Cine – 2015 | M.A.Confidential

LES MILLORS PEL·LÍCULES DE 2015 – Del 10 a l’1

Posted by Martí on 30 de Desembre de 2015

Posted in: Cine - 2015, General. Tagged: 2015, Birdman, Blind, El Club, Ex Machina, Fuerza Mayor, Inside Out, Kingsman: The Secret Service, Leviathan, Mad Max: Fury Road, millors pel·lícules, Nightcrawler, top. Deixa un comentari

Després de repassar les primeres deu pel·lícules que mereixen formar part de la llista del millor de 2015, ara arriba el que, a nivell personal, més m’ha fet gaudir en una sala de cinema durant aquest any. Hi podeu trobar de tot, des de grans superproduccions, passant per algun títol més de classe mitja i fins arribar a alguns exponents de cinema més independent que hauran passat per la cartellera sense que se’ls hagi fet tot el cas que mereixien. Tots ells requereixen la vostra màxima atenció si és que heu acabat l’any sense veure’ls, esteu avisats. Aquestes són les 10 millors pel·lícules de 2015 a M.A.Confidential:

Acaba l’any 2015, i ho fa amb un regust cinematogràfic realment bo per als qui tenim les sales de cinema com a segona residència. D’una banda, el cinema més massiu s’ha mantingut a un bon nivell i ha complert a la perfecció la seva funció, especialment en alguns dels títols que més expectatives havien aixecat; de l’altra, el cinema independent hi ha posat el contrapunt necessari amb un bon nombre de propostes interessants i arriscades. A la llista hi ha una mica de tot, des de l’acció més desenfrenada fins el drama més intimista i personal. Un resum complet i variat que demostra que, aquest any, pocs espectadors s’hauran pogut sentir decebuts. Aquestes són les deu primeres de la llista!

MACBETH

Posted by Martí on 27 de Desembre de 2015

Posted in: Cine - 2015. Tagged: David Thewlis, drama, Elizabeth Debicki, Justin Kurzel, Macbeth, marion cotillard, michael fassbender, Paddy Considine, Sean Harris, tragèdia, William Shakespeare. Deixa un comentari

Macbeth

Director: Justin Kurzel

Intèrprets: Michael Fassbender, Marion Cotillard, Sean Harris, Paddy Considine, David Thewlis, Elizabeth Debicki, Jack Reynor.

Gènere: Drama, històric. Gran Bretanya, 2015. 110 min.

Després de liderar la victòria dels escocesos contra els exèrcits nòrdics, Macbeth, baró de Glamis, es troba amb tres bruixes que prediuen el seu futur nomenament com a baró de Cawdor, i seguidament com a rei d’Escòcia. Quan Macbeth comprova que la primera profecia es fa realitat, informa la seva dona, la qual l’esperona perquè mati l’actual rei, aprofitant que aquest va a passar la nit al seu campament, i així s’acabi de complir el futur que les tres bruixes han predit per al seu marit.

Estrenar una pel·lícula shakespeariana en ple 2015 podria convertir-se fàcilment en un camí que de seguida es bifurca en dues direccions possibles: la que busca una clara actualització de l’atmosfera de la història i ho plasma en l’apartat audiovisual, o la que per sobre de tot vol respectar l’essència de l’obra original enlloc de posar el text al servei de la imatge. No es pot afirmar que el Macbeth de Justin Kurzel opti de forma rotunda per un dels dos camins, però sí que es detecta una resposta diferent per part de la pel·lícula quan el que preval és un aspecte o l’altre. La pel·lícula és aclaparadora a nivell visual gràcies al seu estilisme marcadament expressiu i enlluernador, el qual no s’utilitza a la lleugera sinó que en tot moment compleix una funció específica i interpreta allò que passa per la ment dels seus protagonistes; per contra, quan és el text el que predomina és quan el conjunt acusa els seus alts i baixos més acusats.

Star Wars: The Force Awakens

Director: J.J. Abrams

Intèrprets: Daisy Ridley, John Boyega, Harrison Ford, Carrie Fisher, Oscar Isaac, Adam Driver, Domhnall Gleeson, Max von Sydow, Gwendoline Christie, Lupita Nyong’o, Andy Serkis, Anthony Daniels, Mark Hamill, Peter Mayhew

Gènere: Aventures, ciència-ficció. USA, 2015. 135 min.

Han passat trenta anys des de la gran victòria de l’Aliança Rebel sobre l’Imperi Galàctic, però la República no pot descansar tranquila degut a l’auge d’una nova organització anomenada Primera Ordre que representa el costat fosc de la Força. Els rebels miren de fer-hi front, però no compten amb tots els recursos que voldrien i, sobretot, troben a faltar Luke Skywalker, l’últim Jedi, qui porta anys desaparegut. L’existència d’un mapa amb la possible localització de Skywalker mobilitza tothom, uns per a trobar-lo i confiar en la seva ajuda, i els altres per a acabar amb ell.

