M.A.Confidential

LEVIATÁN

Posted by Martí on 6 de febrer de 2015

Posted in: Cine - 2014. Tagged: Aleksey Serebryakov, Andrei Zvyagintsev, drama, Elena Lyadova, Leviathan, Sergey Pokhodaev, Vladimir Vdovichenkov. Deixa un comentari

Leviathan

Director: Andrei Zvyagintsev

Intèrprets: Aleksey Serebryakov, Vladimir Vdovichenkov, Elena Lyadova, Sergey Pokhodaev, Anna Ukolova, Roman Madyanov, Lesya Kudryashova

Gènere: Drama. Rússia, 2014. 140 min.

Kolya és un mecànic que viu amb el seu fill i la seva segona dona en una casa situada a les afores d’un poblet al nord de Rússia, a la costa del Mar de Barents. Donada la privilegiada posició dels seus terrenys, l’alcalde de la ciutat fa tots els possibles -dins i fora de la llei- per a arrabassar-li i convertir-ho en sòl públic, però Kolya es resisteix a perdre el que és seu i defensa els seus drets. És per això que crida el seu advocat de confiança perquè vingui des de Moscou, però aquest no ho tindrà gens fàcil contra una autoritat obstinada a aconseguir el seu objectiu.

Diu la llegenda de David i Goliat que en tota lluita aparentment desigual, per molt gran que sigui la diferència entre els dos contrincants, el petit sempre tindrà alguna possibilitat de sortir-ne triomfador, ja que la voluminositat i la força no són sinònims infal·libles de victòria. Lamentablement, aquest relat bíblic no sempre es pot corroborar quan es posa a la pràctica entre els humans, ja que, en el món actual, són massa nombroses les situacions on el més desvalgut no té res a fer contra el monstre poderós. Una d’elles la trobem a Leviatán, un drama fred i desencoratjador on els monstres en qüestió no són altres que els estaments de poder a Rússia, àvids d’apropiar-se dels béns més preuats d’un sol individu i disposats a fer el que calgui per a aconseguir-ho. Una batalla extremadament dura per un home que simplement vol conservar allò que li pertany i que s’ha guanyat amb total dignitat, gràcies a la seva feina i la seva dedicació.

NIGHTCRAWLER

Posted by Martí on 2 de febrer de 2015

Posted in: Cine - 2014. Tagged: Bill Paxton, Dan Gilroy, drama, jake gyllenhaal, Nightcrawler, periodisme, Rene Russo, Riz Ahmed, thriller. Deixa un comentari

Nightcrawler

Director: Dan Gilroy

Intèrprets: Jake Gyllenhaal, Rene Russo, Riz Ahmed, Bill Paxton, Kevin Rahm, Ann Cusack

Gènere: Thriller, drama. USA, 2014. 115 min.

Mentre condueix de nit per Los Ángeles, Lou Bloom presencia un accident de trànsit i descobreix la figura del “nightcrawler”: persones que es presenten a les escenes de crims, accidents i tragèdies de tota mena per a gravar-ne les imatges i després vendre-les a les principals cadenes de notícies. Atret per la idea, Lou comença a exercir com a tal i troba en la directora d’informatius de la KWLA una bona compradora, qui l’anima a arriscar-se cada cop més per a aconseguir el millor material possible.

Investiga, troba una oportunitat, arrisca’t, fes-te conèixer, troba els socis adequats, evoluciona, marca tendència, domina el mercat. Podria ser una versió actualitzada de l’inici de Trainspotting, però és la seqüència guanyadora que, segons els suposats entesos, pot conduir a l’èxit en temps de crisi; allò que defineix una de les figures més recurrents i lloades dels últims anys: l’emprenedor. Una persona convertida en la seva pròpia empresa, capaç de fer-se un lloc rellevant dins del teixit de negoci existent, i que després és presentada com un exemple a seguir per a tots els qui aspiren a seguir les mateixes passes. Però tot són lloances fins que aquest mateix perfil encaixa a la perfecció amb el de Lou Bloom, protagonista de Nightcrawler. Dirigit per Dan Gilroy, el film ens apropa a una activitat desproveïda de tota moralitat i coneguda com a ‘nightcrawling’ (rastreig nocturn), una pràctica en què Gilroy no busca una demonització exclusiva del seu perpetrador, sinó que bifurca el seu dit acusador cap a diverses direccions.

LA TEORÍA DEL TODO

Posted by Martí on 29 de gener de 2015

Posted in: Cine - 2014. Tagged: biopic, Charlie Cox, David Thewlis, drama, Eddie Redmayne, Emily Watson, Felicity Jones, James Marsh, Stephen Hawking, The Theory of Everything. Deixa un comentari

The Theory of Everything

Director: James Marsh

Intèrprets: Eddie Redmayne, Felicity Jones, Charlie Cox, David Thewlis, Emily Watson, Simon McBurney

Gènere: Drama, biopic. Gran Bretanya, 2014. 120 min.

