament et fan riure a cada frase que diuen; el segon es posa a la pell del més “heroïc” de tots, però a la vegada el més ingenu i inconscient, posant-hi més voluntat que destresa. El problema arriba quan aquests dos actors eclipsen els dos teòrics protagonistes, Julián Villagrán i Michelle Jenner, especialment ella, clarament la més fluixa de tot el repartiment. Finalment, destacar la sempre interessant presència d’aquest excèntric personatge anomenat Miguel Noguera, aportant la part més surrealista del film.

A Extraterrestre no se li pot negar la seva frescura i entreteniment com a comèdia, i fins i tot certa humilitat i capacitat de riure’s de si mateixa, però la sensació és que no quedarà com una obra transcendent del cinema espanyol. Probablement passarà amb una bona acceptació de forma generalitzada, però al conjunt li falta un “plus” per ser un producte memorable. En tot cas, no es pot negar la originalitat i habilitat de Vigalondo per construir una pel·lícula a partir d’una història a priori tan simple, i anar explotant els personatges i situacions de forma enginyosa, fugint de l’humor que desgraciadament caracteritza la comèdia espanyola. No és el mateix ser un extraterrestre que sentir-te com si en fossis un, o que et tractin com a tal, i Vigalondo ho sap per experiència, potser per això ha volgut simbolitzar-ho d’alguna forma en aquesta pel·lícula. Que en vinguin moltes més.

THE FLOWERS OF WAR – Tràiler

Posted by Martí on 26 d'Octubre de 2011
Posted in: Avanços. Tagged: , , , , , . 4 comentaris

Des que el vaig descobrir, Zhang Yimou ha estat un dels directors que més m’ha atret visualment amb el seu cinema. Per qui el nom li soni a xinès (que ho és), només cal mencionar títols com Hero (2002) i La Casa de las Dagas Voladoras (2004), en què demostrava un fantàstic treball cromàtic i una posada en escena espectacular, tot i que la seva etapa daurada va ser durant els anys 90, en què va col·leccionar un munt de premis als festivals de cinema més importants gràcies a obres com La Linterna Roja (1991), ¡Vivir! (1994) o Ni Uno Menos (1999), entre altres. Ara, després d’uns últims anys dubitatius, Yimou sembla apuntar a una nova fita dins la seva filmografia.

The Flowers of War és una superproducció xinesa que aspira a convertir-se en una espècie de germà asiàtic de La Lista de Schindler. Adapta la novel·la “Las 13 Mujeres de Nankín”, que explica la història de 13 prostitutes que van tenir un paper clau en la brutal invasió japonesa de 1937, on van morir més de 300.000 persones (fets que també centren l’argument de la recent Ciudad de Vida y Muerte). El protagonista de la pel·lícula és ni més ni menys que Christian Bale, en el paper d’un sacerdot nord-americà que lluita fins el final per protegir la població de la massacre. Zhang Yimou entra així al gènere bèl·lic i ja promet emocions fortes amb un tràiler espectacular.

A dia d’avui, sabem que The Flowers of War s’estrena el 16 de desembre a la Xina, i arribarà en el decurs de 2012 a les nostres sales. Esperem que la presència de Bale, en el que és el seu últim paper abans de tornar-se a posar a la pell de Batman, li dóni més tirada comercial i no trigui excessivament.

DRIVE

Posted by Martí on 25 d'Octubre de 2011
Posted in: Cine - 2011, Cine - No estrenada, Sitges 2011. Tagged: . 16 comentaris

Drive

Director: Nicolas Winding Refn

Intèrprets: Ryan Gosling, Carey Mulligan, Barney Cranston, Ron Perlman, Christina Hendricks, Albert Brooks, Oscar Isaac.

Gènere: Thriller, cine negre, drama. USA, 2011. 100 min.


Un expert i misteriós conductor de Los Angeles que combina les feines de mecànic en un taller, especialista en rodatges cinematogràfics i transportista a sou en robatoris, es veu involucrat en una traïció que posa la seva vida en perill, després que el seu mentor hagués tancat un tracte amb un productor de cinema. També s’hi veu implicada Irene, una jove cambrera amb qui ha començat una relació mentre el nòvio d’aquesta era a la presó, i a qui ha estat ajudant a cuidar el seu fill.

