alemanya

All posts tagged alemanya

SOUL KITCHEN

Posted by Martí on 10 d'Abril de 2010
Posted in: Cine - 2009. Tagged: , , , , , . 4 comentaris

Soul Kitchen

Director: Fatih Akin

Intèrprets: Adam Bousdoukos, Moritz Bleibtreu, Anna Bederke, Birol Unel, Pheline Roggan, Wotan Wilke Mohring.

Gènere: Comèdia. Alemanya, 2009. 100 min.


Soul Kitchen és un restaurant de carretera situat en una zona força apartada de la ciutat d’Hamburg. Tot i tenir uns clients força fidels, el seu propietari, Zinos, té alguns problemes per pagar el lloguer i també pateix el control d’Hisenda. No obstant, l’arribada del germà de Zinos, amb permís carcel·lari, i d’un nou cuiner força particular portaran aires de canvi al menú i l’ambient del restaurant.

No hi ha dubte que l’any 2010 ens està portant molt millor material cinematogràfic que l’anterior, no només per la presència de grans pel·lícules, sinó perquè la que consideraríem “classe mitja” està a un nivell realment alt. Soul Kitchen entraria dins d’aquesta classe mitja-alta, posicionant-se com una comèdia molt efectiva i amb una identitat molt clara des del principi que la decanta cap a un humor no excessivament elaborat, però enginyós i sense pretensions. Fatih Akin, que fins ara havia apostat sempre per drames de molta cruesa (Contra la Pared, Al Otro Lado) , demostra que també controla perfectament el ritme i estil oposats, construint uns personatges amb qui es simpatitza des del primer moment i desenvolupant una trama de credibilitat variable, però divertida i sorprenent. Un d’aquells films idonis per desintoxicar.

Fatih Akin canvia de registre, però no d’elements definidors del seu cinema, ja que Soul Kitchen combina els dos motius preferits del director turcoalemany: la mescla entre cultures i la música. Fins ara, Akin havia presentat sempre protagonistes de la seva mateixa naturalesa, però aquí ens presenta un personatge d’origen grec, segurament més adient pels temes culinaris sobre els que gira el film. D’altra banda, altres nacionalitats o orígens també apareixen al llarg de la història. Pel que fa a la música, és un aspecte fonamental a Soul Kitchen, ja que ens acompanya en tot moment, ja sigui com a part de la història (tocada en directe o reproduïda pels personatges) o com a banda sonora. La influència que té en l’estat d’ànim dels protagonistes o en el clima d’una escena concreta és absoluta. No és casualitat que el títol de la peli i el nom del restaurant sigui Soul Kitchen, ja que el soul és el gènere que predomina clarament.

No només a nivell musical, també els títols de crèdit evidencien que el soul i el “look” dels anys 80 són els grans protagonistes. Akin simbolitza clarament amb l’elecció d’aquesta música el distanciament d’aquesta peli respecte les seves anteriors pel que fa a estat d’ànim i a ritme, i això també es nota a la direcció. Acostumats als seus plans fixos i força prolongats, a Soul Kitchen Akin pràcticament s’oblida de la càmera estàtica i ajuda a dinamitzar encara més l’acció amb moviments continus d’apropament i distanciament, tràvelings o plans zenitals (sense arribar a la càmera a l’espatlla, això sí). Amb tot, el director deixa clar que s’ha pres la peli de forma molt més distesa i despreocupada, de la mateixa forma que ens l’hem de prendre nosaltres.

I és que l’argument, tot i ser força enginyós i efectiu, no sempre resol les situacions amb el mateix rigor, sobretot a la part final. No obstant, lluny de censurar-ho, ho vaig trobar força encertat, ja que és una clara prova de que ni la pròpia peli es pren seriosament a si mateixa. Com ja he dit, no estem davant d’una comèdia subtil i d’humor intel·ligent, sinó d’un producte molt més accessible i amb un humor més bàsic, fins i tot delirant en ocasions, que tira molt de gag visual i diàleg lleuger, però sense caure en vulgaritats o infantilismes. En aquest sentit, cal destacar el treball de tots els actors, destacant el protagonista i la seva conflictiva esquena, i també el parell de secundaris que, amb un cert estil “Coen”, acostumen a generar els moments més divertits de Soul Kitchen.

El millor de Soul Kitchen és que és una pel·lícula honesta, conscient de la seva naturalesa i les seves pretensions i, per tant, molt coherent amb si mateixa. Pot agradar més o menys, però no sé trobar-hi motius per no divertir-se i evadir-se de tot durant uns 100 minuts que passen com una exhalació i que quasi diria que es queden curts. En una cartellera que, ara mateix, no passa pels seus millors dies en quan a oferta, Soul Kitchen es converteix en una de les millors opcions, ja que és recomanable a qualsevol tipus de públic. Una de les comèdies més refrescants i agraïdes dels últims mesos.

