EL ÁRBOL DE LA VIDA

Posted by Martí on 21 de Setembre de 2011
Posted in: Cine - 2011. Tagged: , , , , , , , . 4 comentaris

The Tree of Life

Director: Terrence Malick

Intèrprets: Brad Pitt, Jessica Chastain, Sean Penn, Hunter McCracken, Tye Sheridan, Laramie Eppler.

Gènere: Drama. USA, 2011. 140 min.


En una família benestant nord-americana dels anys 50, la infantesa dels tres nens queda marcada per les estrictes creences religioses i la duresa d’un pare que no tolera cap desobediència. Més endavant, la família es veu sacsejada per la desgraciada mort d’un dels tres fills. En l’actualitat, el fill gran, qui encara no ha superat tots els traumes infantils, es segueix preguntant el per què de tot el que ha passat i quin és el camí que ha de seguir per poder sentir-se alliberat.

La indicació de “apta per a tots els públics” sota el cartell de la pel·lícula va cridar-me particularment l’atenció, suposo que de forma premonitòria, poc abans d’entrar a la sala. I en efecte, dues hores i mitja més tard, sortia amb una de les poques certeses que es poden tenir en aquell moment: El Árbol de la Vida no és apta per a tothom. Òbviament, no parlem d’una qüestió d’edat (que també), sinó més aviat de capacitat perceptiva, d’obertura de mires i, per què no dir-ho, de resistència. Mai és una prova fàcil per a l’espectador enfrontar-se al prisma cinematogràfic de Terrence Malick, però aquí el bon home s’ha superat a l’hora de traslladar a la pantalla la seva vessant més poètica, abstracta i transcendental. Enaltida com a obra mestra per bona part de la crítica, repudiada per la majoria d’espectadors, crec que El Árbol de la Vida no mereix ni una cosa ni l’altra, però en tot cas, no hi ha dubte que Malick ens ho ha posat molt difícil aquest cop.

De què tracta la pel·lícula? Bona pregunta. Si bé podem captar l’assaig que Malick vol fer sobre l’existència humana, la difícil comprensió del món on vivim, la influència de la família sobre la nostra personalitat, els dubtes que poden generar les nostres creences, la dicotomia entre ciència i religió, i altres aspectes d’aquesta índole, el film apel·la de forma massa exigent a la nostra capacitat interpretativa per captar el que el director vol expressar en cada moment. Deixant de banda la part central, la més terrenal per dir-ho d’alguna forma, Malick ens omple d’imatges carregades de poetisme que, a banda de provocar cert estupor, trenquen tota connexió que puguis tenir amb la pel·lícula. Desconec si l’objectiu era posar a prova l’espectador de forma un tant pretensiosa per part del director o és que simplement Malick no tenia altra forma de plasmar el que tenia en ment, però en tot cas acaba caient en un excés que perjudica clarament el conjunt.

Si ens centrem en la part més ortodoxa de l’argument, la que està centrada en l’evolució de la família protagonista, és aquí on Malick demostra de forma més accessible la seva immensa qualitat com a director i com a narrador. Amb els seus habituals moviments de càmera, el seu exclusiu ús de la llum natural i l’inigualable talent a l’hora d’enquadrar els seus plans, sovint de forma arcaica, no necessita de gaires diàlegs per explicar-nos amb una increïble veracitat i sensibilitat etapes com el naixement d’un nadó, els seus primers passos, el progressiu descobriment del seu entorn o com va forjant poc a poc la seva personalitat. D’altra banda, el film es remet repetidament a aquesta dicotomia entre naturalesa i creença que planteja al principi, però el seu posicionament acaba sent una mica confús, o millor dit, inexistent, cosa que tampoc ajuda a detectar les veritables intencions de Malick a El Árbol de la Vida.

Pel que fa al treball dels actors, jo destacaria per sobre de tot el mèrit del protagonista més jove, Hunter McCracken, capaç de mostrar una expressivitat brillant tan sols amb la seva mirada i de construir un personatge realment complex i profund. Quant a Brad Pitt (quanta gent haurà anat a veure el film només per ell), el seu paper és correcte, però topa amb algunes contradiccions del seu personatge i acaba per no ser tan temible com crec que ens ho volen pintar. Al seu costat, Jessica Chastain interpreta el pols oposat, la imatge de la bondat personificada, amb aquest punt ingenu que tan bé lliga amb l’aparença de l’actriu, un gran encert de càsting. Finalment, de Sean Penn poca cosa es pot dir, ja que es queda en un pla pràcticament testimonial i no canvia la cara d’atontat en cap de les seves aparicions, pràcticament la que ens queda a nosaltres després dels desconcertants minuts finals.

