M.A.Confidential

The Theory of Everything

Director: James Marsh

Intèrprets: Eddie Redmayne, Felicity Jones, Charlie Cox, David Thewlis, Emily Watson, Simon McBurney

Gènere: Drama, biopic. Gran Bretanya, 2014. 120 min.

Tot i que solen anar lligats a uns elements estructurals cronològics que el poden fer caure en convencionalismes, els “biopics” tenen marge per a adoptar una personalitat pròpia i dotar a la història d’una riquesa particular i també conseqüent amb el seu protagonista. El problema és que n’hi ha molt pocs que s’hi arrisquin. I no, La Teoria del Todo no és una d’elles. És una pel·lícula digna com la que més, de guió ben perpetrat i inclús amb detalls de gran talent narratiu, però minva sensiblement quan les seves intencions no concorden amb l’interès que ens havia despertat. Qui sap si per un intent de sortir-se d’allò preestablert i abastar un angle més ampli de l’esperat, o potser per evitar endinsar-se en terrenys científics més teòrics que haurien pogut treure lleugeresa al conjunt; el cas és que el film perd bona part del seu atractiu quan el drama romàntic pren el protagonisme de la història. Per sort, un colossal Eddie Redmayne ens manté atents a tots els seus moviments de principi a fi.

La història del cinema és plena de magnífics exercicis de mimetisme que han ajudat a fer encara més realistes els films biogràfics de grans personatges, però la veritat és que no en recordo cap com el de Redmayne a la pell de Stephen Hawking. Més enllà de la caracterització, facilitada per la semblança entre l’actor i el científic en la seva etapa jove, impressiona la capacitat que té Redmayne d’anar mostrant poc a poc l’avanç de la malaltia; des del primer arrossegament de peus o tremolor de la mà, fins l’estat actual de Hawking. A La Teoría del Todo, la diferència entre estar veient el personatge real o un actor que l’interpreta queda pràcticament difuminada. I no només això, ja que l’immens treball del britànic -on la mirada i l’expressió de la boca són claus- ens permet captar què deuria passar per la ment de Stephen Hawking en els moments crucials, especialment a l’hora d’assumir la seva malaltia. Així doncs, un percentatge molt alt del valor de la pel·lícula es pot atribuir a Eddie Redmayne.

És per això que el pitjor que podia fer La Teoria del Todo era allunyar-se del seu protagonista i relegar-lo a un relatiu segon pla. Doncs, sorprenentment, ho fa. Després de les pertinents el·lipsis per a agilitzar el seu avanç, ens trobem amb què el punt de vista de la pel·lícula salta de Hawking a la seva dona Jane, posant així tot el pes en un personatge que, fins llavors, era bàsicament un secundari. I el problema es consolida quan constatem que, tot i tenir una rellevància considerable, Jane no té l’entitat suficient per a portar el pes argumental del film. El drama romàntic s’apodera completament del to de la pel·lícula, en una declaració d’intencions que encara s’accentua més si tenim en compte que, durant aquesta fase, el que hauríem d’estar presenciant és l’ascens de la popularitat de Hawking a nivell mundial. L’actuació de Felicity Jones és meritòria –la nominació a l’Oscar em sembla exagerada–, però els conflictes, la profunditat i l’interès global del personatge suposen una rebaixa sensible.

Resulta comprensible que La Teoría del Todo no vulgui complicar-se la vida entrant a explicar o interpretar l’obra científica de Hawking, ja que la seva missió primordial és fer un retrat humà del personatge. També perdria accessibilitat per a l’espectador mitjà si es poses a exposar-nos teories de forats negres i relacions espai-temps (per a això, ja tenim a Christopher Nolan). No li correspon. No obstant, s’entesta en donar un protagonisme compartit que desemboca en fets irrellevants i trenca el bon rumb de la seva primera hora de metratge. Després de mostrar-nos Stephen Hawking des de dins, decideix allunyar-nos-en temporalment, i tot seguit ja no aconsegueix recuperar la mateixa profunditat. Fins i tot la direcció de James Marsh, que en el primer tram del film regala una direcció molt cuidada i subtil, fins i tot amb alguna imatge digna d’emmarcar, es torna més rutinària i impersonal. És el que passa quan el personatge no t’ofereix uns matisos o excepcionalitats prou inspiradors.

El principal problema de Marsh a La Teoria del Todo és la constant dicotomia entre infligir un toc personal i fabricar una pel·lícula d’Oscar. I el pitjor és que és un estira i arronsa que es percep, i per tant, desconcerta. Llàstima que sigui finalment la segona opció la que prevalgui; la que dicta un ús clarament sensibler de la música, una càmera lenta innecessària o una narració plena de diàlegs recurrents i sense cap mena de naturalitat. Fregant el telefilm. A nivell de ritme, la pel·lícula es deixa veure en tot moment, però la seva relació amb l’espectador queda massa refredada. Fins i tot la conclusió revela certa manca de potència i emoció per culpa del to indulgent a què es veu abocada la història durant el seu segon període. Potser el millor hauria estat escollir un plantejament concret des del principi i cenyir-s’hi, ja que almenys el film hauria funcionat com a bloc. Eddie Redmayne hauria fet tota la resta, ja que, només per ell, La Teoria del Todo ja mereix un motiu de recomanació.