Black Swan

Director: Darren Aronofsky

Intèrprets: Natalie Portman, Vincent Cassel, Mila Kunis, Barbara Hershey, Winona Ryder, Benjamin Millepied.

Gènere: Drama, suspens, thriller. USA, 2010. 100 min.

La dualitat ha estat sempre una propietat essencial de la vida humana. El bé i el mal, la dreta i l’esquerra, el control i el descontrol, l’impuls i la reflexió, el yin i el yang, el blanc i el negre; formen part d’un mateix element que ha de buscar l’equilibri entre les dues parts per poder arribar a la perfecció, o si més no, acostar-s’hi. Cisne Negro és una magistral interpretació d’aquesta dualitat, portada fins a l’extrem a través d’una de les pràctiques artístiques que més perfecció requereix, el ballet. Inspirant-se en la coneguda obra “El Llac dels Cignes” de Txaikovsky, el gran Darren Aronofsky desenvolupa de forma brillant una història carregada d’intensitat i emotivitat, i amb una capacitat pertorbadora des del primer minut. Una batalla sense treva entre el blanc i el negre interioritzada en una protagonista a qui l’obsessió per assolir la perfecció va trastornant de forma progressiva.

La pel·lícula parteix d’un plantejament que podria considerar-se força simple i recorrent, una ballarina que aspira al paper protagonista de l’obra, però l’increïble desplegament cinematogràfic d’Aronofsky l’acaba convertint en un autèntic malson, endinsant-nos poc a poc i de forma obscura a la retorçada ment del personatge. La brutal banda sonora de Clint Mansell i el gran treball de so i fotografia són essencials per crear una atmosfera cada cop més asfixiant i desequilibrada a mida que el personatge evoluciona de la mateixa manera. La direcció d’Aronofsky és magistral, capaç de transmetre a l’espectador l’estat mental de la protagonista, combinant plans estàtics o suaus amb una càmera a l’espatlla agitada i nerviosa. El treball de llums i ombres o el constant joc de reflexos amb els miralls (un element bàsic del film com a expressió d’aquesta dualitat), ajudats de certs efectes digitals, contribueixen a fer de Cisne Negro una obra amb una expressivitat modèlica.

A nivell narratiu, Darren Aronofsky segueix demostrant que és un dels exponents més interessants en aquest sentit de l’actual cinema nord-americà, no per la forma d’explicar l’argument, sinó per com és capaç d’endinsar-nos al més profund dels personatges. La construcció de la figura de Nina és exemplar, mostrant-la com una persona fràgil, reprimida, plena de talent però incapaç d’exterioritzar-lo de forma completa degut a les seves pròpies barreres. Un cigne blanc sense cigne negre. I Cisne Negro no és altra cosa que un immens ballet on Nina ha de deixar-se emportar per aquest cigne negre, una transició dolorosa i crua, però plasmada de forma brillant. Més enllà de l’obra que forma part de l’argument, tot el film en si és una gran coreografia al voltant de la protagonista, un autèntic “Llac dels Cignes” molt més cruel i profund que el representat pels ballarins sobre l’escenari.

La gran reina d’aquest ballet no és altra que Natalie Portman, que ofereix la millor actuació de la seva carrera (ja té l’Oscar a la butxaca) i demostra que el seu talent va molt més enllà de ser una de les cares maques de Hollywood. A banda d’evidenciar una sacrificada transformació física, la seva capacitat per mostrar les dues cares tan oposades d’un mateix personatge és admirable, plena de matisos i amb una mirada que resulta difícil treure’s del cap. No hi ha dubte, Portman és el cigne ideal per a aquest ballet d’Aronofsky. Pel que fa als secundaris, sorprèn el bon paper de Mila Kunis, actriu no acostumada a aparèixer a grans títols, i cal subratllar Barbara Hershey com a implacable i opressiva mare de Nina. Pel que fa a Vincent Cassel, ofereix també una bona actuació i sobretot una aportació més a l’estranya atmosfera de la pel·lícula amb aquesta cara seva tan peculiar. Mencionar també el curt però intens paper de Winona Ryder.

Tal com una obra de ballet, Cisne Negro és un constant “crescendo” cap a un desenllaç que, tot i llegir opinions oposades per considerar-lo excessiu i efectista, a mi m’ha semblat apoteòsic i sensacional. Fidel i coherent a la idea que sustenta tot el film, Darren Aronofsky no fa altra cosa que el mateix recorregut que la seva protagonista i es va deixant portar pel seu cigne negre particular fins a mostrar-lo en tot el seu esplendor, la seva bogeria i el seu descontrol, tancant així la seva millor i més completa pel·lícula. Surts del cinema amb una satisfacció especial i encara amb seqüeles de pell de gallina (o de cigne), i aquesta sensació és tan satisfactòria que només vols que la resta també pugui experimentar-la. Estem davant d’una de les grans pel·lícules de l’any, un d’aquells exemples que expliquen perquè el cinema és un art. Dins d’aquest art, Cisne Negro és una obra de museu.