D’altra banda, parlar dels aspectes tècnics amb Malick és quasi reiteratiu en cada pel·lícula que fa, ja que a la seva deliciosa direcció sempre hi suma un treball de fotografia exquisit i una bellesa visual difícil d’igualar, tot i que, com en aquest cas, pugui arribar a ser aclaparadora en el mal sentit de la paraula. Pel que fa a la banda sonora, també trobem pols oposats, des de precioses melodies que acompanyen perfectament certes escenes fins a grandiloqüents cors musicals que contribueixen als excessos lírics del film. Un exemple més que és realment complicat adquirir una opinió concreta de El Árbol de la Vida com a conjunt i que estem davant d’una pel·lícula que requereix una llarga digestió. Així com trobo una pedanteria parlar d’ella com a obra mestra, també trobo un error girar-li l’esquena des d’un bon principi, però això ja depèn de la voluntat de cada espectador. No m’atreveixo a recomanar-la de forma generalitzada, però com a experiència cinematogràfica diferent, val la pena.

EXTRATERRESTRE – Tràiler

Posted by Martí on 14 de Setembre de 2011
Posted in: Avanços. Tagged: , , , , . Deixa un comentari

El cinema espanyol segueix especialment actiu aquesta tardor. Després de l’estrena de La Piel que Habito i en ple compte enrere per a l’arribada d’atractius projectes com Eva o Mientras Duermes (dues de les atraccions de Sitges 2011), ara és Nacho Vigalondo (Los Cronocrímenes) qui ha llançat el primer avanç de la seva nova pel·lícula, Extraterrestre. Tot i haver-se projectat ja (i amb força èxit) al Festival de Toronto i formar part del cartell del Festival de San Sebastián, encara no es coneix amb exactitud quan arribarà a les sales, pot ser que no sigui fins a inicis de 2012.

Vigalondo presenta la història de dos desconeguts que es desperten al mateix llit amb una ressaca monumental i sense recordar res del que ha passat durant la nit anterior. La incomoditat de la situació es veu accentuada quan descobreixen que una nau al·lienígena acaba d’envaïr la ciutat i que no poden sortir al carrer. La pel·lícula, rodada amb un pressupost inferior al milió d’euros, està protagonitzada per Michelle Jenner i Julián Villagrán, amb Carlos Areces, Raúl Cimas i Miguel Noguera de secundaris.

El tràiler, pausat, però amb un final realment intrigant, deixa entreveure que Extraterrestre potser no serà el que pot indicar el seu títol. En tot cas, s’ha encarregat, i de forma efectiva, de fer créxier les expectatives al voltant del film.

FESTIVAL BEEFEATER IN-EDIT 2011 – Primeres confirmacions

Posted by Martí on 12 de Setembre de 2011
Posted in: documental. Tagged: , , , , , , , . Deixa un comentari

La 9a edició del Festival Beefeater In-Edit, el Festival Internacional de Cine Documental Musical de Barcelona, ja està en marxa. A falta de mes i mig per la seva celebració, del 27 d’octubre al 6 de novembre, l’organització ja ha desvetllat alguns dels plats forts que formaran part del menú que enguany ha preparat un festival que no ha deixat de créixer, especialment els últims dos anys. A banda de les últimes novetats en obres dedicades a figures, grups o corrents musicals que han marcat l’escena musical internacional, aquesta edició destacarà pel pes que hi tindran els festivals, bàsicament gràcies al director homenatjat: Murray Lerner.

Un dels principals títols mediàtics d’aquesta edició serà George Harrison: Living in the Material World, un retrat de la peculiar personalitat del “beatle” dirigit ni més ni menys que per Martin Scorsese. També podrem conèixer de més a prop Michael Nyman, un dels compositors més destacats de l’actualitat i responsables de bandes sonores com El Piano o Gattaca, al documental Michael Nyman in Progress. Les dues seran a la secció Excedlents.

