M.A.Confidential

’71

Director: Yann Demange

Intèrprets: Jack O’Connell, Sean Harris, Paul Anderson, Charlie Murphy, David Wilmot, Sam Reid, Sam Hazeldine

Gènere: Thriller, drama. Gran Bretanya, 2014. 95 min.

Pocs conflictes civils a Europa tenen tanta complexitat i tants matisos com el d’Irlanda del Nord. Religió, política, cultura, nacionalisme, condició social, i fins i tot un punt d’imperialisme són els components que van teixir uns enfrontaments que es van allargar durant tres dècades, però que van tenir el seu moment àlgid durant els anys 70. Més enllà d’afinitats amb les causes d’uns o altres, es necessiten molts angles d’enfocament per a entendre (si és que es pot) les veritables arrels i connotacions del conflicte, així com el paper de tots els actors que hi van participar. A ’71, el director Yann Demange ens ofereix un petit tast de tot plegat a partir d’una història que inicialment s’impulsa amb una potent acció bèl·lica i després ens va endinsant poc a poc en els soterranis de Belfast, on es tramen i cuinen tots els fets que van deixar la capital nord-irlandesa potes enlaire durant una bona pila d’anys.

’71 es desenvolupa des del punt de vista d’una figura aliena al conflicte: un soldat britànic que arriba a Irlanda del Nord de forma imprevista, i que es troba en ple epicentre de la batalla sense saber ben bé què hi passa, quines en són les caues o en qui pot confiar. Això el situa en un punt de partida paral·lel al de l’espectador, i ben aviat descobrim conjuntament que totes aquestes qüestions no tenen una resposta única i simple. Demange no busca impartir una classe d’història, i encara menys predicar un posicionament concret en relació als dos bàndols, sinó retratar l’espiral de moviments, interessos i pressions que poden repercutir per cada fet puntual que succeeixi en aquells carrers. En aquest cas, la presència d’un soldat britànic extraviat és un caramel massa llaminer per a totes les parts. Uns el volen matar; uns altres, retenir-lo; uns altres, ajudar-lo. Sigui com sigui, sempre amb l’objectiu de treure’n tot el partit que els sigui possible.

Yann Demange exposa així la irracionalitat i l’obsessió que van envoltar un conflicte com el d’Irlanda del Nord, però a la vegada envia un bon dard al paper de l’exèrcit britànic. Més enllà de raons que podien empènyer cadascú, la pel·lícula transmet sobretot la pèrdua de valor de les persones i les seves vides quan l’únic que es té al cap és la lluita pels ideals. A ’71, el soldat Hook es veu exposat a la violència física del seu voltant, però encara resulta més colpidor comprovar que totes aquelles persones que es troba actuen de forma completament condicionada per la seva causa, i que per tant no pot confiar en ningú. I és per això que Yann Demange va obscurint i hostilitzant progressivament l’atmosfera del film. El director britànic demostra la seva versatilitat, accentuant les moviments nerviosos de la càmera (a l’espatlla) en els moments d’acció i aportant més proximitat quan el ritme es calma. Personalment, em quedo amb la immersió que aconsegueix la primera vessant.

On també contribueix el bon treball del director darrere la càmera és al realisme de la història de ’71, que a més a més compta amb un molt bon disseny de producció i unes actuacions entregades. A Jack O’Connell trobo que li falta una mica de presència, però amb només 24 anys -i és aquesta imatge encara juvenil la que li juga alguna mala passada- no se li pot negar un molt bon talent i una immensa projecció per davant. Hi posen molta més força secundaris més veterans com Sean Harris, Paul Anderson o David Wilmot, que reflecteixen a la perfecció la falta d’escrúpols, però també la inseguretat i poca experiència dels qui encapçalaven els moviments civils més violents en els disturbis nord-irlandesos. Són personatges notables, però la ambigüitat de les seves intencions genera cert desconcert en més d’una ocasió, en què no tenim del tot clar a qui recolza cadascú; una mostra més de la complexitat del conflicte.

Encara que no sàpiga gestionar totes les seves fases amb la mateixa precisió i claredat, ’71 demostra que aspira a ser molt més que una història d’heroisme individual. Seria una visió inadequada, simplista i segurament cínica d’un conflicte que no es va caracteritzar per la figura d’herois militars, sinó pel paper que hi va jugar la població. Aquesta variació respecte el to inicial pot decebre qui esperava una prolongació de les revoltes, enfrontaments i persecucions pels carrers de Belfast, però condueix a un thriller més intens i dramàtic on l’atractiu no és el dinamisme que veiem de cares enfora, sinó els fils que es mouen per dins. A més, Demange hi sap aplicar tota l’emoció necessària en els moments clau. Sense que serveixi de precedent, potser la pel·lícula hauria guanyat en solidesa afegint minuts i dedicant-los al rerefons dels personatges, però tot i això el resultat té entitat suficient per a ser valorat de forma notable.