M.A.Confidential

The Trial of the Chicago 7

Director: Aaron Sorkin

Intèrprets: Eddie Redmayne, Sacha Baron Cohen, Mark Rylance, Frank Langella, Joseph Gordon-Levitt, Jeremy Strong, John Carroll Lynch, Alex Sharp, Yahya Abdul-Mateen II, Michael Keaton.

Gènere: Drama.

País: USA, 2020. 125 min.

L’any 1968, en plena guerra de Vietnam, set activistes per la pau i en contra de l’acció del president Johnson preparen una gran concentració a Chicago, on se celebra la convenció del Partit Demòcrata poc abans de les eleccions. Mesos després, tots ells, juntament amb Bobby Seal, cap dels Panteres Negres, són portats a judici pels greus disturbis que van tenir lloc durant aquells dies. No obstant, els acusats defensen que va ser la policia la que va iniciar aquell episodi de violència.

“¿Ordenó el código rojo?” és d’aquelles frases que ja és impossible deslligar del cinema i, més concretament, del gènere judicial. Gairebé 30 anys després d’aquella brillant Algunos Hombres Buenos, el responsable d’escriure tots els seus moments memorables, Aaron Sorkin, torna als jutjats amb El Juicio de los 7 de Chicago, la seva segona pel·lícula com a director. No ho fa en un moment qualsevol, ja que la conjunció entre l’entorn judicial, les influències polítiques i la revolta social està més viva que mai en un país com Estats Units. I ho està, tal com en aquell moment de 1968, a les portes d’unes noves eleccions que poden ser crucials. Sorkin, que ja ha demostrat una àmplia competència en tot aquests camps, encara El Juicio de los 7 de Chicago pensant més en l’espectacle que no pas en l’anàlisi, però el resultat funciona d’allò més bé.

La pel·lícula es pot concebre des de diferents alçades, definides a partir de la nostra pròpia mirada com a espectadors. En un estadi més general, hi ha la del seguiment del judici en sí i l’expectació (obviant la Wikipedia) davant els seus diferents girs i la seva resolució. Aquí, El Juicio de los 7 de Chicago fa lluir tota la dialèctica d’Aaron Sorkin en cada exposició, cada rèplica i fins i tot en cada interrupció. En segon lloc, hi ha la nostra mirada crítica sobre el que està passant; el judici del judici. Aquí és evident la denúncia que la pel·lícula expressa sobre la ingerència política i ideològica que va patir tot el procés, bàsicament pel que fa al tracte dels acusats. Des de les irregularitats del mateix jutge -a qui es retrata de forma molt (massa?) subratllada-, fins les converses de caire polític als despatxos dels fiscals, El Juicio de los 7 de Chicago deixa clar que això no anava simplement de resoldre el cas i prou. Un apartat, doncs, que sembla indicar el posicionament de Sorkin davant dels fets.

Però aquest darrer aspecte no significa que estiguem davant d’una pel·lícula pamfletària. I és aquí on entra en joc el tercer nivell de lectura que ofereix El Juicio de los 7 de Chicago, que és probablement el més suggeridor, ja que es fixa en allò que enfronta els set acusats entre sí: la naturalesa de la revolució i la forma de dur-la a terme. Va traient el cap en els primers compassos del film, però és ben entrada la segona meitat quan aflora de veritat, amb els personatges de Tom Hayden (Eddie Redmayne) i Abbie Hoffman (Sacha Baron Cohen) com a caps visibles. I resulta interessant la visió que ofereix El Juicio de los 7 de Chicago de cadascun d’ells. D’una banda, com a representació universal d’aquesta incapacitat congènita de les esquerres per a posar-se d’acord; i de l’altra, com a visions oposades -fruit dels respectius entorns socials- i a la vegada complementàries de la mentalitat revolucionària.

Així doncs, El Juicio de los 7 de Chicago no llança simplement un missatge d’injustícia cap els set activistes (de fet, s’inclouen detalls i matisos que eviten deixar-los com a màrtirs o herois), sinó que aborda amb molta més amplitud i perspectiva tot el que quedava involucrat en aquell cas. És cert, això sí, que aquesta vegada Aaron Sorkin tendeix a primar el ritme i també l’impacte emocional de les seves imatges i paraules; i que al final hi ha més retòrica que no reflexions gaire profundes. Però tot plegat carbura bé, i s’ajuda d’una estructura narrativa molt intel·ligent a l’hora d’anar exposant els fets (hi ha grans moments de muntatge), i també d’un to que enganxa, on fins i tot es reserva espai per a l’humor. És així com El Juicio de los 7 de Chicago troba la seva fórmula més adequada per a funcionar en totes les seves facetes. Potser no serà l’aposta més arriscada de Sorkin, però no es pot negar que li surt bé.