A la Secció Oficial, destaquen documentals com Talihina Sky: The Story of Kings of Leon, que treu a la llum les intimitats d’un dels grups més controvertits de l’actualitat i de rerefons especialment tortuós, juntament amb Color Me Obsessed, A Film About The Replacements, repàs sobre la història de l’influent grup de “punk” dels anys 80, i Passione. A Musical Adventure, un passeig per les particularitats de la música napolitana de la mà de l’actor John Turturro. A nivell nacional, cantants com Jaime Urrutia o Raimundo Amador seran protagonistes.

Com he dit abans, aquest any el festival fa un homenatge al documentalista Murray Lerner, qui és conegut sobretot per tot l’inestimable material audiovisual que va enregistrar durant el mític Isle of Wight Festival de 1970. A més de Message to Love: The Isle of Wight Festival, que recull el millor d’aquell històric esdeveniment, l’In-Edit projectarà com a obres separades les actuacions que hi van fer Miles Davis, Jimi Hendrix, Leonard Cohen i The Who, les tres últimes en forma de marató nocturna. Droga dura pels més melòmans.

Podeu consultar més informació sobre aquestes i la resta de pel·lícules programades fins ara a la pàgina oficial del Beefeater In-Edit 2011. Durant les properes setmanes, la organització anirà anunciant la resta de cartell d’aquesta 9a edició. D’altra banda, el festival ha renovat el seu acord amb el portal de cinema online Filmin per tal que algunes de les obres programades es puguin veure en streaming i en alta qualitat un cop acabat el certamen.

LA PIEL QUE HABITO

Posted by Martí on 9 de Setembre de 2011
Posted in: Cine - 2011. Tagged: , , , , , , , , . 5 comentaris

La Piel que Habito

Director: Pedro Almodóvar

Intèrprets: Antonio Banderas, Elena Anaya, Jan Cornet, Marisa Paredes, Blanca Suárez, Roberto Álamo, Eduard Fernández.

Gènere: Thriller, drama. Espanya, 2011. 120 min.


En una finca a les afores de Toledo, el prestigiós cirurgià plàstic Roberto Ledgard viu turmentat des que va perdre la seva dona en un accident. A la planta inferior de la casa, hi té tancada una dona en unes circumstàncies sospitoses, però amb la complicitat de la seva mare, qui cuida d’ella en tot moment. També hi té el seu laboratori, on experimenta biològicament amb el que sembla una reproducció de la pell humana. No obstant, una inesperada visita ho trastoca tot i obliga a Roberto a canviar de plans.

Enfrontat amb part de la crítica espanyola després de la mala acollida que van tenir dues de les seves últimes pel·lícules, La Mala Educación (2004) i en particular Los Abrazos Rotos (2009), Pedro Almodóvar va anunciar que el seu nou projecte seria un desafiament cap als seus detractors i suposaria un important gir cap al terror psicològic. Tota una declaració d’intencions que a la pràctica potser no és tan contundent, però que, en efecte, suposa la incursió del director manxec en un gènere molt més obscur del que ens té acostumats. La Piel que Habito ens recorda un cop més que Almodóvar, agradi més o menys, és d’aquells cineastes estimulants per al món del cinema, que tenen una convicció absoluta amb el que fan i a qui agrada prendre riscos encara que aquests puguin acabar minvant el resultat final de les seves pel·lícules. Són precisament aquests riscos o capritxos del director els que eviten que La Piel que Habito sigui un film molt més rodó.

La pel·lícula està dividida en tres actes que es poden diferenciar clarament, no només a nivell temporal de la trama, també perquè marquen els pros i contres de la història. Així doncs, la força i intensitat que presenta el motiu principal de l’argument durant la part central del film, alimentat per un fantàstic gir d’aquells tan satisfactoris per a l’espectador quan descobreix com encaixa tot, es veuen perjudicades per un inici de pel·lícula totalment grotesc i desconcertant, fruit de ves a saber quin deliri d’Almodóvar. De tots és sabut ja que la firma del manxec inclou aquest tipus d’excentricitats a totes les seves pel·lícules, però crec que La Piel que Habito no era la indicada per a introduir-ne una que desentonés tant com aquesta. Les reaccions són gairebé unànimes en preguntar el per què d’aquest capítol tan ridícul enmig d’una trama tan obscura i profunda, a la qual no fa altra cosa que restar-li part de la seriositat que requereix.

