Fury
Director: David Ayer
Intèrprets: Brad Pitt, Logan Lerman, Shia LaBeouf, Jon Bernthal, Michael Peña, Xavier Samuel, Jason Isaacs, Anamaria Marinca, Alicia von Rittberg
Gènere: Bèl·lic, drama. USA, 2014. 125 min.
Abril de 1945. La 2a Guerra Mundial és a punt d’acabar, però en el seu avanç direcció a Berlín, l’exèrcit aliat topa amb una dura resistència dels nazis a l’interior d’Alemanya. Tot i saber-se clarament superat en número i també en poder armamentístic, el sergent de l’Armada nord-americana Don Collier encapçala una missió de màxima dificultat a bord del tanc “Fury”, on l’acompanyen tres aguerrits soldats i una última incorporació d’un jove novell sense cap experiència en combat.No corren temps prolífics per al cinema bèl·lic. Després d’una època daurada compresa entre finals dels anys 90 i la primera dècada d’aquest segle, el gènere ha passat a un evident segon pla, ho ha fet de forma especialment acusada en el si de la industria de Hollywood. Donada aquesta escassetat de gènere, l’aparició d’un projecte com Corazones de Acero (lamentable adaptació del títol original Fury) em despertava un interès especial, i la seva premissa d’acció bèl·lica pura i dura en ple cor d’Europa durant la 2a Guerra Mundial encara encaixava més amb el perfil que havia trobat a faltar durant els últims anys. I el resultat ha estat del tot complaent. Acotant-se en tot moment a la seva història concreta i fugint de masses grandiloqüències o missatges profunds, Corazones de Acero ofereix un entreteniment bèl·lic notable gràcies a la bona direcció de David Ayer i al gran treball d’un repartiment carismàtic que de seguida connecta amb l’espectador.
Corazones de Acero funciona perquè va al gra i sap acotar els seus objectius. El fets que explica no marquen cap inici, ni final, ni tan sols un punt d’inflexió de cap gran episodi o fita clau de la guerra, sinó que es focalitzen en una de les moltes petites històries que en van formar part. ‘Fury’ és només un dels milers de tancs que s’hi van utilitzar, i els seus ocupants tan sols són cinc homes d’entre els milions que hi van arribar a lluitar. Encara que en contingui petites dosis, no és una pel·lícula creada per a agitar consciències, filosofar sobre l’horror de les guerres o descobrir-nos cap nou secret d’aquell conflicte; simplement, s’uneix a una missió concreta i mira de fer-nos-la viure de la forma més immersiva possible. Això implica molta duresa, angoixa, brutalitat, tensió i també comportaments sense cap mena d’escrúpol, però també estableix una relació més directa amb els protagonistes de la història, i David Ayer ho sap captar tot amb molt bon criteri.
Tot i les atrocitats que mostra, el director nord-americà sap extreure una bellesa estranya d’algunes de les seves imatges i revela una intencionalitat marcada en molts dels seus enquadraments. Al mateix temps, respon amb gran efectivitat quan roda en ple combat i al servei de l’espectacle, dotant l’acció d’un dinamisme i una emoció que ens fan vibrar a la butaca. Tampoc aparta la mirada amb segons quins detalls macabres, si bé evita recrear-s’hi. Quan veiem el David Ayer menys solvent és a l’hora de gestionar les aturades en l’acció, particularment en un segon acte que s’estira de forma innecessària fins al punt d’impacientar-nos un pèl. És aquí també on divaguen una mica els diàlegs, que a nivell global funcionen més quan tiren de gamberrisme o humor negre que no pas quan volen posar-se més seriosos. Tret d’aquests obstacles, Corazones de Acero manté un bon pols narratiu i explota de forma sòlida les seves armes principals.
Entre aquestes armes, hi té un pes molt rellevant el carisma que desprèn el grup protagonista. El xoc entre les diferents edats, personalitats, experiències, creences i graus de bogeria genera els seus inevitables conflictes, però aquests es converteixen en un absolut compromís quan toca treballar en equip. Juntament amb el tanc Sherman amb què viatgen, al qual la Corazones de Acero tracta com un personatge més, funcionen com un únic bloc. Brad Pitt és el gran nom del repartiment, i la veritat és que la seva actuació és imponent, ja que sap aportar tota la sobrietat i lideratge que requereix el personatge. El seu aspecte, amb la cara lleugerament demacrada i més inflada del normal, hi contribueix. D’entre els secundaris, tots ells a un nivell global molt destacat, cal subratllar la feina d’un Jon Bernthal passat de voltes que es troba a la seva salsa i és el principal responsable dels –necessaris– moments distesos del film.
A pesar de destacar més per altres aspectes, Corazones de Acero s’esforça per explicar les terribles conseqüències que la 2a Guerra Mundial tenia per a tot aquell que hi participava: des de perdre la innocència, a perdre directament la xaveta; o la vida, evidentment. David Ayer no busca herois exemplars, ja que mostra comportaments força rebutjables, però sí que intenta explicar en certa manera el trastorn que els dies i dies en primera línia de batalla provoca en tots ells. Això sí, el posicionament pro-aliat és força descarat, i només cal escoltar la banda sonora que acompanya l’exèrcit alemany –més pròpia de les forces del mal de Mordor– per no esperar gaires matisos en aquest sentit. La conclusió, no exempta de trampes, carrega d’èpica una acció que a nivell visual no és especialment aclaparadora, i funciona molt bé com a subministrament emocional a l’hora de tancar la història. Corazones de Acero queda per sota dels grans títols bèl·lics, però és un apreciable oasi que feia falta per aquest gènere semidesèrtic.