M.A.Confidential

Megamind

Director: Tom McGrath

Veus originals: Will Ferrell, Tina Fey, Brad Pitt, Jonah Hill, David Cross, Ben Stiller, J.K. Simmons.

Gènere: Animació, acció, comèdia. USA, 2010. 95 min.

En l’actual gènere d’animació, és inevitable no deixar de repetir que Pixar està un esglaó per sobre la resta gràcies a la seva capacitat i sensibilitat per tocar la fibra a l’espectador amb les seves obres mestres. La resta de propostes solen quedar-se en simples entreteniments que s’aguanten per gags puntuals que no aconsegueixen amaguen un argument fluix i previsible. No obstant, dins d’aquest segon nivell, Megamind ocupa una posició preferent. Aquesta vegada, DreamWorks ha aconseguit lligar una història més digna i seriosa, amb un rerefons més sòlid i un equilibri global força bo en quan a ritme i dosis d’humor. És cert que la pel·lícula no va gaire més enllà de l’entreteniment pur i dur, però amb una fórmula molt més encertada que tants altres intents infructuosos i amb una factura tècnica realment espectacular.

Tot i focalitzar-se en una temàtica que està un pèl cremada com la dels superherois i la llarga ombra del precedent de Los Increíbles amenaçant des de dalt, Megamind sorprèn amb un plantejament menys superficial del que es podria esperar i uns personatges amb força profunditat i preocupats per la seva existència. El film no és un simple duel heroi contra malvat, ja que aquesta dualitat queda força indefinida i els papers es tergiversen durant el film, bàsicament degut a aquest malvat no tan malvat anomenat Megamind. Recordo que, esperant per entrar al cinema, una mare que en sortia li preguntava al seu fill qui era el bo, i el fill responia que el blau. Aquest petit “spoiler” involuntari evidencia que s’aconsegueix construir un personatge amb tots els requisits per ser dolent i donar-li un carisma especial perquè acabi sent entranyable.

El guió, tot i ser un prodigi, està ben treballat i incorpora bons girs argumentals, i té l’habilitat de fer evolucionar els personatges i, en ocasions, fins i tot deixar en segon terme el fet que siguin superherois i fent sorgir el seu costat més humà. També destaca el fet que tots els personatges tenen un pes important, incloent els més inesperats. Com a punt negatiu, diria que els diàlegs són més aviat fluixets, massa plans en més d’un moment, així com una mica mancats d’humor més directe. De la mateixa forma, no té tampoc grans moments hilarants. No obstant, tot plegat resulta força més elaborat que la gran majoria de films d’animació que s’estrenen cada any. Megamind no és d’aquelles pel·lícules construïdes a partir de quatre gags, sinó d’una bona base i sense tirar pel camí més fàcil.

L’apartat tècnic mereix una menció especial. Tot i que ja hem arribat a uns nivells d’animació en 3D en què la qualitat ja és igual d’alta en tots els films, s’ha de subratllar el gran treball de les textures que hi ha darrere de Megamind (hi ha una escena sota la pluja especialment admirable), així com l’espectacular disseny de la ciutat i els diferents entorns. La qualitat de l’animació en les escenes d’acció és també impressionant, i queda realçada per la valenta direcció de Tom McGrath (director de Madagascar), que imprimeix un ritme frenètic, ajudat per una banda sonora que no passa desapercebuda. “Highway to Hell” de AC/DC, “Welcome to the Jungle” de Guns’n’Roses o “Bad” de Michael Jackson són eleccions relativament fàcils, però el cert és que funcionen molt bé. Les composicions originals de Hans Zimmer també aporten molta èpica.

Megamind conforma un d’aquells productes d’animació susceptibles d’agradar tant a nens com adults, però que resulta força més satisfactori per aquest segon grup del que normalment estem acostumats. Gràcies a l’originalitat amb què es desenvolupa la història i la bona caracterització i construcció dels personatges, el resultat és més rodó i es té la sensació que realment aporta coses noves al gènere i transmet missatges més transcendents del que sembla. D’altra banda, tot i que segueixo dient que el 3D em molesta al principi i després trobo que no aporta tant, no hi ha dubte que és una tecnologia que només funciona amb l’animació. Això sí, pagar l’entrada segueix fent mal; sort que la divertida hora i mitja de Megamind et fa sortir amb la sensació que ha valgut la pena.