A partir de l’impass entre aquest primer acte i el segon, La Piel que Habito pren força i es converteix en una experiència sensorial molt atractiva, quasi diria que addictiva. L’habilitat narrativa d’Almodóvar ens va desgranant poc a poc els motius que porten el protagonista a actuar d’aquesta manera, acostant-nos a la sempre tan suggeridora figura del “psycho-killer”. És aquí quan es percep la cura amb què Almodóvar tracta cada pla, cada enquadrament i cada element que porta el pes de la història. La fixació amb el cos humà i la seva expressivitat, i més en concret amb la pell, tant a nivell físic com simbòlic, es repeteix constantment amb imatges plenes de significat (en aquest sentit, trobo brillant el títol de la pel·lícula), en què la naturalesa dels personatges va quedant al descobert. Llàstima que, un cop més, el director s’empenyi en incloure diàlegs o situacions (involuntàriament?) còmiques puntuals que trenquen la tensió de forma incomprensible.

Tampoc és especialment intensa l’aportació dels protagonistes, en especial d’un Antonio Banderas que entén el personatge, però que crec que no està a l’altura que aquest requereix. A la seva inexpressivitat, tot i que és buscada i justificada, li falten matisos que ens facin entendre els canvis de motivacions que el personatge té al llarg de la pel·lícula, aquell moment en què canvia de parer, ja que queden una mica bruscos. Pel que fa a Elena Anaya, compleix amb nota la seva segona incursió com a “chica Almodóvar”, mentre que Blanca Suárez es veu perjudicada per un personatge, al meu entendre, poc treballat i aprofitat. Pel que fa a Marisa Paredes, està tan fluixa que fins i tot sembla una actriu amateur i contribueix al desencís de la primera part de pel·lícula, mentre que el català Jan Cornet fa un bon debut amb el director manxec en un paper gens fàcil. La Piel que Habito no serà una pel·lícula recordada per les actuacions.

Pel que sí que serà recordada, en canvi, és per tenir una de les millors bandes sonores que he escoltat últimament, a càrrec del gran Alberto Iglesias (un senyor amb nou Goya i dues nominacions a l’Oscar). La música acompanya l’acció de forma intensa, i aporta un ritme i valor afegit bestial a cada escena, en especial els violins que defineixen el personatge del cirurgià. Paral·lelament, la posada en escena és també fantàstica, res que no sapiguem ja d’Almodóvar, qui a nivell tècnic en general presenta una obra quasi perfecta. Llàstima que aquesta irregularitat a nivell argumental i ambigüitat en el tractament impedeixin parlar de la que podria haver estat una de les millors pel·lícules de la seva filmografia, perquè la història troncal té un potencial immens. En tot cas, el cinema necessita controvèrsies com les que aixeca La Piel que Habito i necessita l’atreviment d’Almodóvar. Els seus tocs de geni el poden trair, però en el fons són els que habiten en ell i no sempre és fàcil poder-los entendre.

MIENTRAS DUERMES – Tràiler

Posted by Martí on 8 de Setembre de 2011
Posted in: Avanços. Tagged: , , , , , , . Deixa un comentari

Després de la seva exitosa etapa de [REC], en què va co-dirigir amb Paco Plaza les dues primeres pel·lícules de la saga (la tercera ja anirà a càrrec només de Plaza), el director català Jaume Balagueró torna amb una proposta més que atractiva. Sense sortir del seu gènere, el terror, però escapant-se de la vessant paranormal que ha caracteritzat la seva filmografia fins ara (Darkness, Frágiles), ara presenta Mientras Duermes, un thriller psicològic en què ens trasllada a la desequilibrada ment d’un porter d’escala que, darrere una aparença amable, amaga un joc macabra que anem descobrint poc a poc. Com un Dexter Morgan a l’espanyola, però amb unes intencions totalment diferents.

La pel·lícula està protagonitzada pel probablement millor actor espanyol del moment, Luis Tosar, ideal per un paper tan obscur com aquest i amb la nominació als pròxims Goya més que cantada. La seva víctima és Marta Etura (curiosament, la parella de Tosar a la vida real), en el paper d’una veïna que s’ha traslladat fa poc a l’escala. Alberto San Juan, Iris Almeida i Pep Tosar completen els actors secundaris. Igual que la seva exitosa saga de zombies, Balagueró ha rodat Mientras Duermes en un edifici de l’eixample de Barcelona, on el director sembla que troba l’atmosfera perfecta per les seves històries.

Mientras Duermes s’estrenarà al Festival de Sitges i, just la setmana següent, el 14 d’octubre, arribarà a les sales.

