M.A.Confidential

El Club

Director: Pablo Larraín

Intèrprets: Roberto Farias, Antonia Zegers, Alfredo Castro, Alejandro Goic, Alejandro Sieveking, Jaime Vadell, Marcelo Alonso

Gènere: Drama. Xile, 2015. 100 min.

L’acte de passar por en un cinema sempre s’ha associat clarament al cinema de terror. No obstant, si bé aquest tipus de por sol tenir un caràcter més o menys lúdic i està emparat per la seva condició de ficció, hi ha una altra classe de pel·lícules que aconsegueixen terroritzar d’una forma molt més profunda i feridora. I és això el que converteix El Club en el que probablement és el film més esgarrifós de tot l’any. Sense cap mena de reserva ni rodeig en la seva narració, el director xilè Pablo Larraín deixa anar un ferotge crítica sobre el costat més obscur de l’església fent allò que la pròpia institució religiosa no ha fet, ni farà, mai: explicant les coses tal com són, per molt dur que resulti escoltar-les. Però Larraín no es limita només a escupir tot el seu discurs sense més, sinó que l’interpreta i l’enriqueix amb una direcció extraordinària, en què el llenguatge propi de cada pla té un efecte molt clar sobre allò que mostra.

En els primers compassos de la pel·lícula, més d’un pensarà que algú ha oblidat treure la pols de l’objectiu del projector o que la imatge està desenfocada, però simplement estarà comprovant els efectes del treball de Pablo Larraín. Amb la creació d’una atmosfera viciada, el director xilè ens fa sentir incòmodes des del primer moment que entrem en aquella casa, a la vegada que no ens deixa veure els seus inquilins de forma nítida o ben il·luminada. I és perquè no s’ho mereixen, perquè el que porten dins seu és tan repugnant, que seria un privilegi injust que gaudissin d’un bon tracte per part de la càmera. El contrast és evident en alguns diàlegs de pla i contraplà, on inclús sembla que l’altre personatge -ben enquadrat i enfocat- estigui en un lloc diferent. El Club estén aquest tractament visual també a l’exterior, on poc a poc va convertint una tranquil·la localitat de pescadors en un indret on mai a la vida voldríem posar-hi un peu.

La modulació que el director xilè introdueix amb la seva càmera no fa més que subratllar la cruesa i contundència amb què El Club fa parlar els seus personatges. Aquí, els fets terribles no s’insinuen, ni s’aborden de forma tangencial, sinó que s’expliquen amb tot detall, sense escatimar ni una paraula o detall, però el més esgarrifós és precisament la naturalitat amb què alguns d’ells els exterioritzen, aquells qui ja han estat marcats de per vida per culpa de les depravacions més fosques en nom de la fe. La pel·lícula deixa ben clar que l’espectador no obtindrà cap concessió, i tot la incomoditat que això pugui generar tant a l’oïda com a la vista, es respira un aire de justícia amb les víctimes, que mereixen que es destapi tot allò que, “gràcies” al poder eclesiàstic, acaba quedant tapat; són conseqüències que han de ser observades de cara, per molt dolorós que això resulti i per molt fort que ens facin estrènyer els punys.

Tot i la valentia amb què Pablo Larraín exposa de forma explícita molts fets de la seva narració, El Club també presenta un llenguatge més indirecte que tampoc es queda enrere en contundència. La posada en escena dels quatre capellans, com si es tractés de quatre jubilats aparentment afables i tranquils, provoca un fort sentiment de ràbia quan se’ls sent parlar i es comprova fins a quin punt existeix alguna mena de penediment a les seves consciències. L’efecte és igual, o fins i tot pitjor, en la figura de la cuidadora. Tot plegat, en el que resulta una interpretació carregada de cruel ironia d’aquella història del llop amb pell d’ovella, amb què la Bíblia alerta de les persones amb males intencions que aparenten el que no són. Una enginyosa bufetada més de Larraín cap a una església repleta de pells d’ovella, sovint més preocupada de tapar que no pas de condemnar o solucionar.

Així com la mencionada por que genera el cinema de terror és un efecte que es limita a la pròpia pel·lícula, l’efecte devastador que provoca El Club s’explica per la consciència que els seus fets s’adeqüen completament a la realitat, ja sigui a Xile mateix, o a qualsevol altre indret del món. En aquest sentit, cal subratllar la immensa qualitat de tot el repartiment de la pel·lícula, que contribueixen a traslladar-nos que realment hi ha hagut un Padre Vidal, un Padre Ortega i un Padre Silva, i n’hi seguiran havent, molts d’ells sense que mai rebin cap càstig. I el que és pitjor, seguiran havent-hi més vides traumatitzades per culpa seva. Aquest panorama inacceptable, el de deixar que certes coses continuïn passant i simplement cobrir-les per a conservar una bona imatge pública, és el que converteix El Club en una veritable pel·lícula de terror. Un terror on els monstres més repulsius s’amaguen sota una pell humana.