M.A.Confidential

Cold in July

Director: Jim Mickle

Intèrprets: Michael C. Hall, Sam Shepard, Don Johnson, Vinessa Shaw, Nick Damici

Gènere: Thriller, intriga, drama. USA, 2014. 105 min.

Amb tan sols 35 anys, Jim Mickle és un dels noms destinats a encapçalar la nova fornada de directors nord-americans. Després d’un inici de carrera bàsicament orientat al gènere de terror independent, la seva quarta pel·lícula podria suposar un abans i un després que amb tota seguretat el farà pujar esglaons dins de la gran indústria “hollywoodiana”. Frío en Julio és una obra força particular, que construeix la seva personalitat agafant-ne bocins de moltes altres, aconseguint així descol·locar de forma repetida a un espectador que ho té força difícil per encertar el rumb de la història. Tot i moure’s entre la versatilitat i el desconcert, es tracta d’un thriller potent i atrevit, amb una direcció molt sòlida i un gran efecte potenciador per part del carisma individual de tres protagonistes com Michael C. Hall, Sam Shepard i Don Johnson.

Podríem definir Frío en Julio com una mescla de thriller policíac, cinema negre clàssic, ‘road movie’ vuitantera i western contemporani; tot plegat, envoltat per una certa aura de sèrie B. Aquest complet mestissatge de gèneres, referències i homenatges posa entrebancs a la cohesió de la pel·lícula, fins al punt que algun espectador es pot preguntar quin tipus de film està veient exactament, però a la vegada deriva en moments evocadors que fan les delícies de tot cinèfil. De fet, la sensació és que allò que havia començat com un thriller pacient i fred poc té a veure amb la fogositat i escassos escrúpols que ofereix la seva conclusió. Tot i que l’argument de Frío en Julio avança a fogonades, de forma una mica erràtica i dispersa, el film no perd atractiu per a qui fa l’exercici de no prendre’s el seu rerefons de forma massa seriosa.

Darrere la càmera, Mickle aconsegueix dotar les escenes clau d’una gran tensió, amb un molt bon control dels tempos narratius, especialment en aquelles on són les pauses –més que no pas l’acció– les que realment duen les regnes de l’escena. Els diàlegs cara a cara entre Michael C. Hall i Sam Shepard durant el primer tram en són els millors exponents. A nivell musical, el director nord-americà s’ajuda d’una banda sonora tan contundent com també arriscada, ja que la seva base electrònica “retro” al més pur estil John Carpenter sembla, per moments, un pèl desubicada. En tot cas, contextualitza l’acció on li correspon (finals dels 80) i demostra certa coherència amb l’heterogeneïtat del conjunt, així que, personalment, no em sembla gens inapropiada; una bona mostra és l’atmosfera que crea per al clímax final, que posa els pèls de punta.

La fórmula conglomerada de Frío en Julio també queda del tot plasmada en el seu trio protagonista. Michael C. Hall és qui porta la batuta durant el primer tram del film, en un paper on la seva mirada freda i punyent a Dexter queda impregnada d’inexperiència i temor, però també de valentia. Amb un “look” gens afavoridor, Hall interpreta un pare de família del tot aliè a les violentes situacions que li toca viure, però que aprofita la complicació de la trama per a implicar-s’hi de ple i així evadir-se d’una vida monòtona que el tenia atrapat. Per contra, Sam Shepard imposa tota la seva veterania i rudesa des del primer minut, mentre que Don Johnson quasi s’autocaricaturitza, però és qui més còmode se sent amb l’estil de la pel·lícula. Junts, formen un trident sense cap mena de química personal, però que actua empès per un gran sentit de la convicció i de la justícia, tot i l’ambigüitat moral dels seus actes.

Frío en Julio és una recepta on el sabor del plat final funciona més pels ingredients específics que en formen part que no pas pel seu procés de cocció, i és per això que està destinada a connectar amb aquells espectadors que, de forma subjectiva, ho apreciïn d’aquesta manera. Els qui haurien preferit una història constant i ben embastada de principi a fi, faran honor a la fredor del títol de la pel·lícula i en sortiran una mica decebuts; i serà del tot comprensible. En el meu cas, sense enaltir-la de forma exagerada, sí que em deixo portar pel valor d’aquests diversos regals que Frío en Julio deixa pel camí: la brillant construcció d’algunes escenes puntuals, la gestió de la tensió narrativa, la cara dura dels girs argumentals, el barret i el Cadillac de Don Johnson, i aquest gran final que firmaria qualsevol grup de justiciers en un western venjatiu. Jim Mickle ja ha demostrat que domina els gèneres i que s’alimenta amb criteri de les seves referències; ara, n’espero un producte més genuí de cap a peus.