Guia ràpida de sèries 2011-2012

Posted by Martí on 5 de Setembre de 2011
Posted in: Avanços, Sèries TV. Tagged: , , , , , , , , , , , , , . 9 comentaris

Com cada any, el dur retorn a la rutina laboral després de l’estiu ve acompanyat de diversos al·licients que ens fan més suportables aquests mesos. No estic parlant de la Lliga i la Champions, que també, sinó de la represa del principal gruix de sèries de televisió que la gran majoria de “frikis” televisius seguim cada setmana, així com l’estrena de noves produccions. Aquesta és una guia personal de les més destacades, per respondre en un sol post allò de “quan torna…?”.

SÈRIES QUE CONTINUEN

– CÓMO CONOCÍ A VUESTRA MADRE (7a Temporada) – 19 de setembre

Ted Mosby segueix explicant als seus fills com va conèixer la seva mare, o millor dit, tot el que va passar abans de conèixer-la definitivament. La comèdia considerada successora de “Friends” encara ja el seu setè any a la graella, un mèrit espectacular avui en dia, i ho fa amb un públic molt fidel i uns personatges que ja formen part de la història televisiva.

– MODERN FAMILY (3a Temporada) – 21 de setembre

La sit-com familiar a tres bandes més fresca dels últims anys vol prolongar el seu èxit després d’una segona temporada que la va consolidar en l’exigent graella d’Estats Units. Pel que sembla, els nous episodis arriben amb novetats importants, com la possible incorporació d’un nou membre a la família de Mitch i Cameron. Una comèdia més que recomanable.

– THE BIG BANG THEORY (5a Temporada) – 22 de setembre

Tot i ser acusada de caure en la reiteració, difícilment ens cansarem de Sheldon, Leonard i companyia, i menys amb l’expectació que el final de la 4a temporada va deixar en diversos fronts. Els físics (i enginyer) més divertits de la televisió tornen amb nous conflictes, manies i deliris de tota mena, amb una Penny cada cop més integrada i contagiada del “frikisme” general.

– FRINGE (4a Temporada) – 23 de setembre

Després de fregar la cancel·lació a finals de la segona temporada per una important davallada d’audiència, la FOX va decidir donar-li una oportunitat i ara ja arriba a la seva 4a temporada, convertida quasi en una sèrie de culte pels amants de la ciència-ficció. No obstant, aquesta podria ser, segons com funcioni, la seva temporada final.

– BOARDWALK EMPIRE (2a Temporada) – 25 de setembre

Després de l’èxit i les bones maneres de la 1a temporada, i postulant el personatge de Nucky Thompson com a un nou Tony Soprano, la HBO sembla confirmar que estem davant d’un projecte a llarg termini. La 2a temporada promet més acció i més sang a Atlantic City, segurament el que més es trobava a faltar durant la primera. En tot cas, una de les imperdibles.

– DEXTER (6a Temporada) – 2 d’octubre

Probablement, la millor sèrie que s’emet actualment. I també la que ha aconseguit mantenir un nivell més alt al llarg de totes les temporades emeses, per tant no es pot esperar menys d’una sisena que es presenta com un retorn a la naturalesa més obscura del personatge i que pot fer les delícies entre els fans de l’assassí en sèrie més carismàtic de la televisió. El tràiler és fantàstic.

– JUEGO DE TRONOS (2a Temporada) – Primavera 2012

La brillant adaptació de la saga “Canción de Hielo y Fuego” s’endinsarà en el segon volum, “Choque de Reyes”, per explicar la primera gran batalla entre els principals aspirants al Tron de Ferro i les seves conseqüències. Nous personatges, noves traïcions, nous aliats, nous enemics i encara més intensitat en el relat. Des de ja, la més esperada de 2012.

– MAD MEN (5a Temporada) – Primavera 2012

Després d’un any d’impass per conflictes entre la cadena AMC i els responsables de la sèrie, està confirmat que Don Draper i companyia tornaran l’any que ve amb més històries en què el que mostren els personatges és tan important com el que amaguen. Una de les sèries de més qualitat dels últims anys, ambientada en el món de la publicitat a Estats Units durant els anys 60.

– THE KILLING (2a Temporada) – Primavera 2012

Després del polèmic final de la 1a Temporada, l’agent Linden té encara molts caps per lligar i s’enfrontarà a un nou cas en què cap personatge està lliure de cap culpa. La sèrie policíaca més magnètica d’aquesta primavera té la difícil missió de mantenir un llistó força alt i demostrar que la decisió d’allargar-la ha estat ben presa.

