michael sheen

All posts tagged michael sheen

MIDNIGHT IN PARIS

Posted by Martí on 15 de Juny de 2011
Posted in: Cine - 2011. Tagged: , , , , , , , . 6 comentaris

Midnight in Paris

Director: Woody Allen

Intèrprets: Owen Wilson, Marion Cotillard, Rachel McAdams, Michael Sheen, Carla Bruni, Kurt Fuller, Corey Stoll, Kathy Bates, Adrien Brody.

Gènere: Comèdia, fantàstic. USA, 2011. 100 min.


Gil i Inez són una parella nord-americana que arriba a París amb els pares d’ella poc abans de celebrar el seu casament. Tot i tenir diversos compromisos i visites “d’alt standing”, acompanyats per una altra parella d’amics que es troben per casualitat, Gil prefereix endinsar-se a peu pels carrers de París, especialment de nit, i deixar fluir el seu costat més bohemi. Renegant de la seva vida actual, el seu gran somni sempre ha estat poder retrocedir en el temps i viure en el París de l’Edat d’Or, rodejat dels millors artistes del segle XX.

Es diu d’ell que totes les seves pel·lícules són iguals, que repeteix una i altra vegada els mateixos clixés, que fer una pel·lícula per any només el porta a mediocritats, que les seves millors obres es van acabar als 90 i que se li han acabat els dies com a director. Doncs aquest mateix home, amb aquella discreció que el caracteritza i 76 anys a l’esquena, ens acaba de presentar un dels millors films de l’any. Que Woody Allen és sant de la meva devoció ja és conegut per qualsevol lector mínimament assidu del blog (si és que n’hi ha), ja que considero que el seu cinema, sigui millor o pitjor, és més fresc i autèntic que la immensa majoria d’estrenes que ens arriben cada any, però aquesta vegada ha anat més enllà. Midnight in Paris és una de les pel·lícules més originals i rodones del director novaiorquès, i indiscutiblement una de les capdavanteres de la seva filmografia més recent. I a més, ha arribat quan menys ens ho esperàvem.

Tal com passava amb Vicky Cristina Barcelona, la pel·lícula comença com si d’un àlbum de postals es tractés, mostrant, pla rere pla, els punts més emblemàtics de París. Però Allen demostra que no hi va anar precisament a fer el turista i que coneix perfectament la riquesa cultural i artística que contenen els carrers i locals de la capital francesa. No només la coneix, sinó que li fa un gran homenatge a través dels ulls d’un dels seus prototips clàssics de protagonista: un escriptor insatisfet, desubicat i escèptic amb la seva vida actual. És a dir, un altre de tants “alter egos” que el director ha situat a les seves pel·lícules. Midnight in Paris és un cant a la nostàlgia, possiblement el viatge temporal més subtil i immersiu que he vist en molt de temps, que t’atrapa fins aconseguir que tu també en formis part. Un cop més, Woody Allen es reafirma, encara que soni estrany, com un dels directors que millor entén i millor ús fa del gènere fantàstic al cinema.

La pel·lícula està construïda amb una intel·ligència admirable i es manté fidel a un missatge i una visió de la vida actual molt clars, però demostrant al final que en cap cas és una visió inamovible. És fàcil resumir l’esperit de Midnight in Paris amb la recorrent frase “qualsevol temps passat va ser millor”, però el film no s’estanca aquí i ens recorda que no és possible viure només del passat i menysprear per complet el present. Un cop més Woody Allen ens mostra un capítol de la seva filosofia de vida a través de la seva càmera, i ho fa amb un gran respecte i sense resultar pretensiós. En el fons, l’argument és possiblement un dels més “simples” que ens ha presentat últimament, però basa la seva qualitat en l’encant que sap donar a cada conversa, en la delicadesa i respecte amb què Allen tracta a cada personatge. Quan el director es creu el que està rodant, transmetre-ho a l’espectador després és molt fàcil.