L’any 1963, el jove estudiant d’astrofísica Stephen Hawking s’enamora de Jane Wilde en una festa a la Universitat de Cambridge. L’inici de la relació fa que Hawking deixi relativament de banda els seus estudis, però tot canvia quan una xerrada a Londres el fa decidir centrar les seves investigacions en el món dels forats negres. Al mateix temps, però, Stephen comença a notar que perd el control dels seus peus i mans, i després de ser examinat se li diagnostica una malaltia moto-neuronal que ja no es pot aturar. A pesar de tot, Jane decideix casar-se amb ell i afrontar junts la malaltia.

Tot i que solen anar lligats a uns elements estructurals cronològics que el poden fer caure en convencionalismes, els “biopics” tenen marge per a adoptar una personalitat pròpia i dotar a la història d’una riquesa particular i també conseqüent amb el seu protagonista. El problema és que n’hi ha molt pocs que s’hi arrisquin. I no, La Teoria del Todo no és una d’elles. És una pel·lícula digna com la que més, de guió ben perpetrat i inclús amb detalls de gran talent narratiu, però minva sensiblement quan les seves intencions no concorden amb l’interès que ens havia despertat. Qui sap si per un intent de sortir-se d’allò preestablert i abastar un angle més ampli de l’esperat, o potser per evitar endinsar-se en terrenys científics més teòrics que haurien pogut treure lleugeresa al conjunt; el cas és que el film perd bona part del seu atractiu quan el drama romàntic pren el protagonisme de la història. Per sort, un colossal Eddie Redmayne ens manté atents a tots els seus moviments de principi a fi.

’71

Posted by Martí on 25 de gener de 2015

Posted in: Cine - 2014. Tagged: '71, anys 70, Charlie Murphy, drama, Jack O'Connell, Paul Anderson, Sean Harris, thriller, Yann Demange. Deixa un comentari

’71

Director: Yann Demange

Intèrprets: Jack O’Connell, Sean Harris, Paul Anderson, Charlie Murphy, David Wilmot, Sam Reid, Sam Hazeldine

Gènere: Thriller, drama. Gran Bretanya, 2014. 95 min.

L’any 1971, Belfast viu sota la violència de les disputes entre catòlics i protestants, que tenen la ciutat pràcticament dividida en dues parts. En una missió per a trobar armes amagades en un barri hostil, l’exèrcit britànic es veu sorprès per una revolta dels ciutadans i ha d’abandonar la zona, deixant el soldat Gary Hook abandonat al carrer. Totalment desorientat, i en ple terreny enemic, Hook intentarà sobreviure pel seu compte.

Pocs conflictes civils a Europa tenen tanta complexitat i tants matisos com el d’Irlanda del Nord. Religió, política, cultura, nacionalisme, condició social, i fins i tot un punt d’imperialisme són els components que van teixir uns enfrontaments que es van allargar durant tres dècades, però que van tenir el seu moment àlgid durant els anys 70. Més enllà d’afinitats amb les causes d’uns o altres, es necessiten molts angles d’enfocament per a entendre (si és que es pot) les veritables arrels i connotacions del conflicte, així com el paper de tots els actors que hi van participar. A ’71, el director Yann Demange ens ofereix un petit tast de tot plegat a partir d’una història que inicialment s’impulsa amb una potent acció bèl·lica i després ens va endinsant poc a poc en els soterranis de Belfast, on es tramen i cuinen tots els fets que van deixar la capital nord-irlandesa potes enlaire durant una bona pila d’anys.

WHIPLASH

Posted by Martí on 23 de gener de 2015

Posted in: Cine - 2014. Tagged: Damien Chazelle, drama, J.K. Simmons, jazz, música, Melissa Benoist, Miles Teller, Paul Reiser, Whiplash. 2 comentaris

Whiplash

Director: Damien Chazelle

Intèrprets: Miles Teller, J.K. Simmons, Melissa Benoist, Paul Reiser, Austin Stowell

Gènere: Drama. USA, 2014. 95 min.

Andrew Newman és un jove bateria que aspira a convertirse en una gran llegenda d’aquesta especialitat, emmirallant-se en noms com Charlie Parker. No obstant, el camí és molt dur, sobretot quan es troba amb Terence Fletcher, un professor que li dóna la oportunitat de formar part de la orquestra del conservatori, però que el sotmetrà a una pressió i exigència extremes.