ESTRENES

– TERRA NOVA – 26 de setembre

Steven Spielberg ha produït aquesta espècie de mescla entre Jurassic Park i Avatar, qui sap si amb algun toc de Lost, un ambiciós projecte de ciència-ficció que es postula com la gran aposta de la FOX per aquesta nova temporada de tardor. A primera vista, fa una mica de mandra, però caldrà estar atents a la seva evolució.

– PERSON OF INTEREST – 22 de setembre

J.J. Abrams a la producció i Jonah Nolan (germà de Cristopher) al guió presenten un thriller policíac en què un multimilionari contracta un agent de la CIA per intentar preveure i evitar crims abans que es produeixin. Jim Caveizel i Michael Emerson (que difícil serà extreure’l de Ben Linus) són els protagonistes de la gran aposta de la CBS.

– ALCATRAZ – Hivern/Primavera 2012

L’altre gran projecte de J.J. Abrams per a la propera temporada. Es basa en el misteriós retorn de tot de presos que 50 anys enrere van estar tancats a Alcatraz i van desaparèixer de forma misteriosa.Amb Jorge García i Sam Neill com a principals cares conegudes, espera convertir-se en l’estrella de la temporada de finals d’hivern i primavera.

– AWAKE – Hivern/Primavera 2012

Una aposta d’aquelles que pot ser una passada o fracassar al tercer capítol si l’argument no s’aguanta. Jason Isaacs protagonitza un thriller de ciència-ficció d’un home que té un accident i des de llavors viu una doble vida, una en la qual el seu fill ha mort i l’altra en la qual ho ha fet la seva dona, sense saber quina és la real. Inquietant i atractiu.

Naturalment, aquí he agrupat les més destacades segons el meu gust i criteri, però és probable que, com cada any, sorgeixi alguna que altra sorpresa. Tampoc he inclòs les clàssiques, estil House, Anatomía de Grey, CSIs, El Mentalista, Los Simpson, Padre de Familia… Totes elles tornen també durant les dues últimes setmanes de setembre i la primera d’octubre. Qualsevol consulta serà benvinguda. A gaudir-les, “serièfils”!

UN DIOS SALVAJE – Tràiler

Posted by Martí on 1 de Setembre de 2011
Posted in: Avanços. Tagged: , , , , , , , . 4 comentaris

L’actual edició de la Mostra de Venècia, inaugurada aquest dimecres, ha tingut un arrancament molt celebrat entre la crítica. Si la pel·lícula que va obrir el certamen, The Ides of March de George Clooney (el tràiler de la qual havia publicat abans de l’estiu), ja va tenir una entusiasmada i quasi unànime acceptació, avui el senyor Roman Polanski no ha volgut ser menys. Després de ser notícia per raons extra-cinematogràfiques que ja quasi tothom coneix, el director polonès ha tornat a centrar el protagonisme per la seva faceta més preuada. El seu nou film, Un Dios Salvaje (Carnage com a títol original), ha omplert la sala d’aplaudiments i ja és una de les favorites del festival, segons expliquen totes les cròniques. Així doncs, sembla que tornem a tenir Roman Polanski en forma i amb ganes de reivindicar-se.

Un Dios Salvaje és l’adaptació de l’obra de teatre “Carnage” de l’aclamada dramaturga Yasmina Reza, coneguda per les seves històries de presentació austera (un sol espai, pocs personatges), però discurs ple de profunditat. En aquest cas, ens presenta la trobada entre dues parelles que decideixen aclarir i solucionar de forma raonable i civilitzada una baralla entre els seus respectius fills al parc; tot i les bones intencions, l’acció comença a descontrolar-se per moments i s’acaba convertint en una voraç comèdia negra. Queda clar, doncs, que tot el pes recau en el text i en la interpretació dels actors, i quins actors: Jodie Foster, Christoph Waltz, Kate Winslet i John C. Reilly. Molts ja han vaticinat més d’un Oscar per a aquest repartiment. En tot cas, l’expectació al voltant de Un Dios Salvaje ja s’ha multiplicat.

Un Dios Salvaje s’estrena el 18 de novembre.

SUPER 8

Posted by Martí on 29 d'Agost de 2011
Posted in: Cine - 2011. Tagged: , , , , , , , . 11 comentaris

Super 8

Director: J.J. Abrams

Intèrprets: Joel Courtney, Riley Griffiths, Elle Fanning, Ryan Lee, Gabriel Basso, Zach Mills, Kyle Chandler, Noah Emmerich.

