M.A.Confidential

Spectre

Director: Sam Mendes

Intèrprets: Daniel Craig, Christoph Waltz, Léa Seydoux, Ralph Fiennes, Monica Bellucci, Naomie Harris, Rory Kinnear, Ben Whishaw, Dave Bautista, Andrew Scott

Gènere: Acció, thriller. USA, 2015. 145 min.

El pla d’obertura a través del canó de pistola, el tret i el regalim de sang, el vestit i la corbata impecables, l’accent i el posat irònic britànics, la psicodèlica careta d’entrada, la flamant noia -o noies- Bond, el cotxe d’última generació, els utensilis de Q amb funcions sorpresa, els renecs de M, la complicitat i flirteig amb Moneypenny, el vodka amb Martini agitat (no remenat), el malvat amb aspiracions de poder mundial, la persecució en cotxe, el compte enrere abans de la bomba, els inconfusibles acords de la banda sonora… Per moltes noves pel·lícules de James Bond que s’estrenin, tothom sap de forma anticipada que hi ha una sèrie d’elements que no hi faltaran; com si fos un ritual que no admet cap discussió possible. Spectre, la 24a entrega de la saga, ho compleix amb total fidelitat, i a més executa tots els passos amb una solvència enorme, però a la vegada desenganya lleugerament als qui esperaven que alguna cosa canviés.

L’adjectiu que més s’escoltarà a l’hora de valorar Spectre serà “bondiana”, un qualificatiu creat per a resumir en una sola paraula tots els elements abans enumerats. No hi ha cap risc de confusió. I d’entrada no hi ha cap problema, ja que compleix amb rotunditat les expectatives que pot generar tota aventura de l’agent 007, però la qüestió és si els responsables d’aquest pilot automàtic que regeix la saga no s’haurien d’arriscar una mica més. Fer una pel·lícula 100% “bondiana” ja és automàticament una raó d’èxit i motiu suficient per a eixamplar la saga? La pregunta no és capritxosa, ja que va ser el mateix director d’aquesta última entrega, Sam Mendes, qui ja ens va demostrar a Skyfall que podia haver-hi un enfoc diferent per al personatge, més introspectiu i necessari per a entendre qui és. Sobta, doncs, que James Bond afronti Spectre sense que no es detecti pràcticament cap seqüela d’aquesta aparició anterior.

Així doncs, la pel·lícula no està percebuda com una evolució des de Skyfall, sinó més aviat com un intent de tornar a trepitjar terreny conegut i tranquil·litzar aquells que no van quedar convençuts amb el costat més fosc de l’espia. Siguem clars, Spectre és una molt bona pel·lícula de James Bond, ja que ofereix un entreteniment constant i efectiu capaç de no impacientar l’espectador durant 150 minuts, però també mostra de forma particularment evident aquelles carències que, no per assimilades, mereixen ser obviades. En aquest sentit, cal esmentar un guió que, si bé s’esforça -de forma prou reeixida- per a introduir una cohesió entre les quatre pel·lícules de Daniel Craig i tancar el cercle iniciat per Casino Royale, pateix d’una clara falta de consistència en el tractament dels personatges, i Bond en particular; sobretot aquells moments que pretenen marcar un abans i un després, que resulten força rigorosos.

Es detecta també la voluntat de Spectre per a homenatjar les seves predecessores per la inclusió de diversos elements que fan somriure a més d’un quan apareixen en pantalla, així com d’escenaris clarament nostàlgics (és difícil no rememorar La Espía que me Amó durant la persecució per la neu). En aquesta, i també en la resta de seqüències purament d’acció, amb menció especial al brillant pròleg localitzat a Mèxic, el film és pur espectacle gràcies a un Sam Mendes que demostra un enorme sentit de la velocitat sense oblidar la suavitat de moviments quan així ho requereix la situació. Al mateix temps, Daniel Craig es referma com el Bond que millor s’adapta a l’acció més bruta sense que deixi de quedar-li bé cap americana i corbata. Llàstima que la química amb Léa Seydoux no sigui de les més aconseguides, sobretot perquè a ella li queda un pèl gran el paper, i també la rellevància que la història li acaba atorgant.

Per descomptat que un film de James Bond ha de respondre a tot allò que espera el públic d’un exemplar d’aquesta saga; tindríem motius suficients per queixar-nos si aquesta llegendària saga cinematogràfica perdés els seus trets característics. Això no treu, però, que cadascun dels títols que va seguint aquestes pautes tingui dificultats per a erigir-se com un exemplar únic i distingible dins de la seva espècie. I tot apunta que, amb el pas del temps, Spectre té molts més números de sumar-se a aquesta tendència que no pas, per exemple, Skyfall. És per això que, tot i la indiscutible diversió que proporciona aquesta nova entrega de 007, queda la percepció que s’ha desaprofitat un possible canvi en el personatge i en la tonalitat de la saga que era d’allò més interessant. Potser la incorporació d’un nou actor ho pot propiciar, però faria falta quelcom més que un canvi de cara si el 25è film de James Bond vol destacar de veritat.