M.A.Confidential

Prisoners

Director: Denis Villeneuve

Intèrprets: Hugh Jackman, Jake Gyllenhaal, Terence Howard, Paul Dano, Maria Bello, Viola Davis, Melissa Leo.

Gènere: Thriller, drama. USA, 2013. 140 min.

Si haguéssim de confeccionar una llista amb els directors de cinema emergents dels últims cinc anys, pocs dubtarien a incloure Denis Villeneuve. El brutal drama Incendies (2010), nominat a l’Oscar a millor pel·lícula de parla no anglesa, va suposar la seva primera gran presentació en públic; tres anys després, les grans sensacions que ens va deixar queden cimentades amb un thriller de gran categoria, que hauria pogut firmar perfectament el millor David Fincher de Seven o Zodiac. Prisioneros és una pel·lícula sòlida, obscura i intensa, que arrossega l’espectador no només gràcies a una història carregada de suspens i conflictes morals, sinó també per una posada en escena treballada a la perfecció, amb què aconsegueix crear una atmosfera incòmoda que afecta tant als personatges com a nosaltres. Un conjunt que assoleix un equilibri molt meritori de tots els seus elements i que, a més, deixa molt per comentar un cop vist.

No és qüestió d’adoptar la típica visió de “tot el que es feia abans era millor” -la qual mai he compartit-, però és cert que no resulta gens fàcil trobar thrillers que realment impactin com els que teníem fa 20 anys. És per això que trobar-nos amb títols com Prisioneros és particularment satisfactori; pel·lícules on, a banda d’un guió complet i ben lligat, el valor de les imatges pren una gran rellevància i l’espectador ha de treballar una mica per tenir la imatge completa del que passa. Villeneuve té un control narratiu perfecte durant tota la pel·lícula, de forma que oculta, però no enganya, i l’evolució dels fets es va desgranant de forma que no és estrany anticipar més d’un dels detalls de la trama abans que s’expliquin gràcies a petites pistes que la pel·lícula exposa de forma més o menys detectable, depenent de l’escena. Tot plegat ens manté els ulls ben oberts fins l’últim minut de les quasi dues hores i mitja de duració, fet que, per si sol, ja és d’allò més meritori.

A Prisioneros, Villeneuve parteix d’un plantejament clàssic del cinema contemporani -probablement el més utilitzat- com és la pèrdua del fill. O millor dit, la por a la pèrdua del fill, en aquest cas. A partir d’aquí, la reacció d’un pare és imprevisible i els seus actes passen a obeir motius que solen escapar-se d’allò considerat raonable o moralment acceptable. El problema, i gran motor del film en molts aspectes, és quan les persones a qui s’enfronta tampoc atenen a aquestes raons. A Prisioneros, el rerefons de tots els personatges compta, ja que tots han perdut alguna cosa i han actuat en conseqüència, repercutint en altres persones que no en tenien la culpa, però que els ha tocat pagar. El film es centra en això, en plantejar, sense fer cap judici de valor, la culpabilitat de cadascú i el càstig que rep -o no- pels seus actes. I és que, tal com apunta el títol del film, en algun moment o altre tothom acaba sent presoner de les seves decisions.

Els actors contribueixen al notable nivell de la pel·lícula, començant per un Hugh Jackman a qui, entre Lobeznos, comèdies i musicals, feia molt que no vèiem en un paper dramàtic de veritat com aquest. L’australià imposa i demostra la seva qualitat portant la major part del pes del film. El seu contrapunt és Jake Gyllenhaal, molt més subtil i contingut com és habitual en ell, però que acaba prenent el relleu de Jackman i respon a la perfecció quan les coses s’agiten de veritat. El tercer, però segurament el més destacable a nivell d’imatge, és un Paul Dano que, caracteritzat com cal, presenta un aspecte inquietant i pertorbador com ningú. Els altres secundaris de renom, com Terrence Howard, Maria Bello, Viola Davis i Melissa Leo, també mantenen el llistó alt, encara que aquesta última aparegui envellida a base de maquillatge i amb un resultat no massa convincent. Per fer això, podrien haver agafat una actriu més veterana, i problema resolt.

A nivell tècnic, com ja he comentat i recuperant les evidents influències de Fincher, Denis Villeneuve és d’aquells directors capaços d’aportar matisos i detalls amb els seus moviments de càmera i enquadraments, cosa que, combinada amb una atmosfera incòmoda i quasi claustrofòbica (pluja constant, boira, predomini d’espais foscos o escenes de nit), alimenten clarament el dramatisme i també el suspens de la història. El ritme és constant i la intensitat no para de créixer, però la mitja hora final és frenètica. El final, molt encertat i en cap cas capritxós, fa que el film romangui a la ment de l’espectador una bona estona i tanca un cercle molt notable. La satisfacció d’haver vist una bona pel·lícula de suspens, que ens té submergits de principi a fi i deixa empremta un cop vista no és gens comuna, i aquí la trobem. Prisioneros és d’aquells títols que, per la seva condició, segurament no generarà un gran soroll, però veurem quants exemplars del seu gènere poden resultar tan convincents. Ben poques, segur.