Gènere: Aventures, ciència-ficció, drama. USA, 2011. 110 min.


En una petita localitat d’Alabama, l’any 1979, un grup de nens roden una pel·lícula de zombies amb una càmera Super 8. En una de les escenes, localitzada en una estació abandonada, presencien un brutal accident quan una camioneta entra a les vies i impacta contra un tren a tota velocitat. Des d’aquell moment, una sèrie d’estranys successos comencen a pertorbar la població, que a més es veu envaïda per l’exèrcit. Els detalls del carregament del tren són un misteri, però la càmera ho ha grabat tot.

Mai m’ha agradat refugiar-me en la idea que tot producte cultural dels 80 sempre serà molt millor que qualsevol cosa que vingui en un futur, però el cert és que en ocasions és difícil no pensar-ho. Super 8 és una d’aquestes ocasions. Tot i estar exposada a rebre, i no sense raó, els retrets cap als errors propis d’una producció eminentment comercial, J.J. Abrams i Steven Spielberg donen una lliçó de com hauria de ser el cinema de masses, evocant un estil i una aparença que va marcar tota una generació 30 anys enrere. I és aquesta generació la que gaudirà més d’aquesta pel·lícula, la que es va emocionar amb E.T. i Los Goonies, la que va flipar amb Encuentros en la Tercera Fase i Regreso al Futuro. Sí, Super 8 és un gran homenatge, un devorador d’influències i referències, però fet a consciència i a mans d’un dels cineastes que millor compren actualment què és això de l’entreteniment (Abrams) sota la supervisió del seu gran mestre en la matèria (Spielberg).

A la pel·lícula li fan falta pocs minuts per traslladar-te de seguida a la seva atmosfera i deixar clares les seves intencions. Després d’un pròleg tràgic i commovedor, però també necessari per entendre el jove protagonista, comencem a acompanyar un grup de nens que comencen les seves vacances d’estiu “jugant” a rodar una pel·lícula de zombis, un element metalingüístic que ja comença a determinar clarament l’homenatge cinèfil que tenim per davant. A partir d’aquí, la pel·lícula va guanyant en intensitat i tensió, amb un pols narratiu que Abrams controla i dosifica a la perfecció, guardant les seves cartes i jugant amb l’expectació de l’espectador, no a través del que mostra, sinó precisament del que no mostra. Una habilitat que ja és marca de la casa del director, especialment si hi ha un monstre involucrat, com vam comprovar a Lost i Cloverfield (Monstruoso), i que a Super 8 ens manté alerta fins els últims 20 minuts de pel·lícula.

Llàstima que aquests últims 20 minuts siguin l’escenari en què Super 8 trontolla més. La resolució arriba de forma precipitada i està marcada per un parell de moments realment desconcertants, sustentats per un efectisme i sentimentalisme que desafinen massa en un conjunt que fins el moment havia aconseguit moderar-se en aquest sentit. També hi ha moments essencials que es resolen per la via ràpida i queden un pèl descafeïnats, així com el paper d’alguns personatges. En efecte, Super 8 té defectes i cau en pecats que semblen inevitables a Hollywood, però al mateix temps també encerta evitant-ne molts d’altres. La pel·lícula tracta amb tendresa els seus joves protagonistes i no deixa que perdin el seu punt d’innocència en cap moment, de la mateixa forma que sap introduir tocs d’humor de forma molt efectiva, fins i tot desdramatitzant l’acció quan aquesta és més trepidant. Globalment, es nota un gran respecte darrere la càmera.

Un dels aspectes pels quals destaca Super 8 és la manca de grans estrelles al seu repartiment, gran punt a favor a l’hora de donar més credibilitat al seu estil. Encapçalats per Joel Courtney i Elle Fanning (la única relativament coneguda), les interpretacions infantils destaquen per la seva maduresa i també aquest esperit aventurer que tant ens recorda a Los Goonies; fantàstics tots en el seu paper. Actuen, parlen i exageren com a nens, no com adults, i això és vital per la versemblança de la història. Les actuacions adultes són pràcticament circumstancials al seu costat. Un altre element important és l’ambientació, tot un retorn als inicis dels 80, així com l’extraordinària banda sonora de Michael Giacchino (compositor de Lost i bona part dels films de Pixar, entre altres), que aporta un gran dinamisme i component emocional a l’acció. Tot plegat, sota la batuta d’un J.J. Abrams que ja es consolida com un gran director de cinema.