R.A.F. FACCIÓN DEL EJÉRCITO ROJO

Posted by Martí on 14 de Març de 2009
Posted in: Cine - 2008. Tagged: , , , , . 1 comentari

baader-meinhof2

Der Baader Meinhof Komplex

Director: Uli Edel

Intèrprets: Martina Gedeck, Moritz Bleibtreu, Bruno Ganz, Johanna Wokalek, Nadja Uhl.

Gènere: Drama, històric. Alemanya, 2008. 140 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Als anys 70, la República Federal Alemanya viu en una democràcia encara molt dèbil i excessivament controlada pels Estats Units. En aquest marc, els moviments revolucionaris en contra de l’imperialisme americà i les seves accions en zones com Vietnam o el Pròxim Orient van a l’alça, i un d’ells destaca per ser especialment sanguinari. L’anomenada Facció de l’Exèrcit Roig (RAF), fundada per la periodista Ulrike Meinhof i l’activista Andreas Baader, es converteix en la banda més temuda, i també aclamada, pels seus atemptats contra un sistema que ells consideren el nou nazisme.

Nominada a millor pel·lícula estrangera als BAFTA, Globus d’Or i Oscars, R.A.F. Facción del Ejército Rojo és una de les superproduccions més importants d’aquest segle del cinema alemany. En un impressionant exercici documentalista, el film ens explica la interessant història del naixement, creixement i consolidació d’un dels grups terroristes d’extrema esquerra més actius de l’Alemanya de postguerra, i probablement un dels menys coneguts de portes enfora. El film fa un retrat molt complet i transparent dels integrants del grup i les idees que els van portar a actuar d’aquesta forma. Tot i ser una trama amb un fort contingut ideològic i polític, la part més humana té un pes essencial i el seu discurs té una profunditat que impacta amb força a l’espectador.

Tot i acompanyar a la R.A.F. en tot moment i induir-nos a agafar certa simpatia cap a ells, jo no la consideraria una peli descaradament partidista, bàsicament perquè hi ha moltes vessants a valorar i perquè no tot és blanc o negre. Una cosa és la causa per la qual lluiten i l’altra els mitjans que utilitzen i les seves conseqüències, i crec que la transparència amb què s’explica permet a l’espectador sospesar si realment està d’acord amb el que fan o no. En aquest sentit, és clau el personatge del cap de la policia alemanya i les seves reflexions, en què intenta buscar un sentit a les accions de la R.A.F. i fins i tot fer un exercici d’autocrítica alhora d’explicar el per què de la situació que viu la societat alemanya i de l’existència de grups així. R.A.F. Facción del Ejército Rojo no presenta bons i dolents, o almenys no ho fa de forma absoluta ni són sempre els mateixos.

Un dels aspectes que determinen el film és la relació entre els membres principals de la R.A.F., que casi és més pròpia d’una banda de música que no d’una organització armada. En ocasions resulta difícil percebre’ls realment com a grup organitzat i sembla que l’únic que els uneix és l’enemic que tenen, potser per això a vegades costa congeniar amb ells. D’altra banda, la peli es perd una mica a l’hora d’incorporar o donar més protagonisme a nous personatges, amb la qual cosa més d’un no saps ben bé d’on ha sortit. A nivell narratiu, falla puntualment en aquest sentit, però, no obstant, crec també que aquesta estranya naturalesa del grup li dóna singularitat. En el fons, la R.A.F. és una banda que s’alimenta o directament còpia molts altres grups revolucionaris, sobretot d’Amèrica del Sud, per això les seves bases estan poc clares a vegades.

A nivell de ritme, s’ha de dir que R.A.F. Facción del Ejército Rojo és trepidant. A banda de les nombroses escenes d’acció o suspens, en què no s’escatima la violència, tots els personatges experimenten una clara evolució a nivell personal. A més, és una molt bona classe d’història alemanya, i d’un període que no s’acostuma a conèixer tant com altres. Quan acabes de veure el film, t’adones que t’ha explicat un munt de coses. Això sí, cap al final la peli no pot evitar estancar-se mínimament i també deixar una mica de sensació de voler seguir explicant masses coses fins als crèdits finals. Les 2h 20min potser són un pèl excessives, però tampoc fins al punt de tenir ganes de mirar l’hora. El film de seguida aconsegueix implicar-te de ple en els fets i és per això que ja saps que no l’abandonaràs fins al final.

R.A.F. Facción del Ejército Rojo és d’aquelles pel·lícules que, en parlar d’elles, portaran a més converses sobre política o història que no pas de cinema. I és que, tot i estar ambientada als anys 70, és un film amb molts aspectes que es mantenen actuals avui dia. Espero que no es caigui en l’error de valorar la peli tenint en compte si estem d’acord o no amb els protagonistes, si sóm d’esquerres o de dretes, perquè això vol dir que no veiem el que realment ens està ensenyant. Un film notable i que demostra que els propis alemanys saben ser honestos a l’hora de mostrar la seva història al cinema, cosa que sempre és delicada en aquell país.