Electritzant, estimulant, provocadora, excitant, impressionant, intensa… Són més d’una desena els adjectius que omplen el poster promocional de Whiplash a mode de reclam. Sembla una d’aquelles pel·lícules destinades a generar una competició semàntica on cada crític o mitjà lluita per a trobar el qualificatiu més apropiat i cridaner a l’hora de definir-la. No obstant, crec que quedar-se només en adjectius genèrics, per molt majúsculs que siguin, no només seria massa fàcil, sinó que aniria en contra de la pròpia filosofia de la pel·lícula, ja que Whiplash basa la seva força en la integració de la música dins la seva narrativa i en l’energia que aquesta transmet a cada espectador. I aquesta relació és, per sobre de tot, sensorial i subjectiva, així que la millor manera d’explicar-la és a partir de l’experiència que suposa per a cadascú.

CORAZONES DE ACERO

Posted by Martí on 22 de gener de 2015

Posted in: Cine - 2014. Tagged: 2a Guerra Mundial, bèl·lic, brad pitt, David Ayer, Fury, Jon Bernthal, Logan Lerman, Michael Peña, Shia LaBeouf. Deixa un comentari

Fury

Director: David Ayer

Intèrprets: Brad Pitt, Logan Lerman, Shia LaBeouf, Jon Bernthal, Michael Peña, Xavier Samuel, Jason Isaacs, Anamaria Marinca, Alicia von Rittberg

Gènere: Bèl·lic, drama. USA, 2014. 125 min.

Abril de 1945. La 2a Guerra Mundial és a punt d’acabar, però en el seu avanç direcció a Berlín, l’exèrcit aliat topa amb una dura resistència dels nazis a l’interior d’Alemanya. Tot i saber-se clarament superat en número i també en poder armamentístic, el sergent de l’Armada nord-americana Don Collier encapçala una missió de màxima dificultat a bord del tanc “Fury”, on l’acompanyen tres aguerrits soldats i una última incorporació d’un jove novell sense cap experiència en combat.

No corren temps prolífics per al cinema bèl·lic. Després d’una època daurada compresa entre finals dels anys 90 i la primera dècada d’aquest segle, el gènere ha passat a un evident segon pla, ho ha fet de forma especialment acusada en el si de la industria de Hollywood. Donada aquesta escassetat de gènere, l’aparició d’un projecte com Corazones de Acero (lamentable adaptació del títol original Fury) em despertava un interès especial, i la seva premissa d’acció bèl·lica pura i dura en ple cor d’Europa durant la 2a Guerra Mundial encara encaixava més amb el perfil que havia trobat a faltar durant els últims anys. I el resultat ha estat del tot complaent. Acotant-se en tot moment a la seva història concreta i fugint de masses grandiloqüències o missatges profunds, Corazones de Acero ofereix un entreteniment bèl·lic notable gràcies a la bona direcció de David Ayer i al gran treball d’un repartiment carismàtic que de seguida connecta amb l’espectador.

9è ANIVERSARI M.A.CONFIDENTIAL

Posted by Martí on 18 de gener de 2015

Posted in: General. Tagged: aniversari, M.A.Confidential. 5 comentaris

Un 18 de gener més, un any més a la motxilla per a M.A.Confidential, aquest “hobby” que vaig començar l’any 2006 i que s’ha acabat convertint en part important del meu dia a dia. Des d’aquí, i com faig cada any aprofitant aquest dia, vull reiterar les gràcies a tots els qui em confessen ser seguidors del blog, els qui el prenen com a referència a l’hora d’anar al cinema, als qui tenen la paciència i voluntat de llegir de la primera a la última paraula, i també als qui hi participen activament. Cada referència en una conversa espontània o cada nou comentari al respecte de què he dit o no en referència a tal pel·lícula em segueix generant la mateixa il·lusió. M’ho passo bé escrivint sobre cinema, i crec que segueixo aprenent cada dia, així que això no s’atura; comença el compte enrere pels deu anys!

BABADOOK

Posted by Martí on 16 de gener de 2015

Posted in: Cine - 2014, Sitges 2014. Tagged: Daniel Henshall, Essie Davis, Jennifer Kent, Noah Wiseman, psicològic, Sitges 2014, terror, The Babadook. Deixa un comentari

The Babadook

Directora: Jennifer Kent

Intèrprets: Essie Davis, Noah Wiseman, Daniel Henshall, Hayley McElhinney, Barbara West, Ben Winspear

Gènere: Terror. Austràlia, 2014. 95 min.

Amelia és una mare soltera que viu turmentada per la mort del seu marit i que ha d’afrontar la complicada educació del seu fill Samuel, que pràcticament no la deixa dormir per culpa d’un monstre que se li apareix en somnis gairebé cada nit. Un dia, apareix a la casa un llibre de contes anomenat “The Babadook”, que pràcticament còpia els malsons de Samuel. Amelia farà tot el possible perquè Samuel oblidi el llibre, però poc a poc s’anirà convertint en una obsessió, també per a ella mateixa.

