immigració

All posts tagged immigració

MINARI

Posted by Martí on 10 de Març de 2021
Posted in: Cine - 2020. Tagged: , , , , , , , , , , , . Deixa un comentari

Minari

Director: Lee Issac Chung

Intèrprets: Steven Yeun, Han Ye-ri, Youn Yuh-jung, Alan S. Kim, Noel Cho, Will Patton, Scott Haze, Eric Starkey, Esther Moon.

Gènere: Drama.

País: USA, 2020. 115 min.

A mitjans dels anys 80, una família d’origen coreà es trasllada de Califòrnia a Arkansas per a començar una nova vida, seguint així el desig del pare, Jacob, de muntar una granja i cultivar productes de la seva terra. L’enorme escepticisme de la mare i la desorientació dels dos fills, que ara han de viure en una casa prefabricada aïllada al mig del camp, no frenen l’objectiu de Jacob, que busca assessorament entre la població local. No obstant, complir el seu somni no serà tan fàcil com es pensa.

La sinopsi de Minari és d’aquelles que podrien tirar enrere, i de forma relativament comprensible, a més d’un que hi ensumés de lluny certa olor a telefilm de tarda de diumenge. Res més lluny de la realitat. Sota el segell de qualitat de la productora A24, estem davant d’un nou exponent del gènere indie nord-americà que explora la pròpia identitat del país a partir del xoc social i cultural que es produeix amb aquells qui, en principi, no hi tenen les arrels. El director Lee Isaac Chung parteix de la seva experiència personal per a construir una visió humil, irònica i completament desmitificada del “somni americà”, i ho fa a partir d’una història sense pretensions ni sensibleries, però que aconsegueix tocar la fibra. I és que, malgrat tots els obstacles i tota la munició dramàtica que ens té reservada, Chung acaba construint un retrat familiar ple de moments entranyables als quals afegeix guspires d’un humor molt espontani. Tot i allunyar-se de grans impactes, revelacions o girs narratius, Minari és una d’aquelles pel·lícules que, poc a poc i de forma sensata, acaba calant en l’espectador.

Continue Reading

LOS LOBOS

Posted by Martí on 18 de Juny de 2020
Posted in: Cine - 2019, Cine - Estrena. Tagged: , , , , , , , , . 1 comentari

Los Lobos

Director: Samuel Kishi

Intèrprets: Martha Lorena Reyes, Maximiliano Nájar Márquez, Leonardo Nájar Márquez, Cici Lau, Johnson T. Lau.

Gènere: Drama.

País: México, 2019. 95 min.

Lucía és una jove mare soltera que viatja des de Mèxic fins a Albuquerque, a Estats Units, per a mirar de començar una nova vida. Ho fa amb els seus dos fills, Max i Leo, de 8 i 5 anys respectivament, a qui els ha promès visitar el parc d’atraccions de Disneylàndia. Però primer Lucía necessita trobar un allotjament pels tres i també una feina que li permeti subsistir. Quan ho aconsegueix, es veu obligada a deixar els dos nens sols i tancats a l’apartament durant tot el dia.  

“I want to go Disney. One ticket please”. És difícil acabar de veure Los Lobos i no tenir aquestes paraules al cap. És la frase que representa perfectament el somni que motiva i dóna esperança a dos nens que acaben de deixar enrere tot el que havia estat la seva infància fins llavors. Però també és el recurs d’una mare per a mantenir viva la il·lusió dels seus fills, tot i sabent que aquest somni és gairebé impossible. Fent bons equilibris entre aquestes dues vessants, la pel·lícula del director mexicà Samuel Kishi ens acosta al drama dels immigrants llatins que busquen una vida millor a Estats Units, així com a tota la xarxa teixida al voltant d’aquesta problemàtica: treballs precaris, allotjaments indignes i una continua sensació d’indefensió que demana mesures tan dràstiques com la d’haver de confinar dos fills a casa. Una realitat que Los Lobos aborda amb tota la delicadesa que requereix el punt de vista infantil, però a la vegada sense camuflar la tragèdia i la injustícia social i humanitària que hi ha darrere.

Continue Reading

BROOKLYN

Posted by Martí on 8 de Març de 2016
Posted in: Cine - 2015. Tagged: , , , , , , , , , , . Deixa un comentari

Brooklyn

Director: John Crowley

Intèrprets: Saoirse Ronan, Emory Cohen, Domhnall Gleeson, Julie Walters, Jim Broadbent, Michael Zegen, Mary O’Driscoll, Eileen O’Higgins

Gènere: Drama, romàntic. Irlanda, 2015. 110 min.


