M.A.Confidential

Incendies

Director: Denis Villeneuve

Intèrprets: Lubna Azabal, Mélissa Désormeaux-Poulin, Maxim Gaudette, Rémy Girard, Abdelghafour Elaaziz.

Gènere: Drama. Canadà, 2010. 125 min.

Hi ha pel·lícules que ets conscient que has de veure, però que se t’escapen durant el (poc) temps que estan en cartellera i acaben constantment arraconades per la prioritat d’altres estrenes més actuals. I quan arriba el dia en què decideixes saldar aquest compte pendent, acostumes a penedir-te de tot aquest temps que has deixat passar. Incendies és una d’aquestes pel·lícules. Nominada l’any passat a l’Oscar a millor film de parla no anglesa, aquesta producció canadenca adapta una obra de teatre homònima de Wajdi Mouawad i construeix un drama intens, emocional i colpidor, enriquit per un interessant component social i històric que acompanya una trama principal en forma de “road movie”. Un viatge als orígens que arrossega l’espectador, especialment en la seva segona meitat, i que aconsegueix transmetre a l’espectador la forta càrrega dramàtica que suporten els personatges. Qui deia que Canadà era un país insuls?

Fent gala d’un gran talent com a cineasta, Denis Villeneuve controla en tot moment el ritme de la història i desplega una gamma de recursos fílmics i narratius que aporten una gran qualitat a la pel·lícula. El treball de muntatge, que combina la trama principal dels dos fills amb el flashback que rememora la història de la mare, està cuidat al detall i presenta elements cohesionants molt ben aconseguits, de forma que la història pràcticament no presenta alts i baixos en el canvi entre una i altra trama. No obstant, s’ha de tenir en compte que Incendies presenta un estil eminentment europeu, sobretot en la seva primera hora, en què la cadència és relativament pausada i l’avanç una mica menys àgil. Val la pena que els espectadors més impacients aguantin i mantinguin l’atenció, ja que el que ens espera després és una bona sacsejada emocional i un tram final que ens deixa amb un autèntic nus a l’estómac.

Tot i l’impacte del desenllaç, Villeneuve no es refugia tan sols en aquesta última carta i la pel·lícula compta amb diversos moments rellevants al llarg de tot el metratge, que a més prenen un significat especial a mida que anem coneixent més detalls. Alguns diàlegs o escenes que no semblaven tenir una importància o interpretació cabdal en el seu moment, acaben desvetllant el seu simbolisme. De la mateixa forma, descobrim la idea visual amb la qual Incendies juga des del mateix inici, i que demostra la veritable intencionalitat del director. La pel·lícula ens presenta uns personatges turmentats, infeliços, decebuts amb la seva situació familiar i amb una dicotomia sentimental que els angoixa constantment, però que decideixen aprofitar l’oportunitat de trobar respostes, per molt doloroses que aquestes puguin ser. Un viatge cap al passat per entendre el seu present i encarar amb més claredat el futur.

Tot i el seu alt dramatisme, la història d’Incendies desprèn una credibilitat tan natural com pertorbadora. I ho demostra el fet que en cap moment la qüestionem mentre mirem la pel·lícula, sinó que ens submergim en el relat i el vivim al costat de les dues protagonistes, pràcticament com si en forméssim part. El marcat protagonisme femení del film està brillantment liderat per Lubna Azabal com a mare (paper pel qual ha guanyat diversos premis) i Mélissa Désormeaux-Poulin com a filla, dues dones de gran fortalesa i convicció, un fet de pes especial tenint en compte que els fets tenen lloc en un país com el Líban. Són dos interpretacions difícils, però resoltes amb gran nota. D’altra banda, tampoc desmereix gens l’ambientació i contextualització històrica de part dels fets, així com una banda sonora que s’atreveix a combinar notables peces originals amb un parell de cançons de Radiohead.

A banda d’aprofitar a la perfecció la solidesa del guió i la riquesa de la història que adapta, Incendies es caracteritza per l’elaborat i intel·ligent treball de narrativa cinematogràfica que aplica Denis Villeneuve. A pesar del plantejament erroni, segons el meu parer, que fa d’algunes escenes (agreujat pel fet que una d’elles és la més important del film), la direcció és meritòria i deixa més d’una imatge grabada a la memòria. Tot i la duresa i violència que retrata, la pel·lícula demostra una gran sensibilitat i s’acaba convertint en un drama exemplar. La meva llista que recollia el millor de 2011 potser hauria patit alguna variació si hagués vist Incendies quan tocava, però, en tot cas, passa a ser un dels títols més destacats d’aquests últims anys i una recomanació especial d’un servidor.