Sempre s’ha parlat poc de les influències que van inspirar George Lucas a crear l’univers de Star Wars, com són les pel·lícules japoneses de samurais i els westerns clàssics. Era el cinema dels anys 50 i 60, amb el qual el director californià va créixer i va començar a modelar el seu ideari cinematogràfic fins a transformar-lo en la saga que canviaria el gènere de la ciència-ficció. Quatre dècades després, la missió de fer ressorgir Star Wars recau en J.J. Abrams, un director que va créixer i modelar el seu corresponent ideari amb les pel·lícules… de Star Wars; i és aquesta retroalimentació entre el referent i el producte actual la que millor pot definir l’essència del que ha acabat sent El Despertar de la Fuerza. La satisfacció després dels 130 minuts evidencia que era això el que necessitava la saga per a reaparèixer amb èxit i recuperar la il·lusió d’un públic encara escarmentat pel despropòsit dels episodis I, II i III. Abrams ha trobat l’equilibri per a fer-nos remontar fins a finals dels anys 70 amb un film que, a la vegada, s’adapta als nous temps.

EL PUENTE DE LOS ESPÍAS

Posted by Martí on 13 de Desembre de 2015

Posted in: Cine - 2015. Tagged: Amy Ryan, Bridge of Spies, drama, Guerra Freda, Mark Rylance, Scott Shepherd, Sebastian Koch, steven spielberg, thriller, tom hanks. Deixa un comentari

Bridge of Spies

Director: Steven Spielberg

Intèrprets: Tom Hanks, Mark Rylance, Amy Ryan, Scott Shepherd, Sebastian Koch, Billy Magnussen, Alan Alda, Eve Hewson, Jesse Plemons

Gènere: Drama, thriller. USA, 2015. 135 min.

En plena Guerra Freda, Estats Units i Rússia es persegueixen mútuament a la recerca d’agents espies que passin informació d’un o altre bàndol. Després de la detenció d’un suposat espia rus, el prestigiós advocat James Donovan és designat per a portar-ne la defensa, i tot i que aquesta posició li comporta un gran rebuig social, el seu gran talent porta l’FBI a contactar amb ell per a encomanar-li una important missió sota secret. El seu objectiu: rescatar un espia nord-americà que ha estat atrapat a Rússia.

En l’època cinematogràfica actual, a vegades es fa difícil apreciar de veritat una pel·lícula nova que no aporti de forma més o menys clara cap tret diferencial que ens permeti distingir-la d’entre les desenes de propostes que arriben setmana rere setmana. Sobresortir és cada cop més complicat, a no ser que es corri un risc especial –i es superi amb èxit– o s’assoleixi un mínim grau excel·lència. És probable que aquestes siguin les raons per les quals El Puente de los Espías està destinada a no gaudir d’un entusiasme generalitzat entre el públic. Es tracta d’una pel·lícula que desgrana la seva narració de forma impecable, que cuida la seva execució amb tota la precisió del món i que, a més, resulta una valuosa petita lliçó d’història del segle XX, però aquest nivell tan estricte de correcció acadèmica refreda massa la seva personalitat i la distancia dels receptors més emocionals de l’espectador.

EL CLUB

Posted by Martí on 7 de Desembre de 2015

Posted in: Cine - 2015. Tagged: Alejandro Goic, Alejandro Sieveking, Alfredo Castro, Antonia Zegers, drama, El Club, Jaime Vadell, Marcelo Alonso, Pablo Larraín, religió, Roberto Farias, Xile. Deixa un comentari

El Club

Director: Pablo Larraín

Intèrprets: Roberto Farias, Antonia Zegers, Alfredo Castro, Alejandro Goic, Alejandro Sieveking, Jaime Vadell, Marcelo Alonso

Gènere: Drama. Xile, 2015. 100 min.

En una casa situada a una modesta localitat de la costa de Xile, quatre capellans viuen en comunitat després d’haver estat privats d’exercir les seves funcions per diverses raons. Sota una rutina diària establerta, i tutelats per una cuidadora que conviu amb ells, els quatre homes busquen redimir els seus pecats de forma pacífica, però l’arribada d’un nou capellà a la casa i les conseqüències que provoca fan que l’església enviï un jove interventor per a posar ordre.