Vistes les dificultats per a trobar feina i tirar endavant la seva vida a la Irlanda dels anys 50, la jove i talentosa Eilis decideix emigrar a Estats Units per anar a viure a Nova York, on la seva germana gran ha pogut gestionar-li una feina i un lloc on viure gràcies a un capellà irlandès que viu allà. Tot i que les primeres setmanes són força dures degut a la soledat i la tristesa de trobar-se tan lluny de casa, els ànims d’Eilis comencen a canviar quan, en un ball organitzat en una parròquia irlandesa, coneix un jove italià anomenat Tony que cau enamorat d’ella des del primer moment.  

Sovint és fàcil obviar el valor d’una història ben explicada, sobretot si el que aquesta ens explica no és particularment insòlit o original, però és gràcies a pel·lícules com Brooklyn que aquest valor pren tot el pes que es mereix. L’honestedat, la transparència i la modèstia que impliquen aquest tipus d’obres poden no ser suficients per a assolir quelcom extraordinari, i aquí no n’és el cas, però sí que poden assolir una efectivitat a l’hora d’apropar els personatges a l’espectador. És exactament això el que passa amb la jove Eilis: sense necessitat de dotar d’una gran rellevància o excepcionalitat tot allò que va vivint, la seva història personal es va fent nostra poc a poc, i és així com aconsegueix transmetre’ns tot allò que sent la protagonista sense haver de recórrer a grans subratllats o filigranes estilístiques. Al capdavall, les seves pretensions no van més enllà de cert punt, però dins d’aquest territori, gairebé sempre sap tocar les tecles adequades.

Continue Reading

FROZEN RIVER

Posted by Martí on 14 de Setembre de 2009
Posted in: Cine - 2009. Tagged: , , , , . 1 comentari

frozen river

Frozen River

Directora: Courtney Hunt

Intèrprets: Melissa Leo, Misty Upham, Charlie McDermott, James Reilly, Michael O’Keefe.

Gènere: Drama. USA, 2008. 90 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

A la frontera entre Estats Units i Canadà, una família viu en una situació delicada. La mare, Ray, acaba de veure com el seu marit, ludòpata, s’ha fugat amb els diners que havien de pagar una nova casa per ells i els seus dos fills. Amb el seu sou de dependenta, Ray sap que no podrà mantenir la situació durant gaire temps, però prohibeix a TJ, el fill gran, que es posi a treballar. Buscant el seu marit, Ray troba el cotxe al pàrking d’un bingo, però descobreix que se l’ha expropiat Lila, una noia de la reserva dels indis mohawk, qui es guanya la vida amb pràctiques no gaire legals.

Entre les nominades a les principals categories dels Oscars 2009, es va colar un títol que llavors era totalment desconegut pel públic d’aquí. A millor guió original, apareixia Frozen River, pel·lícula per la qual també optava a l’Oscar a millor actriu principal la veterana Melissa Leo. Quan vaig buscar-ne informació, vaig descobrir que havia guanyat el Gran Premi del Jurat del Festival Sundance 2008, això prometia. Ara, mesos després (i més d’un any més tard de la seva estrena a Estats Units), per fi tenim l’ocasió de descobrir aquesta gran obra del cine independent nord-americà, de la qual pràcticament m’havia oblidat. Frozen River és un film intens i emotiu de principi a fi, que evita pretensions i excessos lírics per acostar-nos la crua història de dues dones que lluiten fins on faci falta per la seva família, al mateix temps que sobreviuen en un ambient glaçat i sense compassió.

La directora Courtney Hunt podria explicar perfectament allò de “començar des del cim”, ja que Frozen River ha estat la seva primera incursió al món del cine i ja li ha estat suficient per rebre el premi més important de cinema independent americà i desfilar per la catifa vermella de Los Angeles com a nominada als Oscars. Probablement no n’hi ha per menys, ja que construeix un dels guions més rodons que he vist últimament i desprèn una extraordinària sensibilitat darrere la càmera, però de forma austera. El mateix passa amb la seva protagonista, Melissa Leo, que impacta amb una actuació plena de força sense necessitat de ganyotes ni escenes de melodrama forçat. Leo porta el pes de la peli en tot moment i dóna al seu personatge una honestedat i humanitat que resulta clau per comprendre la història. Frozen River ens transmet que no només la finalitat justifica els mitjans, també la consciència amb què s’actua.