Un dels altres pilars de la pel·lícula, i que segurament conformava la gran incògnita abans de la seva estrena, és la solvència del repartiment. Parlo, especialment, d’Owen Wilson. El qui fins ara era considerat un dels “pallassos” de Hollywood sorprèn amb una actuació fantàstica, entenent a la perfecció el seu personatge i donant-li aquesta ingenuïtat i mirada atònita de nen, al mateix temps que una gran convicció en perseguir el que realment vol. Per la seva banda, Marion Cotillard torna a demostrar un poder de seducció inigualable en un paper que li va com anell al dit i segueix evidenciant que és una de les actrius del moment. Pel que fa a Rachel McAdams i Michael Sheen, gaudeixen de menys protagonisme però suficient per demostrar que congenien amb Allen tot i debutar amb ell. Finalment, destacar la breu, però genial aparició d’Adrien Brody a la pell d’algú molt particular i la correcció (i gràcies) de Carla Bruni en el seu “cameo”.

I finalment, com és habitual en les pel·lícules de Woody Allen, queda parlar de París com a un personatge més. No hi ha dubte que el director ha escrit una història feta a mida per comptar amb la capital francesa com a escenari, però lluny de quedar-se amb el reclam turístic, ha aprofundit molt més en la història d’aquesta ciutat única. I és que Allen sempre diu que ha d’estimar la ciutat abans de poder anar-hi a rodar, i en el fons, la seva feina és saber plasmar-ho a través de la càmera, cosa que fa de meravella. Serà vell, serà repetitiu, serà irregular, serà tan criticat com es vulgui, però el dia que aquest senyor deixi de fer pel·lícules, ho notarà molta més gent de la que s’ho pensa. Li permeto les pel·lícules “menors” que faci falta, si en un moment donat és capaç de treure’s de la màniga un film com Midnight in Paris. Següent parada: Roma. L’esperaré amb ganes.

MIDNIGHT IN PARIS – Tràiler

Posted by Martí on 28 de Març de 2011
Posted in: Avanços. Tagged: , , , , , , , , . 3 comentaris

Quan no fa ni set mesos de l’estrena de Conocerás al Hombre de Tus Sueños, ja tenim el tràiler de la nova proposta del director més prolífic de l’actualitat, Woody Allen. Tot i que la qualitat de les seves últimes pel·lícules ha presentat certs alts i baixos, és cert que el director novaiorquès sap atorgar un magnetisme especial al seu cinema, i en aquest cas, els al·licients són força destacats. D’una banda, com ja indica inequívocament el seu títol, Medianoche en París, es tracta del debut d’Allen a la capital francesa, per tant serà interessant comprovar quina visió de la ciutat ens ofereix aquest director que tracta amb una especial sensibilitat els entorns de les seves històries. De l’altra, veurem com se’n surten Owen Wilson i Michael Sheen a les ordres d’Allen, especialment el primer, de qui no coneixem la faceta dramàtica.

Un altre atractiu de la pel·lícula és veure l’actuació de la primera dama francesa, Carla Bruni, tot i que segurament tampoc se li ha de donar més importància. La resta de repartiment és d’autèntic luxe, ja que presenta noms com Rachel MacAdams, Adrien Brody, Marion Cotillard i Kathy Bates. L’argument sembla a priori força típic de Woody Allen: una parella a punt de casar-se que arriba a París, on una sèrie de fets fan que es replantegin les seves vides (sí, pastadet al plantejament de Vicky Cristina Barcelona). No obstant, Allen sol tenir algun as sota la màniga i, en tot cas, sempre aporta aquell toc personal als personatges que tan el caracteritza. Sigui com sigui, aquesta tampoc ens la perdrem.

Medianoche en París s’estrena el 13 de maig.

TRON LEGACY – Avanç de la BSO de Daft Punk

Posted by Martí on 28 d'Octubre de 2010
Posted in: Avanços. Tagged: , , , , . Deixa un comentari

Ha començat la campanya viral d’una de les estrenes més destacades d’aquest Nadal, Tron Legacy. La seqüel·la de la llegendària Tron, que va revolucionar el món dels efectes especials a principis dels anys 80, és una de les apostes més importants dels últims anys per part de la factoria Disney, que està decidida a fer-nos arribar per totes les vies possibles els motius i imatges tan característics que defineixen l’entorn de Tron Legacy. Fins a la sopa, vaja…

Entre els principals reclams del film, que s’estrenarà en 3D, òbviament, hi ha aquest estil visual tan singular i espectacular, que actualitza l’aparença del film original. També el repartiment és força destacat, amb Jeff Bridges, Michael Sheen i Olivia Wilde al capdavant. No obstant, un dels punts forts d’aquesta seqüel·la promet ser la banda sonora, ja que els encarregats de produir-la han estat ni més ni menys que Daft Punk, possiblement la parella més talentosa i carismàtica de la música electrònica actual. Com a primer avanç, ens arriba aquest breu videoclip anomenat “Derezzed”. Breu, però espectacular.

