M.A.Confidential

Bridge of Spies

Director: Steven Spielberg

Intèrprets: Tom Hanks, Mark Rylance, Amy Ryan, Scott Shepherd, Sebastian Koch, Billy Magnussen, Alan Alda, Eve Hewson, Jesse Plemons

Gènere: Drama, thriller. USA, 2015. 135 min.

En l’època cinematogràfica actual, a vegades es fa difícil apreciar de veritat una pel·lícula nova que no aporti de forma més o menys clara cap tret diferencial que ens permeti distingir-la d’entre les desenes de propostes que arriben setmana rere setmana. Sobresortir és cada cop més complicat, a no ser que es corri un risc especial –i es superi amb èxit– o s’assoleixi un mínim grau excel·lència. És probable que aquestes siguin les raons per les quals El Puente de los Espías està destinada a no gaudir d’un entusiasme generalitzat entre el públic. Es tracta d’una pel·lícula que desgrana la seva narració de forma impecable, que cuida la seva execució amb tota la precisió del món i que, a més, resulta una valuosa petita lliçó d’història del segle XX, però aquest nivell tan estricte de correcció acadèmica refreda massa la seva personalitat i la distancia dels receptors més emocionals de l’espectador.

El Puente de los Espías podria ser perfectament una pel·lícula contemporània als fets que explica; és a dir, una obra dels anys 50. L’hauria pogut dirigir William Wyler i podria estar protagonitzada per Humphrey Bogart o Gregory Peck, i de ben segur que el resultat no hauria sortit massa diferent del que ens hi hem trobat en ple 2015. I és que, en aquest cas, Steven Spielberg ha tret tot el classicisme que porta dins seu per a centrar-se sobretot en una bona estructuració narrativa del film i en oferir el seu punt de vista humanista dels enfrontaments entre Estats Units i Rússia durant la Guerra Freda. A El Puente de los Espías hi ha bons personatges i bones escenes, es traslladen importants valors de justícia i dignitat, i fins i tot s’hi respira un esperit crític –inclús ridiculitzant– del conflicte que tracta, però el conjunt és excessivament sobri i es preocupa massa de mantenir les formes en tot moment.

Evidentment, aquesta posada en escena de Spielberg entona amb l’atmosfera de la trama i el sòlid guió escrit pels germans Coen, però els seus efectes es tornen contraproduents quan el film necessitaria un punt de tensió extra i a l’hora de la veritat, no el sap assolir. En el seu tram final, sense anar més lluny, Spielberg cau en uns aires de solemnitat que refreden la suposada emoció que ens hauria de generar la resolució dels fets. La planificació i execució de la seqüència clau de la pel·lícula és exemplar, però la sensació que ens queda és que aquesta no ens ha omplert tant com voldríem. A pesar d’aquestes mancances a nivell emocional, El Puente de los Espías no veu perjudicat el grau d’interès que desperta gràcies, principalment, a que la seva història està molt ben explicada i sintetitzada, tot i la complexitat que poden arribar a tenir alguns dels moviments que hi veiem. Els seus 135 minuts, doncs, no són una llosa que pesi en excés.

Un altre dels grans catalitzadors del film és la presència de Tom Hanks, qui demostra un cop més que és un actor idoni per a portar el pes d’aquest tipus d’històries. Sobri, tenaç i amb una enorme seguretat en si mateix, Hanks ajuda a fer gran un personatge a qui ens agrada veure en pantalla i que es fa escoltar quan parla, però que a la vegada no experimenta una excessiva evolució en el transcurs del film. En tot cas, li va com a anell al dit a Spielberg per a la creació d’aquesta figura d’heroi a l’ombra que tant li agrada. Això no treu però, que el personatge més estimulant i entranyable de la pel·lícula sigui el de Mark Rylance, amb un aire i una mirada impassibles, i unes sobtades respostes amb un estranya capacitat d’aportar humor als diàlegs. Un humor que, a El Puente de los Espías, els germans Coen introdueixen de forma molt més puntual i camuflada dins del seu guió.

Resulta curiosa la dificultat per a trobar aspectes tangibles de la pel·lícula que es puguin criticar de forma clara. Podríem apuntar l’excessiu ús subratllador que Spielberg fa de la banda sonora, que queda particularment retratat en uns plans finals en què el director no pot evitar fer ús de tots els seus arxiconeguts i massa evidents recursos per a arrodonir el sentit de la seva obra; també podríem retreure-li la dinàmica massa dialogada que la pel·lícula adopta just passat el seu equador. No obstant, són detalls que tampoc justifiquen una ferotge posició contrària. Així doncs, el principal escull que presenta El Puente de los Espías és aquesta relació distant que adopta amb l’espectador i la dificultat que suposa poder arribar a connectar mínimament amb el cor, i no només amb el cap, amb ella. I és per això que costa considerar-la una gran pel·lícula, encara que a nivell purament formal, és possible que ho sigui.