frozen river 2

I és que la protagonista és conscient en tot moment que el que fa és il·legal, sap que hi ha de recórrer només perquè no té cap altra sortida, perquè els seus fills ho necessiten. No ho gaudeix en cap moment i només respirarà tranquil·la quan sàpiga que els nens tindran el que es mereixen. Aquesta situació és paral·lela a la de l’altra protagonista, tot i que en un context molt diferent, i això és el que les uneix, tot i pertànyer a races i ètnies diferents. Tot i que l’actuació de Misty Upham és una mica més discreta, el seu personatge té una evolució molt significativa. I el tercer gran protagonista de Frozen River és, precisament, aquest riu glaçat, com a representació de la dificultat afegida que suposa viure les seves situacions a 30 graus sota zero. Amb imatges que recorden inevitablement a Fargo, dels Coen, els paisatges blancs i blavosos que omplen la pantalla quasi et deixen gelat a la butaca.

L’argument és impecable, perfectament construït i acotat respecte el que vol explicar. Frozen River retrata una part de la societat americana que probablement no coneixem, aquella que mai surt a la televisió ni a la resta de pel·lícules. Allà on sembla que mai ha de passar res. Les dures condicions de vida i la dificultat per trobar el benestar són molt difícils en un lloc del qual tothom li agradaria fugir, però hi ha qui es resisteix a fer-ho perquè creu que es pot arribar a ser feliç allà, simplement valorant molt més cada petita cosa que es té. Per això, probablement ningú lluitaria tant com les protagonistes per salvar o recuperar el que tenen. El film, tot i el seu marcat dramatisme, manté una tensió constant, que s’accentua clarament als minuts finals. Algú podria esperar una peli lenta, però res més lluny de la realitat. Frozen River et manté enganxat durant els 90 minuts que dura, i et deixa amb una estranya sensació reconfortant.

És el que passa quan acabes de veure una molt bona pel·lícula, però, sobretot, quan t’acaben d’explicar una història de forma tan sincera i natural. I quan el pla final et deixa amb un somriure, encara amb més raó. Frozen River és d’aquells films entranyables, però perquè ho decideix l’espectador, no el propi film (i de casos contraris n’hi ha un munt). Esperem que aquest descobriment anomenat Courtney Hunt segueixi al cim i ens torni a sorprendre amb un guió i una direcció tan notables. Molt recomanable a tothom, tant pels amants del cine independent, com pels no tant amants, que tenen aquí un cas perfecte per donar-li una oportunitat.

AL OTRO LADO

Posted by Martí on 10 de Juliol de 2009
Posted in: Cine - 2007. Tagged: , , , , . 3 comentaris

al otro lado

Auf der Anderen Seite

Director: Fatih Akin

Intèrprets: Nurgul Yesilçay, Baki Davrak, Tuncel Kurtiz, Patrycia Ziolkowska, Hanna Schygulla, Nursel Kose.

Gènere: Drama. Alemanya, 2007. 120 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Ali Aksu és un home gran d’origen turc que viu amb el seu fill Nejat, professor d’universitat, a Alemanya. Per combatre la seva soledat, Ali convenç Yeter, una prostituta, perquè vagi a viure amb ell, a canvi de pagar-li el que cobraria per exercir la seva professió. Nejat no ho veu amb bons ulls, però això canvia quan comença a conèixer Yeter i descobreix que fa servir gran part dels diners que cobra per pagar els estudis de la seva filla, que viu a Istambul. Un dia la mala fortuna porta a unes conseqüències inesperades que canviaran la vida de tots.

La programació del Cinema a la fresca de Montjuïc és força variada, per a tots els gustos i tipus de públic, però si una peli és inclosa al programa és per alguna raó, i en aquest cas ens trobem amb un dels exponents del millor cine europeu més actual. Es tracta d’una pel·lícula més aviat crua, pessimista i en general força dramàtica, però al mateix temps molt propera per la forma com està explicada. Al Otro Lado és d’aquelles on el director no amaga res, on tot el que es vol explicar està explicat, i de forma totalment sincera. Per com parlen els personatges, per com es succeeixen els fets i per aquesta sensació de comprovar que realment la vida pot ser així i que les casualitats poden determinar el destí d’una o més persones a la vegada. I el millor de tot és que et vas adonant de tot això de forma progressiva, a mida que avança el film.