D’entre tots els noms i prediccions que circulaven per Sitges quan va arrencar l’edició 2014 del Festival, hi havia tres síl·labes que ressonaven de forma inquietant: “Ba-ba-dook”. El certamen prometia un grapat de títols cridats a recuperar i a la vegada rejovenir el gènere de terror més pur, i en aquest sentit l’australiana Babadook -a la qual, vés a saber per què, han privat del seu article “The”- duia penjada l’etiqueta d’imprescindible. Qui sap si va ser degut a l’ambició d’aquestes expectatives o a la dificultat d’innovar en aquest gènere, però el cert és que la sensació en sortir de la sala no va correspondre del tot a l’entusiasme previ. Tot i que la pel·lícula supera la mitjana i aconsegueix esgarrifar l’espectador gràcies a l’explotació d’un terror directe i profundament psicològic, queda perjudicada per uns minuts finals que fan trontollar bona part de la solvència demostrada fins llavors. Conclusió: sí, però tampoc tant.

FRÍO EN JULIO

Posted by Martí on 15 de gener de 2015

Posted in: Cine - 2014, Sitges 2014. Tagged: anys 80, Cold in July, Don Johnson, drama, intriga, Jim Mickle, michael c. hall, Sam Shepard, thriller, Vinessa Shaw. Deixa un comentari

Cold in July

Director: Jim Mickle

Intèrprets: Michael C. Hall, Sam Shepard, Don Johnson, Vinessa Shaw, Nick Damici

Gènere: Thriller, intriga, drama. USA, 2014. 105 min.

En una petita localitat de Texas, Richard Dane és un home bondadós que viu tranquil·lament amb la seva dona i el seu fill, fins que una nit sent com un intrús ha entrat a casa seva. En un intent de defensar-se, i quasi de forma involuntària, Richard dispara i mata l’intrús, cosa que el converteix en tot un heroi local al poble. No obstant, de seguida comprova que la seva acció pot tenir conseqüències perilloses per a ell i la seva família, i es veu obligat a prendre mesures de protecció.

Amb tan sols 35 anys, Jim Mickle és un dels noms destinats a encapçalar la nova fornada de directors nord-americans. Després d’un inici de carrera bàsicament orientat al gènere de terror independent, la seva quarta pel·lícula podria suposar un abans i un després que amb tota seguretat el farà pujar esglaons dins de la gran indústria “hollywoodiana”. Frío en Julio és una obra força particular, que construeix la seva personalitat agafant-ne bocins de moltes altres, aconseguint així descol·locar de forma repetida a un espectador que ho té força difícil per encertar el rumb de la història. Tot i moure’s entre la versatilitat i el desconcert, es tracta d’un thriller potent i atrevit, amb una direcció molt sòlida i un gran efecte potenciador per part del carisma individual de tres protagonistes com Michael C. Hall, Sam Shepard i Don Johnson.

BIRDMAN

Posted by Martí on 13 de gener de 2015

Posted in: Cine - 2014. Tagged: Alejandro González Iñárritu, Amy Ryan, Andrea Riseborough, Birdman, comèdia, Edward Norton, Emma Stone, Michael Keaton, naomi watts, Zach Galifianakis. Deixa un comentari

Birdman

Director: Alejandro González Iñárritu

Intèrprets: Michael Keaton, Emma Stone, Edward Norton, Zach Galifianakis, Naomi Watts, Andrea Riseborough, Amy Ryan

Gènere: Comèdia. USA, 2014. 120 min.

Riggan Thompson és un veterà actor de cinema a punt d’estrenar a Broadway la seva primera obra de teatre, adaptada, dirigida i protagonitzada per ell, però tothom el coneix per haver interpretat anys enrere un superheroi anomenat Birdman. Durant els dies anteriors a l’estrena, una sèrie de successos compliquen cada vegada més el seu èxit i alimenten una inseguretat crònica que l’impedeix desfer-se d’aquest personatge que tant d’èxit va tenir en el seu moment.

S’apaguen les llums, pantalla en negre, apareixen algunes lletres de forma desordenada que acaben formant els primers crèdits de la pel·lícula. I comença a sonar una bateria. El ritme és confús, accelerat, completament descompassat, ple de pauses, solapaments i imprecisions; com si davant dels timbals, bombos i plats hi haguessin assegut un nen que encara no ha après el sentit del ritme. És un so salvatge, fins i tot una mica incòmode per a les nostres oïdes, però ja ens hi podem anar acostumant, ja que acabem d’entrar a la ment del veterà actor Riggan Thompson i no en sortirem fins al cap de dues hores. O el que és el mateix, iniciem el trajecte per un autèntic laberint mental anomenat Birdman, la pel·lícula més inesperada i personal d’Alejandro González Iñárritu, que desplega tot el seu virtuosisme creatiu al servei d’una història plena de mala llet, humor negre i també d’un profund esperit corrosiu, tant de portes enfora com amb si mateixa.