Mank
Director: David Fincher
Intèrprets: Gary Oldman, Amanda Seyfried, Arliss Howard, Charles Dance, Tom Burke, Lily Collins, Tuppence Middleton, Tom Pelphrey, Ferdinand Kingsley, Jamie McShane.
Gènere: Drama, biopic.
País: USA, 2020. 130 min.

Encara convalescent d’un accident de trànsit que l’ha deixat força malferit, el guionista Herman Mankiewicz arriba a una casa al sud de Califòrnia amb l’objectiu d’acabar el guió que Orson Welles li ha encarregat per a la seva primera pel·lícula. És l’any 1940, i Mankiewicz ve de passar una dècada tumultuosa a Hollywood, on ha conegut grans magnats com William Hearst o Louis B. Mayer, a més de l’actriu Marion Davies, amb qui estableix una gran amistat. Tot plegat influenciarà Mank en l’escriptura del que serà el guió de “Ciudadano Kane”.
La trajectòria de David Fincher justifica, i sobradament, que tot el pes de la nostra atenció es focalitzi en cada nova pel·lícula que estrena. I venint d’un any cinematogràfic com el que estem venint, encara s’hi podia afegir una esperança extra d’ajudar-nos a veure la llum durant un parell d’hores. Però resulta que Mank potser no era precisament el film de Fincher més apropiat per a fer-ho. La seva carta de presentació ja feia preveure una d’aquelles obres amb què Hollywood li agrada tant mirar-se el melic de tant en tant. A la vegada, feia salivar tots aquells cinèfils que volien veure la visió del director d’una època tan rellevant com els anys 30 i d’una figura tan controvertida com la de Herman Mankiewicz. És probable que el resultat final entusiasmi a molts, i la pel·lícula n’és plena de raons incontestables, però Mank també acusa un excés de confiança respecte un espectador que pot no conèixer per endavant molts dels contextos i referències que omplen tot el film.
David Fincher presenta una narració basada en dues línies temporals, sempre amb Herman Mankiewicz com a pal de paller. En el present, escrivint el guió de la que serà l’obra mestra Ciudadano Kane; en el passat, passejant-se entre la crème de la crème de l’univers hollywoodià durant l’època de la Gran Depressió. Si bé Mank entrellaça -amb major o menor incidència- aquestes dues temporalitats, el seu objectiu va més enllà d’aquest exercici. És evident que Ciudadano Kane no hauria sortit de la ment de Mankiewicz de no ser per les seves vivències i les personalitats a qui va conèixer, però la pel·lícula també furga en altres aspectes personals del propi Mank. De la mateixa manera, explica les fortes implicacions polítiques i socials (star system, vagues, precarietat laboral, clar posicionament cap al Partit Republicà, primers indicis de caça de bruixes…) que rodejaven Hollywood en aquell temps, així com algunes disputes personals, traïcions o fins i tot afers amorosos.
El problema que presenta Mank, no obstant, és que desplega tot aquest còctel narratiu sobreentenent (de forma legítima) una plena complicitat per part de l’espectador. Fincher planteja moltes escenes sense contextualitzar, com si ja estiguessin començades, i n’omple els diàlegs de referències que rarament es poden interpretar a la primera. I més, tenint en compte la velocitat, la ironia i les segones lectures en la forma de parlar del propi Mankiewicz. Això provoca que moltes d’aquestes situacions (sempre pertanyents als flashbacks) facin perdre l’espectador, que es veu superat per l’evolució de la història i, per tant, se n’allunya. Sobretot en el seu tram inicial, Mank resulta massa caòtica per moments, sense mostrar cap mena de concessió per al qui desconeix -o no coneix en prou profunditat- tot l’entorn que ens presenta en cada moment. Fins i tot per a l’espectador que té ganes de conèixer-ho, pot arribar a resultar frustrant.
Aquesta circumstància no dilapida la pel·lícula, però sí que fa minvar l’experiència de veure-la. I és que Mank conté moments de gran cinema, sempre combinant el seu tall clàssic amb una modernitat que no només es troba a la direcció de Fincher, sinó a la vigència de moltes de les coses que explica. El seu retrat de la societat americana en general, i de Hollywood en particular, resulta fascinant en diversos moments; i en més d’una ocasió aconsegueix encapsular diferents temes en una sola escena de forma realment hàbil. A més, el punt de vista de Mankiewicz atorga un matís còmic a moltes situacions que funciona d’allò més bé. I el propi personatge té un magnetisme especial, reforçat per un Gary Oldman estel·lar, ja que representa a la perfecció les diferents cares de Hollywood i el que suposa viure en el seu ecosistema. Les seqüeles de tot plegat, expressades a la línia temporal en què el guionista treballa en “Ciudadano Kane”, són possiblement la part més sòlida de Mank.
És fàcil referir-se a Mank com la menys fincheriana de totes les pel·lícules de David Fincher. I potser és veritat. Tot i que el seu virtuosisme narratiu es fa evident en més d’una ocasió, resulta una obra a la qual és molt difícil entrar, implicar-s’hi al 100%. Així com Tarantino aconseguia que entenguéssim els personatges d’Érase una Vez en… Hollywood, tot i no formar part d’aquella indústria ni d’aquell moment, aquí hi ha cert regust endogàmic, massa reservat per als propis integrants de Hollywood o els qui tenen un bagatge concret sobre la seva història. Per a aquests, és probable que l’experiència sigui completa i del tot satisfactòria. Per a la resta, Mank es pot arribar a gaudir en bona mesura, però també es pot convertir en tot un repte; fins i tot per a qui l’abordi amb la ment més oberta.