Els primers minuts d’Al Otro Lado són d’aquells que actuen com a filtre de públic, ja que el ritme pausat i l’aparent falta d’acció farà desistir a més d’un, però realment val la pena mantenir l’interès i esperar a veure què ens depara la peli, que és molt i bo. D’altra banda, l’estructura utilitza un bon recurs per generar expectació, que és separar la història en tres capítols amb uns separadors que anuncien certs fets abans de que passin. Així doncs, sabem que tard o d’hora passarà, però no quan ni com, i s’ha de dir que ens aconsegueix sorprendre en aquest sentit. També s’aprecia una estructura que juga amb la temporalitat dels fets, ja que no sempre és lineal i en un parell d’ocasions fa que la percepció de la història canviï substancialment. Així doncs, la pel·lícula que al principi hauria pogut impacientar algú, va desvetllant poc a poc que és molt més dinàmica del que sembla.

A banda d’aquest interessant muntatge, s’ha de dir que el guió és el seu punt més fort. La trama va circulant per la vida dels sis personatges principals de forma equilibrada i dosificada, de forma que es van tornant els moments de màxim protagonisme. No obstant, tots juguen el seu paper de forma permanent, ja sigui de forma activa o passiva, ja que s’acaben entrecreuant (o no). El títol Al Otro Lado és més que il·lustratiu d’aquest aspecte. Els actors i actrius, tan desconeguts com magnífics tots, contribueixen de forma clau al dramatisme del film, però sense necessitat d’exagerar, només amb una mirada o una expressió. També el fet que siguin anònims per a nosaltres ajuda a sumar realisme al que veiem i que ens sentim identificats amb ells.

La direcció, a banda de ser d’una qualitat molt alta, també juga un paper molt important. No havia vist res del director Fatih Akin (també guionista de la peli, per cert), però m’ha sorprès molt gratament. Hi ha escenes impecables, d’aquelles que queden gravades a la memòria, i la capacitat que té per transmetre el sentiment de culpa, la ràbia o la soledat dels personatges és admirable. Per no parlar del pla final. A més l’origen turc d’Akin fa que mostri una especial sensibilitat per la situació d’aquest país, tant interna com a nivell d’immigració a Alemanya. Tot i que no es tracta, ni molt menys, d’un film polític o reivindicatiu, les condicions polítiques i ideològiques juguen un paper bastant influent. En tot cas, Al Otro Lado és una peli humana per sobre de tot.

Suposo que el fet de ser una producció alemanya i els temes de sempre van reduïr la seva presència en cartellera quan es va estrenar, però haver-la pogut veure ara en pantalla gran ha estat una sort. Salvant les distàncies, Al Otro Lado pot recordar una mica a The Visitor, per una part de la temàtica que tracta i també pels sentiments que transmeten els seus personatges. Sigui com sigui, mostra una vegada més que la mirada del cine europeu en aquest tipus de pel·lícules és molt més profunda i honesta, sense importar que l’espectador acabi desconcertat, frustrat i pensatiu sobre el que acaba de veure, com ens quedem al final d’Al Otro Lado.

THE VISITOR

Posted by Martí on 27 de Març de 2009
Posted in: Cine - 2007. Tagged: , , , . 2 comentaris

the-visitor

The Visitor

Director: Thomas McCarthy

Intèrprets: Richard Jenkins, Haaz Sleiman, Danai Jekesai Gurira, Hiam Abbass.

Gènere: Drama. USA, 2007. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

La vida de Walter Vale, de Connecticut, és solitària i monòtona. Vidu, sense fills a prop i també sense gaires amics, omple el seu temps donant classe a la universitat, col·laborant en l’autoria d’un llibre i fent classes de piano. En motiu d’aquest llibre on ha participat, ha de marxar durant uns dies a Nova York, on disposa d’un pis, per participar en unes conferències. La seva sorpresa és trobar-se amb una jove parella, un sirià i una senegalesa, vivint al seu pis com si res. Tot i el rebuig inicial, aquesta trobada farà que la vida de Walter canviï substancialment.