Nicolas Winding Refn és un nom molt poc comercial: massa llarg, difícil de pronunciar i de sonoritat poc atractiva. Doncs més val que ens hi anem acostumant, ja que aquest director danès és el responsable d’una de les millors pel·lícules de l’any, possiblement la millor, i qui sap si un futur clàssic del cinema. Després de prendre la sàvia decisió, quasi d’última hora, d’anar-la a veure el darrer dia del Festival de Sitges 2011, ara gairebé em sento un privilegiat per poder-ne parlar abans que la gran maj0ria de gent i, per què no dir-ho, posar les dents llargues al personal fins que no s’estreni a les sales comercials, a finals d’any. I és que surts de veure Drive, amb la tornada de “A Real Hero” de College (cançó que tanca el film) encara al cap, i ja ets plenament conscient que acabes de veure un tros de pel·lícula, una obra capaç de convertir un guió eminentment convencional en una petita obra d’art gràcies a un tractament quasi d’orfebreria.

Drive basa el seu èxit en una mescla cinematogràfica perfectament dosificada i harmonitzada, plena de classicisme i també de modernitat. Així doncs, Winding Refn comença prenent els cànons més purs del cinema negre dels anys 50 i dóna a la pel·lícula una expressivitat visual freda, obscura i quasi hipnòtica, que acompanya a cada personatge com un element més de la seva personalitat i el seu paper a la pel·lícula. A tot això, hi afegeix una banda sonora majoritàriament electrònica amb clares reminiscències “vuitanteres”, capaç de crear una atmosfera envoltant des dels mateixos crèdits inicials, i alguns símbols icònics tan propis dels 90. També hi trobem evidents símils amb el western i fins i tot alguns tocs d’ultraviolència tan recurrents actualment. I tot i això, tot i alimentar-se de tants referents, Drive aconsegueix forjar una forta personalitat pròpia i acaba sent un paradigma del cinema post-modern del segle XXI.

La direcció de Nicolas Winding Refn (millor director a Cannes) és senzillament impecable. Cada pla i enquadrament sembla pensat i col·locat a mida, no només pel seu significat o qualitat visual, també per la seva funció dins el ritme narratiu del film. Després d’un pròleg magistral, el film arrenca contemplatiu, silenciós, sostingut, no apte per a impacients, per després animar-se i passar a l’acció amb la mateixa efectivitat. Em costa recordar res que em sobrés de la pel·lícula, excepte que potser corregiria l’escàs protagonisme d’alguns secundaris i donaria un puntet més d’intensitat al clímax final. No obstant, Drive t’arrossega de principi a fi gràcies a un magnetisme molt especial, fent gala d’una gran elegància i control de la situació en tot moment. No té un guió revolucionari, no trenca cap esquema, simplement és cinema executat de forma brillant.

Menció a part mereix la figura del protagonista, el perfecte retrat post-modern de l’anti-heroi, del “cowboy” solitari entregat inexorablement al seu destí, que no busca recompenses ni interessos, simplement complir amb la seva feina. No és estrany, doncs, que no es citi el seu nom en cap moment del film i que es caracteritzi per símbols com la seva jaqueta o un simple escuradents a la boca. Tot un hereu del Clint Eastwood dels westerns dels anys 60. L’actuació de Ryan Gosling és idònia; mancat de tota expressivitat o emoció, però amb una increïble sensació de confiança i seguretat en si mateix, especialment quan es troba al seu hàbitat natural, el cotxe. El contrapunt el posa Carey Mulligan, amb el seu aspecte delicat i vulnerable, però amb una gran força interior, mentre que Ron Perlman, Barney Cranston i Albert Brooks són secundaris d’autèntic luxe, donant un toc quasi romàntic i recuperant el clàssic gènere mafiós.

Drive és una pel·lícula pessimista, marcada per la fatalitat com a aspecte comú en tots els seus personatges, però també coherent i fidel als seus principis, fins i tot en la seva resolució, la més sensata de les possibles. En tot moment, Nicolas Winding Refn mostra una inigualable cura per la forma, sembla que tingui estudiat cada “frame” de la pel·lícula, però treballa al servei de la història i els personatges. Si cal un pla estàtic de 10 segons, el posa; si cal un trepidant muntatge durant una persecució, també. El resultat es podria resumir com a cinema comercial cuidat com si fos cinema d’autor, a càrrec d’un director amb una capacitat narrativa i visual innata. Potser parlar de “futur clàssic del cinema”, com he dit al principi, pot resultar massa ambiciós a aquestes altures, però no hi ha dubte que estem davant d’un film imprescindible i d’un nou i obligat exemple en qualsevol curs magistral sobre com fer una fantàstica pel·lícula de cinema.