Revolutionary Road

Director: Sam Mendes

Intèrprets: Leonardo DiCaprio, Kate Winslet, Kathy Bates, Michael Shannon, Kathryn Hahn, David Harbour.

Gènere: Drama. USA, 2008. 110 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Film d’altíssima qualitat, però realment no apte per a dies dolents o moments de baix estat d’ànim. Un cop més, Sam Mendes demostra el seu immens talent i construeix un senyor drama de cap a peus, de gran intensitat i de considerable duresa emocional. El director recupera la mítica parella de Titanic, onze anys després, i els fa brillar en pantalla, demostrant tot el que han madurat en aquest temps. A la seva pell, uns personatges d’aquells que valen molt més pel que amaguen que pel que mostren, i que mantenen una continua evolució el rumb de la qual no acaben de tenir clar. El resultat, una peli d’aquelles que mires en silenci total i que et deixen en silenci total un cop acaben.

Fidel adaptació del llibre de Richard Yates de títol homònim, Revolutionary Road fa un retrat precís i cru d’allò que fa mig segle suposava el renéixer dels Estats Units després de la 2a Guerra Mundial. Famílies iguals, vivint en carrers i cases iguals, i amb el mateix conformisme respecte el seu estil de vida. La millor forma per creure’s feliç sense ser-ho, no tens més ni menys que el teu veí i simplement deixes passar els dies procurant no sortir del camí preestablert i sense oblidar-te cap dels passos imprescindibles que t’asseguren una vida “com cal”. De tot això es cansen els dos protagonistes de Revolutionary Road, amb masses somnis i ambicions com per acceptar sentir-se igual que tots els perdedors que els rodegen.

La grandíssima direcció de Sam Mendes i un muntatge molt treballat emfatitzen aquesta situació, fins al punt de fer sentir angoixat a l’espectador i tot, ja que no costa gens posar-se a la pell dels personatges. Revolutionary Road està plena de plans carregats de significat, diàlegs sense cap mena d’escrúpol i unes profundes ganes de fugir de tot el que forma part de l’entorn que ens mostra. Kate Winslet i Leonardo DiCapro estan senzillament brillants, especialment el segon, qui demostra haver assolit ja una clara maduresa com a actor i ens mostra una faceta totalment nova respecte el que havíem vist fins ara. De Winslet, tres quarts del mateix, però en aquest cas ja parlem de consolidació (els dos Globus d’Or aconseguits fa unes setmanes ja parlen per si sols). En fi, que no comprenc que no estiguin nominats als Oscars.

A banda de les dues actuacions principals, cal mencionar també els pocs secundaris (la peli es redueix pràcticament a 7 personatges), sobretot un Michael Shannon realment pertorbador i amb una força increïble. Pel que fa a aspectes tècnics, s’ha de destacar la gran direcció artística, sobretot pel que fa a la il·luminació, no només per estar perfectament treballada, sinó pel significat que dóna a tot el que passa. A més a més, en general l’ambientació als Estats Units dels anys 50 és excel·lent. Tot i no passar en gaires espais diferents, Revolutionary Road sap fer que l’entorn contribueixi en cada escena. Un té la sensació que tot està perfectament planificat.

Estem d’aquelles pelis que no marxen de la memòria, que ens fa adonar de moltes coses, de situacions amb les quals ens podem trobar o ja ens hem trobat. En resum, que la vida que portem no és deguda a les circumstàncies, sinó a la nostra voluntat, o millor dit, a la no voluntat de canviar-la i de lluitar per tenir la que realment somiem. I que tot això resulta ser molt complicat. Recomano sense cap mena de dubte veure Revolutionary Road, però fer-ho a consciència, sense distraccions, disposats a gaudir de bon cinema i que ens expliquin les coses sense atenuants, tal com són. A veure com us queda el cos…