M.A.Confidential

The Babadook

Directora: Jennifer Kent

Intèrprets: Essie Davis, Noah Wiseman, Daniel Henshall, Hayley McElhinney, Barbara West, Ben Winspear

Gènere: Terror. Austràlia, 2014. 95 min.

D’entre tots els noms i prediccions que circulaven per Sitges quan va arrencar l’edició 2014 del Festival, hi havia tres síl·labes que ressonaven de forma inquietant: “Ba-ba-dook”. El certamen prometia un grapat de títols cridats a recuperar i a la vegada rejovenir el gènere de terror més pur, i en aquest sentit l’australiana Babadook -a la qual, vés a saber per què, han privat del seu article “The”- duia penjada l’etiqueta d’imprescindible. Qui sap si va ser degut a l’ambició d’aquestes expectatives o a la dificultat d’innovar en aquest gènere, però el cert és que la sensació en sortir de la sala no va correspondre del tot a l’entusiasme previ. Tot i que la pel·lícula supera la mitjana i aconsegueix esgarrifar l’espectador gràcies a l’explotació d’un terror directe i profundament psicològic, queda perjudicada per uns minuts finals que fan trontollar bona part de la solvència demostrada fins llavors. Conclusió: sí, però tampoc tant.

Babadook és el primer film que escriu i dirigeix Jennifer Kent, i la seva història deriva de Monster, un curtmetratge que la mateixa cineasta va presentar ara fa deu anys. A grans trets, la pel·lícula es pot definir com una reinterpretació del mite popular de l’home del sac, una figura que presumptament visita de nit els nens que no es porten bé i els castiga d’alguna forma o altra. Aquest mètode per a atemoritzar els més petits i mirar de corregir-ne el comportament és el que Kent utilitza per fer-nos estremir de valent a tots, i ho fa amb la ironia inicial d’un conte per anar a dormir que s’acaba convertint en el pitjor malson de la seva protagonista. I és que Babadook no arriba per a castigar el fill que es porta malament, sinó per alimentar i accentuar el turment interior d’una mare a qui el passat li ha carregat la motxilla amb un pes enorme de pors i culpabilitats.

La font del terror que trobem a Babadook no és, doncs, la figura del monstre en sí, sinó el que tots portem a dins. Jennifer Kent pren aquesa vessant més psicològica i no dubta en exprimir-la de forma progressiva, dotant la història d’una tensió i incomoditat que no paren de créixer. Poc a poc, aconsegueix que la casa ens generi una sensació de rebuig i també que acabem tenint més por al personatge de la mare que no pas al Babadook en qüestió. Els diferents elements que hi participen mostren una clara evolució, i aquest és un dels grans mèrits de la pel·lícula. A més a més, l’eficàcia del conjunt es beneficia d’un argument relativament simple i ben focalitzat en allò que l’interessa, i també d’una direcció pacient i subtil, que fuig dels típics espants i sap sostenir els moments clau –sobretot amb un gran edició de so– perquè l’espectador ja no trobi postura possible a la butaca.

En aquest procés, hi juga un paper clau el treball d’Essie Davis, que duu a terme de forma brillant una absoluta degeneració del personatge, portada pels seus propis monstres interns. En un paper equiparable al de Catherine Deneuve a Repulsión (Roman Polanski), l’actuació de Davis a Babadook resulta tan admirable com esgotadora; i no només per a ella, sinó també per a nosaltres. Tampoc ens ajuden gens els crits i recargolaments del petit Noah Wiseman, que compleix la quota de “nen de pel·lícula de terror” amb un ofici del tot impropi de la seva edat. Wiseman arriba a resultar insuportable, però és precisament el que necessita el to del film, ja que no deixa de ser una actitud molt rellevant amb aquest traspàs de fonts i víctimes del terror que la pel·lícula fa en el seu decurs. Davis i Wiseman pràcticament aguanten tot el pes del film; cal treure’s el barret.

Però el gran revés per a Babadook arriba quan menys t’ho esperes: als seus deu minuts finals, quan la pel·lícula ha superat –i amb nota– el seu punt crucial i encara un tancament que acabi d’empaquetar l’èxit del conjunt. És aquí on Jennifer Kent introdueix un factor que sembla desvirtuar per complet tot el que acabem de veure, en un intent d’escenificar més explícitament un concepte que ja havia quedat prou clar durant el film. Entenc la seva intenció, però provoca que Babadook perdi bona part del seu component abstracte, que precisament és el que tan bé li havia funcionat. El posat de desconcert que queda a les nostres cares és una veritable llàstima, ja que, tot i que seria injust que aquest final modifiqués l’opinió sencera respecte els encerts de la pel·lícula fins llavors, no li permet assolir el nivell que hauríem desitjat. Sigui com sigui, segueix sent una cita obligada per a tots els amants del cinema de terror.