M.A.Confidential

Birdman

Director: Alejandro González Iñárritu

Intèrprets: Michael Keaton, Emma Stone, Edward Norton, Zach Galifianakis, Naomi Watts, Andrea Riseborough, Amy Ryan

Gènere: Comèdia. USA, 2014. 120 min.

S’apaguen les llums, pantalla en negre, apareixen algunes lletres de forma desordenada que acaben formant els primers crèdits de la pel·lícula. I comença a sonar una bateria. El ritme és confús, accelerat, completament descompassat, ple de pauses, solapaments i imprecisions; com si davant dels timbals, bombos i plats hi haguessin assegut un nen que encara no ha après el sentit del ritme. És un so salvatge, fins i tot una mica incòmode per a les nostres oïdes, però ja ens hi podem anar acostumant, ja que acabem d’entrar a la ment del veterà actor Riggan Thompson i no en sortirem fins al cap de dues hores. O el que és el mateix, iniciem el trajecte per un autèntic laberint mental anomenat Birdman, la pel·lícula més inesperada i personal d’Alejandro González Iñárritu, que desplega tot el seu virtuosisme creatiu al servei d’una història plena de mala llet, humor negre i també d’un profund esperit corrosiu, tant de portes enfora com amb si mateixa.

Birdman es basa en una narrativa complexa i exigent, que es mimetitza amb el caos i la desproporció del propi protagonista. Les capes narratives són múltiples i difícils de separar; segurament perquè la gràcia és precisament no fer-ho. Al nucli, hi trobem un actor en decadència, que lluita sense èxit per fugir d’un passat brillant que s’ha acabat convertint en el seu pitjor malson. Insegur, obsessiu, paranoic… Riggan Thompson és la imatge que –extremada a propòsit– personifica el costat més fosc de la fama, el que és capaç d’engabiar un artista i no deixar-lo escapar per a poder demostrar el seu talent d’altres formes, per molt que ho intenti. Birdman clava així una bona cossa als ‘blockbusters’ i a l’estacionalitat que s’amaga darrere el seu suposat gran èxit, així com a la indústria de Hollywood, més preocupada per anunciar quin actor interpretarà cada superheroi que per posar en valor la seva feina i cuidar la seva carrera.

La pel·lícula tampoc deixa passar l’ocasió de posar de potes enlaire la figura dels crítics de cultura (gran moment), la del públic de masses, la de les xarxes socials, i fins i tot la de més d’un actor o actriu actual, amb noms i cognoms. El primer d’ells és el propi Michael Keaton, que mostra una valenta disposició a autoflagel·larse tot el que faci falta en un paper clarament autobiogràfic i no precisament afavoridor, però, ves per on, acaba fent l’actuació de la seva vida i ens deixa tots amb la boca oberta. Keaton combina la vessant més contundent, trastocada i patètica del personatge amb un angle molt més emocional que fins i tot el converteix en entranyable. En realitat, és la figura sobresortint d’un repartiment que a Birdman està en estat de gràcia, començant per un Edward Norton a qui no li recordava aquest nivell ben bé des de La Última Noche, i completant-ho amb la magnífica feina d’Emma Stone, Naomi Watts, Zack Galifianakis i Andrea Riseborough.

El mèrit de les seves interpretacions s’hi afegeix a la immensa dificultat de rodar sempre en plans seqüència, de forma que tot ha de passar en el moment oportú i el lloc exacte. De fet, Birdman es presenta pràcticament com un únic pla seqüència de principi a fi, de forma que la càmera no para quieta en cap moment. Iñárritu ens converteix així en un personatge més, ens introdueix a l’escena i ens fa perseguir els personatges, de manera que podem viure l’acció i quasi palpar-la de forma més propera que mai. De tan moguda, nerviosa i incansable, fins i tot pot resultar cansada per a l’espectador, però és aquesta direcció la que, sumada a la citada banda sonora, resulta crucial per forjar a la personalitat de la pel·lícula. Aquí, Iñárritu s’atreveix a jugar també amb la ciència-ficció, l’onirisme i el surrealisme, mostrant-nos la realitat tal com és, o potser tal com la veu el protagonista, o potser tal com és però no de forma literal; tot plegat alimenta un guió colossal i amb una gran profunditat.

Birdman ofereix una visió complementària a la que trobem a un film com El Congreso, ja que ambdues critiquen amb duresa la política “hollywoodiana” d’exalçar la figura de l’actor amb fins purament comercials, per després oblidar-se’n o girar-li l’esquena si aquest decideix deixar de participar en el seu joc. També s’hi poden detectar clars paral·lelismes amb El Cisne Negro, tot i que en aquest cas en un to molt menys tràgic. No obstant, seria absurd quedar-se en els referents davant una obra tan genuïna com Birdman, que sap integrar tantes temàtiques, crítiques i paròdies en un sol bloc, i que a sobre ho fa amb una cohesió formal i visual envejable. Serà inevitablement controvertida donada la seva naturalesa, però et fa sortir del cinema amb un gran estímul, conscient que has vist cinema diferent i arriscat; cinema en majúscules. I mentrestant, encara et sembla escoltar la percussió redoblant dins el teu cap.