Després de repassar les primeres deu pel·lícules que mereixen formar part de la llista del millor de 2015, ara arriba el que, a nivell personal, més m’ha fet gaudir en una sala de cinema durant aquest any. Hi podeu trobar de tot, des de grans superproduccions, passant per algun títol més de classe mitja i fins arribar a alguns exponents de cinema més independent que hauran passat per la cartellera sense que se’ls hagi fet tot el cas que mereixien. Tots ells requereixen la vostra màxima atenció si és que heu acabat l’any sense veure’ls, esteu avisats. Aquestes són les 10 millors pel·lícules de 2015 a M.A.Confidential:
El Club
All posts tagged El Club
El Club
Director: Pablo Larraín
Intèrprets: Roberto Farias, Antonia Zegers, Alfredo Castro, Alejandro Goic, Alejandro Sieveking, Jaime Vadell, Marcelo Alonso
Gènere: Drama. Xile, 2015. 100 min.
En una casa situada a una modesta localitat de la costa de Xile, quatre capellans viuen en comunitat després d’haver estat privats d’exercir les seves funcions per diverses raons. Sota una rutina diària establerta, i tutelats per una cuidadora que conviu amb ells, els quatre homes busquen redimir els seus pecats de forma pacífica, però l’arribada d’un nou capellà a la casa i les conseqüències que provoca fan que l’església enviï un jove interventor per a posar ordre.L’acte de passar por en un cinema sempre s’ha associat clarament al cinema de terror. No obstant, si bé aquest tipus de por sol tenir un caràcter més o menys lúdic i està emparat per la seva condició de ficció, hi ha una altra classe de pel·lícules que aconsegueixen terroritzar d’una forma molt més profunda i feridora. I és això el que converteix El Club en el que probablement és el film més esgarrifós de tot l’any. Sense cap mena de reserva ni rodeig en la seva narració, el director xilè Pablo Larraín deixa anar un ferotge crítica sobre el costat més obscur de l’església fent allò que la pròpia institució religiosa no ha fet, ni farà, mai: explicant les coses tal com són, per molt dur que resulti escoltar-les. Però Larraín no es limita només a escupir tot el seu discurs sense més, sinó que l’interpreta i l’enriqueix amb una direcció extraordinària, en què el llenguatge propi de cada pla té un efecte molt clar sobre allò que mostra.