Amb més d’un any de retard, arriba aquesta petita joia a les nostres pantalles… i em temo que no trigarà gaire a marxar-ne. The Visitor és d’aquelles pel·lícules que ens recorden que d’Estats Units poden sortir coses interessants de tant en tant. La seva senzillesa i humilitat amaguen una història plena de contrastos i matisos que ens fan riure, gaudir, patir o indignar sense necessitat d’imposar-nos-ho. La simple humanitat dels seus personatges ja ens fa entrar a les seves vides de forma que no en vulguem sortir fins que nosaltres ho decidim. I és que estem davant d’aquells films que ve de gust recordar i que ens inculquen un missatge que no s’esborra així com així. No és una obra mestra, però és que no pretén ser-ho, només vol comunicar de forma honesta i transparent una porció de vida de certs personatges que potser ens estem creuant pel carrer cada dia.

La peli comença amb una presentació del personatge que és tota una lliçó de narrativa i direcció, ja que uns quants plans enllaçats ja ens donen un munt d’informació del tipus de vida que porta i diversos trets de la seva personalitat. A partir d’aquí, la història evoluciona de forma molt més ràpida del que sembla, ja que, tot i que el ritme tendeix a ser pausat, la varietat de girs i situacions fa que resulti molt amena i agradable. Tal com passa a l’inici, les escenes solen ser molt curtes, centrant-se en allò essencial i en donar imatges plenes de significat. En moltes ocasions, un simple pla de tres o quatre segons pot tenir un altíssim contingut, amb la qual cosa podem passar de seguida a l’escena següent. Amb això, The Visitor té un factor impactant inesperat, però molt i molt efectiu.

Parlar d’aquest film és parlar inevitablement de Richard Jenkins, un actor relativament desconegut que es treu de la màniga una actuació genial sense necessitat de canviar gaire la cara al llarg de tota la peli. La sensació de soledat i desencís que transmet el protagonista no permet quedar-se mirant i prou, et lliga a ell i et fa desitjar-li realment que les coses li vagin bé. Jenkins aconsegueix fer-nos emocionar, però també fer-nos riure d’una forma tan subtil com natural. Globalment, ens deixa un sentiment de compassió, de pensar que a vegades la vida és massa dura amb persones que no ho mereixen i que probablement hi ha molts Walter Vale pel món, sense que ho sapiguem.

Una senyal clarament il·lustrativa de la senzillesa de The Visitor és que es redueix pràcticament a només quatre personatges, i el cert és que els tres acompanyants de Richard Jenkins estan a l’altura. En tots ells, un element comú, una interpretació perfectament mesurada i la capacitat de donar al personatge la força que es mereix i el paper que juga a la història. Tot i que pot patinar una mica a nivell d’adequació d’edat (en el sentit que ens presenten una mare que no s’assembla gaire al seu fill i que es veu excessivament jove), no es pot retreure res als intèrprets secundaris. A banda d’ells, l’altre gran personatge de The Visitor és sens dubte la música, el ritme, allò capaç de revitalitzar qualsevol ànima per perduda que estigui. La força i vitalitat que desprèn és realment inigualable, i et fa entrar ganes d’afegir-t’hi tu també si en tinguessis l’oportunitat.

A banda de tractar qüestions molt personals i profundes, The Visitor també és un film de denúncia. La psicosi generada a Estats Units des de l’11-S envers la immigració dóna lloc a accions i situacions completament inexplicables i injustes, i Thomas McCarthy no ha volgut escatimar recursos per plasmar-ho i deixar-ho en evidència. Un cop més, el film encerta en no deixar-se portar per radicalismes ni excessos, ja que segueix funcionant igual i aconsegueix deixar-te unes sensacions tan intenses com les que tens després d’un final rotund, impactant i descol·locant.

Tal com he dit, estem davant d’una d’aquelles perles que mereixen un públic extremadament més ampli del que tindran, però que són castigades per l’absència de promoció i de sales on es projecta. És per això que valoro especialment el fet de comentar films com The Visitor, ja que darrere hi ha una voluntat especialment sincera de que tothom la vagi a veure o, almenys, sàpiga de la seva existència.

GRAN TORINO

Posted by Martí on 16 de Març de 2009
Posted in: Cine - 2008. Tagged: , , , . 5 comentaris

Gran Torino

Gran Torino

Director: Clint Eastwood

Intèrprets: Clint Eastwood, Bee Vang, Ahney Har, Christopher Carley, Choua Kue, Brian Haley.