L’acte de passar por en un cinema sempre s’ha associat clarament al cinema de terror. No obstant, si bé aquest tipus de por sol tenir un caràcter més o menys lúdic i està emparat per la seva condició de ficció, hi ha una altra classe de pel·lícules que aconsegueixen terroritzar d’una forma molt més profunda i feridora. I és això el que converteix El Club en el que probablement és el film més esgarrifós de tot l’any. Sense cap mena de reserva ni rodeig en la seva narració, el director xilè Pablo Larraín deixa anar un ferotge crítica sobre el costat més obscur de l’església fent allò que la pròpia institució religiosa no ha fet, ni farà, mai: explicant les coses tal com són, per molt dur que resulti escoltar-les. Però Larraín no es limita només a escupir tot el seu discurs sense més, sinó que l’interpreta i l’enriqueix amb una direcció extraordinària, en què el llenguatge propi de cada pla té un efecte molt clar sobre allò que mostra.

TRUMAN

Posted by Martí on 27 de Novembre de 2015

Posted in: Cine - 2015. Tagged: Àlex Brendemühl, Cesc Gay, Dolores Fonzi, drama, Eduard Fernández, Javier Cámara, Javier Gutiérrez, ricardo darín, Truman. Deixa un comentari

Truman

Director: Cesc Gay

Intèrprets: Ricardo Darín, Javier Cámara, Dolores Fonzi, Àlex Brendemühl, Javier Gutiérrez, Eduard Fernández, Elvira Mínguez, Silvia Abascal, Nathalie Poza

Gènere: Drama. Espanya, 2015. 105 min.

Després d’un munt d’anys de no veure’s, Tomás agafa un avió des de Canadà i es presenta per sorpresa a Madrid per passar uns dies amb Julián, el seu millor amic. La visita no és aleatòria, ja que Tomàs ha estat avisat d’una important decisió de Julián que farà que segurament aquesta sigui la última vegada que es poden veure. Durant aquests dies, Tomás acompanya al seu amic allà on va, a la vegada que es retroba amb el seu gos Truman, un enorme bullmastiff a qui Julián estima com si fos un fill.

Hi ha pel·lícules que et desperten una estranya sensació de voler conversar amb elles; Truman n’és una d’elles. I ho és bàsicament per dues raons: la primera és que parla com nosaltres, sense artificis, a base de personatges que ens podríem creuar perfectament pel carrer i de situacions que sempre es podrien plasmar a la nostra vida real; la segona, que tracta amb total naturalitat un tema tan delicat i lamentablement estès com el seu, però sense mirar d’establir cap mena de càtedra i donant peu al propi judici per part de cada espectador -i la seva respectiva sensibilitat- respecte el que està veient. I és precisament per això que la conversa amb Truman no seria només per a lloar-la i donar-li copets a l’esquena, sinó que suscitaria reaccions de tota mena vers el seu tractament del tema, així com el comportament i les decisions dels seus personatges. I és que no tot és tan senzill com perquè t’ho pugui explicar una pel·lícula.

SICARIO

Posted by Martí on 17 de Novembre de 2015

Posted in: Cine - 2015. Tagged: acció, Benicio del Toro, Denis Villeneuve, drogues, emily blunt, Jeffrey Donovan, Jon Bernthal, josh brolin, Mèxic, policíac, Sicario, thriller, Victor Garber. Deixa un comentari

Sicario

Director: Denis Villeneuve

Intèrprets: Emily Blunt, Benicio Del Toro, Josh Brolin, Victor Garber, Jon Bernthal, Daniel Kaluuya, Jeffrey Donovan, Maximiliano Hernández

Gènere: Thriller, acció, policíac. USA, 2015. 120 min.

Tot i la seva joventut, Kate Macer és una de les agents més talentoses de l’FBI a la zona de Phoenix. Després d’una operació que no acaba de sortir bé del tot, una força especial dels Estats Units que opera contra el narcotràfic a la frontera amb Mèxic la recluta per formar part d’una missió de màxim risc. Kate accepta, però des del moment en què és traslladada comença a descobrir que molts dels detalls no se li havien explicat, i que el funcionament del grup dista bastant dels mètodes en què ella creu fermament.

Es podran dir moltes coses de Denis Villeneuve, però el que mai ningú li podrà retreure és una manca de versatilitat. Molts vam subratllar el nom del director canadenc després del colpidor drama Incendies (2011), i el vam encerclar repetidament després que ens oferís, amb pocs mesos de diferència, un doble ració tan dispar com sòlida formada per la intensa Prisioneros (2013) i l’enigmàtica Enemy (2013). Ara, ens obliga a buscar noves formes de ressaltar el seu nom gràcies a Sicario, on demostra que també és capaç de dominar i manipular a la perfecció el pols narratiu que requereix un bon thriller d’acció; amb una enorme convicció en tot moment i sense tampoc evitar cap mena de risc quant a recursos i exigències visuals. Un exemple perfecte de com una bona direcció converteix una història i una temàtica ja vistes en una experiència especialment palpable i trepidant.