Super 8 no serà la millor pel·lícula de l’any, i qui esperava que ho fos anava molt equivocat. Més enllà de les seves mancances i punts a discutir a nivell de guió, és un film que té el seu valor en allò emocional, en la voluntat de recuperar una forma de fer cinema que va marcar molta gent i la capacitat de fer-nos-hi tornar. Penso en com hagués gaudit veient aquesta pel·lícula amb 10 o 12 anys, sense fixar-me si els girs argumentals tenen sentit o no i altres detalls que ara és inevitable percebre, i també penso que l’hauria vist desenes de vegades sense cansar-me’n. Lamentablement, dubto que les generacions d’avui en dia quedin marcades per Super 8, massa contaminades per Crepúsculos i altres mediocritats. Som nosaltres els veritables receptors del que Super 8 vol transmetre, els qui, enmig de tanta seqüela, “remake” i fast-food cinematogràfic, podem entendre que aquesta altra forma de fer cinema comercial segueix sent vàlida i molt més satisfactòria.

BOARDWALK EMPIRE – Tràilers 2a temporada

Posted by Martí on 11 d'Agost de 2011
Posted in: Avanços. Tagged: , , , , , . Deixa un comentari

Tot i resultar no excessivament “mogudeta” a nivell d’acció i oferir una evolució més pausada del que molts esperaven, Boardwalk Empire va ser, sens dubte, una de les millors sèries de 2010. Per alguna cosa es va emportar els Globus d’Or a Millor sèrie dramàtica i Millor actor (Steve Buscemi). És per això que la seva segona temporada serà una de les obligatòries a seguir durant aquesta propera tardor. Pel que sembla, un cop presentats els personatges i els diferents fronts d’acció, la sèrie promet més acció i menys diàlegs, per tant ens esperen capítols més trepidants.

A banda de presentar nous personatges amb aspiracions a gàngster que voldran la seva part del pastís, un dels grans atractius d’aquesta segona temporada és l’augment de protagonisme d’Al Capone, que s’anirà postulant progressivament com el que tots sabem que va acabar sent. De la mateixa forma, serà interessant veure com Nucky Thompson, amb poders renovats, fa front al creixent nombre d’enemics que va obtenint. El segon dels tràilers ho il·lustra perfectament. Per la seva banda, el primer fa un ràpid avanç del que podrem veure d’aquí poc més d’un mes.

La 2a temporada de Boardwalk Empire comença el 25 de setembre a Estats Units, amb probable estrena a Canal+ poques setmanes després.

Nota de l’autor: Aquest és el post nº 600 del blog!

THE IDES OF MARCH – Tràiler

Posted by Martí on 9 d'Agost de 2011
Posted in: Avanços. Tagged: , , , , , , , , , . 2 comentaris

Com és habitual quan entrem a la segona meitat de l’any, comencen a aparèixer els primers tràilers dels candidats a jugar-se els Oscars de l’any que ve. Pel que sembla, una de les pel·lícules que apareix a tots els pronòstics és ni més ni menys que el nou projecte de George Clooney com a director: The Ides of March. Es tracta d’un drama, basat en l’obra de teatre “Farragut North“, de prominent caire polític, on s’explica el decurs d’una campanya electoral a la presidència d’Estats Units marcada per les traïcions, els escàndols i tot el que faci falta amb l’objectiu d’aconseguir el poder. Vaja, una història de ficció, però clarament basada en la realitat.

A més del propi George Clooney, que s’ha reservat el paper del candidat demòcrata, The Ides of March presenta un cartell de luxe amb Paul Giamatti, Ryan Gosling, Phillip Seymour Hoffman, Evan Rachel Wood, Marisa Tomei i Jeffrey Wright. Llàstima que el protagonisme sembla que se l’emporta Gosling, un d’aquells actors que no destaquen precisament per la seva expressivitat. En tot cas, no hi ha dubte que a la pel·lícula li sobren els atractius i que ho té tot per convertir-se en una de les destacades d’aquest 2011.

The Ides of March inaugurarà el proper Festival de Venècia, el 31 d’agost, i arribarà a les sales d’Estats Units el 7 d’octubre. Encara no hi ha data d’estrena aquí, però segurament serà a finals d’octubre o principis de novembre.