M.A.Confidential

Wonder Woman 1984

Directora: Patty Jenkins

Intèrprets: Gal Gadot, Chris Pine, Kristen Wiig, Pedro Pascal, Robin Wright, Connie Nielsen, Gabriella Wilde, Natasha Rothwell, Ravi Patel, Penelope Kapudija.

Gènere: Superherois, acció, fantàstic.

País: USA, 2020. 150 min.

L’any 1984, dècades després de la seva participació clau a la 1a Guerra Mundial, Diana Prince treballa com a antropòloga a l’Institut Smithsonian Washington, però també segueix actuant com a Wonder Woman per a aturar el crim a la ciutat. Un dia, l’institut rep una misteriosa pedra antiga que sembla tenir la propietat de fer realitat els somnis, i és llavors quan el magnat Maxwell Lord hi acudeix per a intentar fer-se amb ella.

Hi va haver una època on les pel·lícules de superherois, avui puntes de llança del cinema més comercial, gairebé semblaven productes de sèrie B o carn de videoclub. Eren els 80 i tot era més naïf, més superficial i, per suposat, més barat. No només és aquella època el centre de l’acció de Wonder Woman 1984, sinó que també és el seu esperit aquell que la nova pel·lícula de DC vol adoptar i homenatjar, però òbviament amb els recursos actuals. Només cal veure la seva primera seqüència (pròleg a banda) per a comprovar-ho de seguida. És aquí, i durant bona part del seu primer acte, quan la seqüela de la notable Wonder Woman sorprèn per aquest tractament tan poc habitual del gènere en els temps que corren, i on ens arriba a convèncer que la seva proposta pot funcionar. No obstant, tot i mantenir certa capacitat de mantenir-nos entretinguts, Wonder Woman 1984 es va desdibuixant degut a la feblesa del guió i també a una col·lecció de tòpics i exageracions que acaben restant a la premissa bona part de la seva gràcia.

“Salvar el món d’un magnat que ha embogit i vol crear el caos mundial gràcies a un poder suprem que ha adquirit”. El resum de Wonder Woman 1984 encaixa perfectament amb tots els clixés del gènere, i el film no fa més que corroborar-ho una i altra vegada, sempre vorejant la línia que separa l’èpica emotiva de la comèdia paròdica. El problema, però, és que molts cops que hauria pogut creuar-la i arriscar del tot acaba per fer-se enrere i decantar-se per un to melodramàtic, o inclús romàntic. I ho fa pretenent una seriositat que, dins d’aquest conjunt en qüestió, grinyola. I és que és impossible prendre’s seriosament tot el que passa a Wonder Woman 1984; però perquè la pròpia pel·lícula ens ho indica. Només cal veure la histriònica i volgudament sobreactuada presència de Pedro Pascal com a Maxwell Lord: com a caricatura, funciona, però després no imposa, ni tampoc funciona quan es vol donar un transfons emotiu al personatge.

La sensació global és que Wonder Woman 1984 té clara la seva vocació “vuitantera” i també la seva mirada satírica cap a aquella època, però que de tant en tant recorda que és al segle XXI i no pot evitar intentar complaure els actuals fans del gènere. I és aquí on el film entra en una dinàmica de pèrdua de rumb i es torna gairebé dantesc, impulsat per diverses decisions de guió que no tenen ni cap ni peus, i per uns personatges del tot desorientats. L’exemple més clar és el de Barbara Minerva/Cheetah (Kristen Wiig), que experimenta una evolució obscura molt mal explicada, mal cohesionada i totalment fora de lloc dins del conjunt de Wonder Woman 1984. Fins i tot queda en dubte la mentalitat d’un personatge com el de Diana Prince/Wonder Woman i la seva relació amb l’espècie humana, aspectes que havien quedat molt ben dibuixats a la primera pel·lícula de la saga.

De fet, el canvi entre les dues pel·lícules és força dràstic en tots els sentits, i pràcticament l’únic nexe que queda és la relació entre Diana i Steve Trevor. Sí que a Wonder Woman 1984 coneixem algun tret més del passat d’ella a través del citat pròleg on tornem al seu entrenament quan era una nena, però a part d’això el personatge amb prou feines evoluciona. Al final, doncs, ens trobem amb un film que acaba sense concretar ni aportar massa cosa; ni com a producte individual, ni com a part de la saga. Això no treu que, a pesar dels seus excessius 150 minuts, Wonder Woman 1984 contingui inclogui bons moments i sàpiga mantenir un mínim entreteniment. És una llàstima, això sí, que ni ella mateixa s’acabi de creure l’aposta inicial per a una fórmula i una estètica concretes que potser hauria d’haver explotat molt més i portat fins les últimes conseqüències. Les mitges tintes en què es queda, i sobretot el seu missatge final idealista i edulcorat, la deixen en una obra que no se sap ben bé per on agafar-la.