SPECTRE

Posted by Martí on 10 de Novembre de 2015

Posted in: Cine - 2015. Tagged: 007, Andrew Scott, Ben Whishaw, christoph waltz, daniel craig, Dave Bautista, James Bond, Léa Seydoux, Monica Bellucci, Naomie Harris, ralph fiennes, Rory Kinnear, sam mendes, Spectre. Deixa un comentari

Spectre

Director: Sam Mendes

Intèrprets: Daniel Craig, Christoph Waltz, Léa Seydoux, Ralph Fiennes, Monica Bellucci, Naomie Harris, Rory Kinnear, Ben Whishaw, Dave Bautista, Andrew Scott

Gènere: Acció, thriller. USA, 2015. 145 min.

Durant la celebració del Día de los Muertos, a Ciutat de Mèxic, James Bond segueix la pista a Marco Sciarra, un criminal italià que en realitat pot amagar una organització molt més gran i rellevant arreu del món. Després de sobreviure com pot, Bond torna a Londres per descobrir que l’MI6 està en greu perill de desaparèixer, i tot i que M li prohibeix fer cap mena d’operació degut a la seva insubordinació, l’agent 007 se les empesca per anar a Roma i seguir acostant-se al que pot ser el seu enemic més temible.

El pla d’obertura a través del canó de pistola, el tret i el regalim de sang, el vestit i la corbata impecables, l’accent i el posat irònic britànics, la psicodèlica careta d’entrada, la flamant noia -o noies- Bond, el cotxe d’última generació, els utensilis de Q amb funcions sorpresa, els renecs de M, la complicitat i flirteig amb Moneypenny, el vodka amb Martini agitat (no remenat), el malvat amb aspiracions de poder mundial, la persecució en cotxe, el compte enrere abans de la bomba, els inconfusibles acords de la banda sonora… Per moltes noves pel·lícules de James Bond que s’estrenin, tothom sap de forma anticipada que hi ha una sèrie d’elements que no hi faltaran; com si fos un ritual que no admet cap discussió possible. Spectre, la 24a entrega de la saga, ho compleix amb total fidelitat, i a més executa tots els passos amb una solvència enorme, però a la vegada desenganya lleugerament als qui esperaven que alguna cosa canviés.

LA CUMBRE ESCARLATA

Posted by Martí on 4 de Novembre de 2015

Posted in: Cine - 2015. Tagged: Charlie Hunnam, Crimson Peak, Doug Jones, fantàstic, gòtic, guillermo del toro, Javier Botet, Jessica Chastain, Jim Beaver, mia wasikowska, terror, thriller, Tom Hiddleston. Deixa un comentari

Crimson Peak

Director: Guillermo del Toro

Intèrprets: Mia Wasikowska, Jessica Chastain, Tom Hiddleston, Charlie Hunnam, Doug Jones, Javier Botet, Jim Beaver, Burn Gorman

Gènere: Fantàstic, thriller, terror. USA, 2015. 120 min.

A principis del segle XX, el jove enginyer britànic Thomas Sharpe es presenta a Buffalo per a aconseguir que l’arquitecte més important de la ciutat col·labori amb ell, ja que acaba d’inventar una nova maquinària. Tot i rebre la negativa a la seva proposta, Thomas sí que capta l’atenció de la filla de l’arquitecte, la jove escriptora Lucille, tot i que aquesta té com a clar pretendent el Dr. Alan McMichael. Després d’una sèrie de fets desafortunats, Lucille haurà d’escollir.

“Els fantasmes existeixen”. Així de rotunda i directa és la primera frase que es pot escoltar a La Cumbre Escarlata; tota una declaració d’intencions que no només evidencia el seu significat al llarg de tota la pel·lícula, sinó que convida a l’espectador a ser partícip d’aquesta mentalitat des d’un bon inici i a deixar-se portar pel seu univers particular. Que Guillermo del Toro té especial afinitat cap a allò sobrenatural i fantàstic no ho descobrirem ara, i aquí ho torna a demostrar mitjançant una història gòtica en què el romanticisme d’època està constantment esquitxat per un rerefons fantasmagòric que va prenent cada cop més protagonisme. La seva naturalesa clàssica i estructurada fa que el film no arrisqui més del compte a nivell narratiu, però es combina amb un treball cromàtic i lumínic que ens recorda un cop més la vessant més artesanal de Del Toro com a autor darrere la càmera.