M.A.Confidential

Truman

Director: Cesc Gay

Intèrprets: Ricardo Darín, Javier Cámara, Dolores Fonzi, Àlex Brendemühl, Javier Gutiérrez, Eduard Fernández, Elvira Mínguez, Silvia Abascal, Nathalie Poza

Gènere: Drama. Espanya, 2015. 105 min.

Hi ha pel·lícules que et desperten una estranya sensació de voler conversar amb elles; Truman n’és una d’elles. I ho és bàsicament per dues raons: la primera és que parla com nosaltres, sense artificis, a base de personatges que ens podríem creuar perfectament pel carrer i de situacions que sempre es podrien plasmar a la nostra vida real; la segona, que tracta amb total naturalitat un tema tan delicat i lamentablement estès com el seu, però sense mirar d’establir cap mena de càtedra i donant peu al propi judici per part de cada espectador -i la seva respectiva sensibilitat- respecte el que està veient. I és precisament per això que la conversa amb Truman no seria només per a lloar-la i donar-li copets a l’esquena, sinó que suscitaria reaccions de tota mena vers el seu tractament del tema, així com el comportament i les decisions dels seus personatges. I és que no tot és tan senzill com perquè t’ho pugui explicar una pel·lícula.

El primer que aconsegueix de forma innegable el director català Cesc Gay és guardar en un calaix el subratllador del drama i exposar la situació dels personatges amb un estil directe i assossegat, sense relativitzar en cap moment la seva gravetat, però afrontant-la de cara i amb la mirada fixa. A partir d’aquí, Truman transita a base de trobades i converses (aquelles en què, de tant en tant, ens agradaria participar) que serveixen sobretot per anar desgranant allò que passa a l’interior de Julián, el principal afectat, i comprovar les diferents reaccions que rep del seu entorn. A través del propi caràcter irònic del personatge, Gay s’ajuda molt intel·ligentment de l’humor, creant escenes que poden arribar a ser tan còmiques com una insòlita visita “preventiva” a una funerària, i a la vegada fuig d’un comportament d’apiadament. No és un film que vagi a pressionar el llagrimal, i ho hauria pogut ser.

La tonalitat que Cesc Gay atribueix a la seva història és possiblement el més meritori de Truman, però això no significa obligatòriament que haguem d’estar d’acord amb tot allò que presenciem. El film presenta moments de certa inconsistència, en què es fa difícil comprendre el comportament dels personatges o trobar una coherència constant als seus actes. En el fons no deixa de ser una visió personal i concreta d’un problema que, a la vida real, tampoc té una única forma (o una forma estrictament correcta) de ser afrontat, però un cop ja coneixem els protagonistes, especialment en el cas de Julián, sorgeix en més d’una ocasió la sensació de voler rebatre’l en les seves accions. És evident que la interpretació de cada espectador pot ser del tot subjectiva, però també és veritat que, en aquest sentit, el film pot conduir a una certa condescendència que no acaba de ser bona.

I una de les raons per les quals hi pot conduir és precisament Ricardo Darín. L’argentí torna a mostrar tot el seu encant a Truman i completa una actuació a l’alçada del que ens té acostumats, però això no treu que el seu personatge resulti una mica cretí en alguna ocasió. Per molt Darín que sigui, no és aquesta una pel·lícula on calgui riure-li totes les gràcies. En realitat, és de justícia reivindicar que el veritable paperàs en aquesta pel·lícula recau en Javier Cámara. El de Tomás és un personatge amb qui tots ens podem identificar molt més fàcilment (en el fons, sempre seguim el seu punt de vista) però no es pot negar la credibilitat que Cámara aporta de principi a fi, amb una subtilesa i una honestedat que demostren que l’actor riojà ja no és aquella cara tonta de comèdia. La complicitat que es genera entre els dos actors és una de les grans bases de Truman, complementada per les puntuals i intenses aparicions de Dolores Fonzi.

Durant el primer tram de la pel·lícula, el personatge de Ricardo Darín afirma que “lo que importa en la vida son las relaciones”, i és probablement aquesta frase la que resumeix amb encert el missatge de Truman. Davant un comiat a curt termini, tot s’acaba focalitzant en les persones de l’entorn, especialment les més properes, i en aquest sentit el film es dedica sobretot a explicar la dificultat per a compartir amb els altres allò que, per un mateix, sembla absolutament clar. Més enllà de l’entranyable història d’amistat entre els dos protagonistes, que al llarg de la pel·lícula té un bonic reflex en la figura del gos, Truman no assoleix una excel·lència rotunda degut a les desavinences que poden generar algunes accions dels seus personatges; no obstant, Cesc Gay triomfa gràcies a la seva naturalitat a l’hora d’abordar la problemàtica del film i a la convicció amb què ho desenvolupa.