M.A.Confidential

The Hobbit: An Unexpected Journey

Director: Peter Jackson

Intèrprets: Martin Freeman, Ian McKellen, Richard Armitage, Hugo Weaving, Cate Blanchett, Christopher Lee Ian Holm, Andy Serkis, Ken Stott, Graham McTavish.

Gènere: Fantàstic, aventures. USA, 2011. 165 min.

És difícil no sentir quelcom especial quan, pocs segons després dels crèdits inicials, comencen a sonar els primers acords de la flauta que interpreta la melodia dels hobbits de Howard Shore. Pels qui vam gaudir amb l’èpica trilogia de El Señor de los Anillos ara fa vora una dècada, El Hobbit: Un Viaje Inesperado comença tal com volíem, i tal com havia de ser, transportant-nos de nou a aquella immensa experiència. No hi havia discussió; deixant 3Ds, 48fps i altres capritxos tècnics a banda, aquesta trilogia havia de mantenir l’esperit de la seva predecessora per a reenganxar tot el públic, i això és un fet innegable en aquesta primera part. A partir d’aquí, les 2 hores i 45 minuts avancen de forma relativament efectiva a nivell global, però no poden evitar acusar aquesta llarga durada en més d’una ocasió. El resultat final és una èpica i digna continuació (encara que sigui la història sigui anterior) d’El Señor de los Anillos, però que es queda clarament un esglaó per sota.

Peter Jackson aprofita clarament (no podia ser d’altra forma) l’herència que ell mateix ens va deixar fa deu anys. No només el retrobament amb els escenaris, els personatges i les músiques fa bona part de la feina perquè tornem a submergir-nos en el món de Tolkien, també l’estructura global de la pel·lícula té evidents i numeroses coincidències argumentals amb La Comunidad del Anillo. No obstant, El Hobbit: Un Viaje Inesperado parteix d’una base molt menys complexa, variada i, perquè negar-ho, atractiva que El Señor de los Anillos, i això fa que els minuts s’omplin amb fets més anecdòtics i algunes escenes quedin excessivament dilatades. El ritme narratiu, doncs, queda una mica tocat, tot i que el film no avorreix en cap instant. Per a pal·liar aquest aspecte, Peter Jackson ha introduït, entre altres coses, més dosis d’humor al film, aprofitant que els protagonistes també s’hi presten molt més. L’èpica segueix present, però en menor mesura.

Un dels problemes de El Hobbit: Un Viaje Inesperado és que li falten elements realment potents que li aportin un major interès i la converteixin en quelcom més que una bona pel·lícula d’aventures. La relació entre Bilbo, Gandalf i els nans és força superficial i no es veu un veritable motiu per part de cada personatge en aquesta missió, a excepció dels últims, que volen recuperar el seu regne. Tot i que no podem oblidar que estem parlant de la primera pel·lícula d’una trilogia, he trobat a faltar poder identificar-me més amb Bilbo i amb allò que realment el porta a emprendre el viatge. També s’ha de dir que l’enemic no té la potència que trobàvem amb Sauron, tot i que el film deixa clar que haurem d’esperar per veure’l. En tot cas, la pel·lícula torna a regalar-nos grans escenes d’acció, realçades per l’espectacularitat de la direcció de Jackson, que demostra que ell i només ell havia de dirigir un cop més aquesta trilogia.

La presència de cares conegudes és un altre element imprescindible per a assegurar la cohesió de El Hobbit: Un Viaje Inesperado amb El Señor de los Anillos. A banda d’Ian McKellen, que és qui s’emporta més protagonisme, les cares d’Ian Holm, Hugo Weaving, Cate Blanchett, Christopher Lee i fins i tot Elijah Wood recuperen els seus personatges, encara que sigui durant pocs segons. No obstant, la pel·lícula destaca per presentar Martin Freeman com a gran novetat, i, tot i que potser li falta una mica de carisma, l’actor anglès confirma que és un hobbit de cap a peus, i que la seva vessant més còmica funciona particularment en el personatge de Bilbo. L’altre gran puntal torna a ser Andy Serkis, el responsable de tots els moviments i l’admirable expressivitat de Gollum, qui pràcticament es converteix en l’estrella de la pel·lícula gràcies a una genial escena amb Bilbo. Respecte els nans, només cal aplaudir un cop més el treball de càsting.

Tècnicament, i tenint en compte que la vaig veure en 2D, El Hobbit: Un Viaje Inesperado és pràcticament idèntica a la trilogia de El Señor de los Anillos. Això suposa, novament, un immens treball d’ambientació, vestuari i maquillatge, així com una fotografia espectacular, que realça els espectaculars paisatges de Nova Zelanda. La banda sonora de Howard Shore torna emocionar com el primer cop, i també torna a tenir un paper molt important a nivell narratiu, encara que alguns no se n’adonin del tot. Globalment, la pel·lícula no decebrà ningú en aquest aspecte. La sensació que deixa El Hobbit: Un Viaje Inesperado és satisfactòria, d’alegria per haver-se retrobat amb aquest món i també d’expectatives per a saber com continua la història, intuint que tot plegat anirà a més, però també és cert que l’empremta que deixa no és ni de bon tros la mateixa que vam notar ara fa deu anys. En tot cas, benvinguda sigui aquesta nova aventura.