M.A.Confidential

Crimson Peak

Director: Guillermo del Toro

Intèrprets: Mia Wasikowska, Jessica Chastain, Tom Hiddleston, Charlie Hunnam, Doug Jones, Javier Botet, Jim Beaver, Burn Gorman

Gènere: Fantàstic, thriller, terror. USA, 2015. 120 min.

“Els fantasmes existeixen”. Així de rotunda i directa és la primera frase que es pot escoltar a La Cumbre Escarlata; tota una declaració d’intencions que no només evidencia el seu significat al llarg de tota la pel·lícula, sinó que convida a l’espectador a ser partícip d’aquesta mentalitat des d’un bon inici i a deixar-se portar pel seu univers particular. Que Guillermo del Toro té especial afinitat cap a allò sobrenatural i fantàstic no ho descobrirem ara, i aquí ho torna a demostrar mitjançant una història gòtica en què el romanticisme d’època està constantment esquitxat per un rerefons fantasmagòric que va prenent cada cop més protagonisme. La seva naturalesa clàssica i estructurada fa que el film no arrisqui més del compte a nivell narratiu, però es combina amb un treball cromàtic i lumínic que ens recorda un cop més la vessant més artesanal de Del Toro com a autor darrere la càmera.

Com ja sol passar en més d’una ocasió, La Cumbre Escarlata és d’aquells títols que poden acusar un enfoc un tant enganyós durant la seva promoció, ja que no estem davant d’una pel·lícula pròpiament de terror. Guillermo del Toro no s’està de fer-nos saltar un parell de cops del seient o de tenir-nos en tensió durant una bona estona en el segon tram del film, però aquí els fantasmes tenen molt més a explicar i no es limiten només a inquietar el personal. Aquí, els fantasmes són les pors, els secrets i les mentides, i es “personifiquen” en aquells malsons que ronden el nostre cap provocats per alguna raó en concret. Més enllà d’explicar una història especialment elaborada, o trencadora, La Cumbre Escarlata té el seu principal valor en l’elegància i precisió amb què va desenvolupant el seu missatge, i a la vegada exposant tots els seus fantasmes.

La pel·lícula presenta un llenguatge formal que segueix unes directrius força clares i perfectament estudiades. La forma de presentar cada personatge, el mode d’enquadrar-lo, la seva il·luminació i fins i tot la seva forma de vestir són elements amb que Guillermo del Toro ens va donant constantment informació sobre el paper que cadascú pot tenir a la història; potser ho fa de forma massa evident en algun cas, però no sembla que la condició de previsible molesti massa a la pel·lícula. I és que La Cumbre Escarlata s’explica sobretot per aquest tractament visual, que no només ens remet a les clàssiques històries de cases encantades, sinó que omple d’una forma molt particular cada escena, atorgant cada cop la tonalitat i la textura adequades. També els personatges es van realçant de forma progressiva gràcies a la intensificació d’aquesta respectiva adjudicació de colors, llums i ombres.

La pel·lícula no és un prodigi del ritme, ni tampoc es recolza en grans girs de guió, però sí que adopta una evolució sostinguda que manté en tot moment l’atenció, a pesar que alguns fets s’ensumin amb antelació. L’acotació de la història, que durant la seva segona meitat pràcticament no surt del mateix escenari, es podria imputar a certa falta d’ambició per part de Guillermo del Toro, en el fons La Cumbre Escarlata funciona com una llegenda de fantasmes que es focalitza en un relat concret, sense necessitat d’ampliar les seves mires. Al cap i a la fi, no hi ha res del que fa la pel·lícula que es pugui considerar mal fet, o erroni, ni tampoc cap moment que resulti perjudicial per al conjunt. La sensació és que Del Toro controla en tot moment la situació amb un gran ofici, i també amb una direcció de gran qualitat de principi a fi.

Potser el contrast de les expectatives que pot generar el film amb les que després són les seves aspiracions reals no ajudarà a tenir una concepció justa del treball de Guillermo del Toro, però el cert és que La Cumbre Escarlata compleix de forma notable els objectius que es proposa. Sense oferir res extremadament original ni arribar a omplir o deixar una enorme empremta, és una pel·lícula que desplega el seu univers narratiu i estilístic amb una gran convicció, i que es mostra fidel a la seva mentalitat i les seves creences fins a les últimes instàncies. La prova més clara és que, durant un parell d’hores, ningú és capaç de discutir-li en cap moment que, en efecte, els fantasmes existeixen.