Gènere: Drama, thriller. USA, 2008. 115 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Walt Kowalski és un home gran, antipàtic i amb molt mal geni. Acaba d’assistir al funeral de la seva dona i la seva relació amb la resta de la família no és gaire bona, amb la qual cosa pràcticament es queda sol, vivint només amb la seva gossa i cuidant meticulosament el seu preciat Ford Gran Torino del 72. A més a més, el seu barri s’ha transformat completament amb l’arribada de molts immigrants coreans, a qui Walt odia profundament. La convivència és tensa i poc més, però comença a convertir-se en conflictiva quan els disturbis per part d’una banda de carrer afecten directament a Walt.

No hi ha manera que Clint Eastwood baixi el llistó de les seves pel·lícules. Entre 2003 i 2008, el director de 79 anys ha dirigit sis films que no baixen del notable, i Gran Torino és un dels millors, sens dubte. I no ho és per explicar-nos una història totalment diferent, perquè no és així ni molt menys, si no per com ens l’explica. Eastwood exprimeix un guió que es podria considerar simple i convencional de forma que cada escena i cada diàleg tinguin un pes immens en el global de la peli, ja sigui pel que representen per la història o només per si sols. El mèrit de Gran Torino és com cadascuna d’aquestes escenes i diàlegs et van calant i et porten a viure amb més intensitat que mai una resolució que en qualsevol altra peli t’hagués semblat tòpica i previsible.

La presentació del protagonista, Walt Kowalski, és sensacional. Eastwood exagera el seu personatge, tant per la direcció com per la pròpia interpretació, i aconsegueix que ens fem una idea tan radical d’ell que després aprofita per sorprendre’ns en més d’una ocasió. Més d’un dirà que el fet que es rigui tant en una peli com Gran Torino és un error per part del director, però a mi em sembla un efecte completament intencionat, com ho és que el personatge sigui tan estereotipat. Amb tot, Eastwood aconsegueix que tinguem ganes d’acompanyar a Walt Kowalski en tot moment, que estiguem expectants del pròxim que farà o dirà, i fins i tot que l’arribem a comprendre, tot i els nombrosos retrets que es poden fer a la seva personalitat. Sense cap mena de dubte, Walt Kowalski és un dels personatges més memorables que he vist últimament al cinema.

Bona part de culpa en té la boca torçada més famosa del cinema. Eastwood demostra que segueix tenint una presència inigualable i que és capaç de protagonitzar un dels primers plans més terrorífics que he vist mai. D’altra banda, i estic segur que és un “guinyo” de l’actor a la seva carrera cinematogràfica, molts plans et remeten directament al jove Eastwood de l’spaguetti western. Diuen que serà el seu últim treball davant la càmera (esperem que no), i potser aquesta en seria també una raó. La veritat és que fa el que podríem definir com el seu paper de sempre, aquell amb què sempre serà recordat, i un cop més no ens deixa cap altra opció que aixecar-nos i aplaudir. Això sí, imprescindible escoltar-lo en versió original.

Al seu voltant, i després d’un excel·lent treball de càsting, el cineasta té a qui millor podia interpretar a la colònia coreana hmong, o sigui ells mateixos. Les actuacions dels més joves són especialment destacables, ja que aconsegueixen crear el contrapunt perfecte al personatge de Walt i no es veuen intimidats pel fet d’actuar al costat d’una figura com aquesta. En realitat, la base del film és la relació entre Walt i els hmong, que segueix una evolució molt clara i que provoca els grans moments d’humor que ens regala Gran Torino. No només això, també planteja clarament un missatge contra el racisme i exposa que els problemes de veritat no són causats per la diferència d’ètnia o raça, sinó que provenen d’un fet comú en qualsevol societat.

Gran Torino sap parlar de coses molt serioses sense necessitat de fer-ho seriosament, però també sap canviar de registre quan la història ho requereix. En aquest sentit, els minuts finals són especialment intensos, d’aquells en què ningú s’atreveix a tossir per molt refredat que estigui, i és molt probable que algú segueixi emocionat mentre passen els crèdits finals. Un cop més, Eastwood fa ús d’una banda sonora mínima però amb un significat immens, i ens deixa unes quantes imatges genials, en què els detalls diuen molt més del que sembla. Realment, és un tros de pel·lícula, imprescindible per a tothom, sense excepció.

Com a apunt final, i tot i que ja se sap que els Oscars són el que són i no cal donar-hi més importància, em sembla increïble que Gran Torino no tingués ni una nominació, quan per mi estem davant d’una de les millors pel·lícules, direccions i actuacions principals de 2008. En fi, a Espanya supera de llarg a Watchmen en recaptació, ja va bé que sigui el públic qui parli.