M.A.Confidential

Nightcrawler

Director: Dan Gilroy

Intèrprets: Jake Gyllenhaal, Rene Russo, Riz Ahmed, Bill Paxton, Kevin Rahm, Ann Cusack

Gènere: Thriller, drama. USA, 2014. 115 min.

Investiga, troba una oportunitat, arrisca’t, fes-te conèixer, troba els socis adequats, evoluciona, marca tendència, domina el mercat. Podria ser una versió actualitzada de l’inici de Trainspotting, però és la seqüència guanyadora que, segons els suposats entesos, pot conduir a l’èxit en temps de crisi; allò que defineix una de les figures més recurrents i lloades dels últims anys: l’emprenedor. Una persona convertida en la seva pròpia empresa, capaç de fer-se un lloc rellevant dins del teixit de negoci existent, i que després és presentada com un exemple a seguir per a tots els qui aspiren a seguir les mateixes passes. Però tot són lloances fins que aquest mateix perfil encaixa a la perfecció amb el de Lou Bloom, protagonista de Nightcrawler. Dirigit per Dan Gilroy, el film ens apropa a una activitat desproveïda de tota moralitat i coneguda com a ‘nightcrawling’ (rastreig nocturn), una pràctica en què Gilroy no busca una demonització exclusiva del seu perpetrador, sinó que bifurca el seu dit acusador cap a diverses direccions.

La de Nightcrawler és una història extremada a consciència. El guió de Dan Gilroy fuig d’un realisme estricte i porta al límit moltes de les seves situacions, però a la vegada és conscient que a la ment de l’espectador tot resulta massa familiar per a considerar-ho pura ficció. En aquest sentit, la caracterització del protagonista resulta clau, ja que la lectura que en fa el film no és humana, sinó corporativa. Les seves frases genèriques i buides, extretes de qualsevol manual d’estratègies de negoci, la forma de dialogar amb el seu ajudant, la il·limitada agressivitat contra la competència o la fredor en el seu tracte amb la resta de persones ho deixen ben clar. Lou Bloom no és un emprenedor en la seva condició de persona, sinó purament en la d’empresa; i és llavors on aquesta impersonalitat, aquesta manca d’escrúpols, aquest nul sentit de la moralitat i aquesta ambició ferotge prenen el seu veritable significat.

Amb el protagonista com a mirall, Nightcrawler llança un dard enverinat a algunes pràctiques que tenen lloc en el món econòmic i empresarial actual, on el treballador és només una part més d’un engranatge exclusivament encarat cap a l’èxit, els beneficis i la notorietat. En el camí per a arribar-hi, no hi ha temps per a entretenir-se en debats ètics o legals, aquí observats de forma frívola i com un obstacle que cal regatejar com sigui. No és estrany que Gilroy faci transitar el 90% de la pel·lícula sota la llum de la lluna, ja que la nocturnitat defineix a les accions del protagonista, com si fos un rapinyaire que surt de nit per a trobar alguna presa, encara que ja estigui en procés de descomposició. El sempre misteriós Jake Gyllenhaal, la seva pertorbadora mirada i el seu estrany magnetisme a pesar d’una manca total d’empatia, en són la personificació idònia.

L’ascens d’un perfil com el de Lou Bloom no només és fruit d’una mentalitat freda i alimentada per una ambició irracional; també és necessària la intervenció de còmplices que li aplanin el camí. I és aquí on reben de ple els mitjans de comunicació i el seu creixent sensacionalisme, a la vegada que tota l’audiència que els dóna la raó de ser quan tria aquella cadena on podrà veure les gravacions més explícites de les desgràcies alienes. Només una societat on la cultura de masses està contaminada per la pornografia de la imatge, i on els canals de televisió actuen condicionats pels nivells d’audiència, pot oferir opcions d’èxit a la companyia de Bloom. Dan Gilroy personifica aquesta mentalitat en el personatge de Nina Romina, directora d’un informatiu matinal i responsable de col·locar el millor trampolí per a Lou Bloom. Interpretada amb gran talent per Rene Russo, Nina es una altra figura que sap què es requereix per a triomfar en el seu sector, sense preocupar-se per cap bona pràctica. L’esfereïdora escena de la realització en directe de l’informatiu resumeix perfectament la seva necessitat de manipular i explotar la morbositat d’allò que emet dia rere dia.

El personatge de Nina, però, serveix també per a realçar la visió corporativista de Nightcrawler, ja que en els diàlegs entre ella i Lou Bloom, s’hi observa en realitat a dues empreses buscant el millor benefici propi, sense cap tipus d’esmena per si l’altra en surt perjudicada. És aquí també on aflora el costat més fred i dominant de Bloom envers la figura de la dona, a qui tan sols considera una eina més per a poder assolir els seus objectius, i qui sap si un alleujament sexual esporàdic. Una mostra més que les seves necessitats emocionals o afectives no són la seva prioritat; tot el contrari, són un aspecte que mereix ser sacrificat per tal de no despistar-se del seu objectiu. Nightcrawler tampoc evita posar a prova l’espectador, l’altre culpable que tot aquest macabra engranatge pugui girar de forma sincronitzada. Dan Gilroy no només ens fa observar el protagonista durant la seva cacera d’imatges, sinó que ens introdueix al visor de la seva càmera i ens en fa partícips. Tot un repte amb reminiscències al Haneke de Funny Games, on l’espectador ha de decidir si pot més la seva morbositat des de la distància o si realment condemna de forma sincera el que està veient.

No és la única mostra de talent de Dan Gilroy darrere la càmera, ja que, als seus 55 anys, el primerenc director sembla haver après una bona lliçó del seu germa Tony -amb qui va treballar a la saga Bourne– i mostra una enorme versatilitat. Tal com passa amb l’actitud del protagonista, la direcció sap ser pacient i incrementa el nervi de forma progressiva: des de treballades escenes en què gestiona la tensió amb gran pols, fins a regalar-nos una persecució de muntatge adrenalínic que ja voldria la majoria de films d’acció. Gilroy completa així una pel·lícula afilada en el seu missatge i brillant en la seva execució. Nightcrawler és el retrat d’un home que a la vegada deriva en una obscura i desangeladora imatge de Los Angeles. Una ciutat que en un futur sembla abocada al que Ridley Scott ens mostrava a Blade Runner: baixos fons desolats amb la única claror de les enormes publicitats lluminoses. Una ciutat on les grans corporacions tenen totes les de guanyar, i les persones, totes les de perdre.