Tron Legacy s’estrena el 17 de desembre.

THE DAMNED UNITED: Tràiler

Posted by Martí on 17 d'Abril de 2009
Posted in: Avanços. Tagged: , , , , . Deixa un comentari

El futbol no acostuma a ser un tema gaire afortunat per al cinema, però no hi ha dubte que si algú en pot fer pel·lícules amb més potencial, aquests són els anglesos. Fins ara, un dels productes més destacables que havíem vist és The Football Factory, que tracta amb una gran veracitat i cruesa el món dels hooligans, però sembla que aquesta via dirigida a mostrar les vessants més socials d’aquest esport per fi ha canviat. Entre moltes altres coses, el món del futbol ha estat sempre una fàbrica de grans personatges, la gran majoria dels quals no han destacat només pel que feien dins del terreny de joc. Potser per això ja anava sent hora que la història d’algun d’ells es portés a la gran pantalla.

Aquest ha estat el cas de The Damned United, que, adaptant el llibre homònim, ens acosta a la figura de Brian Clough, una de les figures més admirades de la història del futbol anglès, com a jugador i com a entrenador. On més va destacar va ser en aquesta segona faceta, i és aquí on incideix el film dirigit per Tom Hooper. El gran mèrit de la carrera de Clough va ser sempre la capacitat per fer arribar equips modestos a grans èxits, amb les dues Copes d’Europa del Nottinghm Forest com a fita principal. A banda del seu talent, es caracteritzava per una forta personalitat i un caràcter força difícil, cosa que el va influir molt a la seva carrera.

L’actor encarregat de posar-se a la pell de Brian Clough és Michael Sheen, a qui recentment hem vist entrevistant a Nixon com a David Frost, a El Desafío: Frost contra Nixon. L’actor gal·lès s’està convertint en una de les revelacions de l’any i aquesta serà una bona ocasió per veure les seves bones maneres davant la càmera. The Damned United és un film que inevitablement té un públic completament definit, excloent de forma quasi instantània tot aquell a qui no li agradi el futbol, però serà una bona ocasió per veure per fi un biopic dirigit a una figura d’aquest món.

S’acaba d’estrenar al Regne Unit, però no s’espera que arribi a Espanya fins a la tardor.

EL DESAFÍO: FROST CONTRA NIXON

Posted by Martí on 22 de febrer de 2009
Posted in: Cine - 2008. Tagged: , , , , , . 2 comentaris

frost_nixon

Frost/Nixon

Director: Ron Howard

Intèrprets: Frank Langella, Michael Sheen, Sam Rockwell, Kevin Bacon, Rebeca Hall, Oliver Platt.

Gènere: Drama, documental. USA, 2008. 120 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Després d’abandonar la Casa Blanca a causa del cas Watergate, Richard Nixon va estar tres anys en silenci absolut i allunyat de la primera línia mediatica i política. No obstant, el 1977, l’expresident va acceptar per sorpresa de molts l’oferta del periodista anglès David Frost per a realitzar-li una extensa entrevista en què parlaria per primer cop del seu mandat i l’escàndol que el va fer renunciar al càrrec. Frost era conegut pels seus programes i magazines d’humor de gran èxit, per la qual cosa ningú creia que estigués a l’altura de Nixon, però des que va començar el rodatge, l’entrevista es convertiria en tot un cara a cara.

Típica peli que va com anell al dit a l’Acadèmia de Hollywood per quedar bé. S’ha de dir que està molt ben narrada i treballada, i que compta amb unes magnífiques actuacions, especialment la de Frank Langella, però d’aquí a ser una de les nominades a millor pel·lícula i millor director, ho trobo realment exagerat. I més tenint en compte que films clarament superiors, com per exemple Revolutionary Road, El Intercambio o la mateixa Wall·E, no figuren entre aquestes cinc. Però la imatge està per sobre de tot això, i no es podia deixar passar la oportunitat de deixar ben clar que el cinema americà també sap tractar amb rigor i valentia temes que posen en entredit la figura del president dels Estats Units i tot el seu sistema judicial. El Desafío: Frost contra Nixon encaixa perfectament en aquest perfil, i per això aquesta nit apareixerà entre les cinc aspirants a emportar-se l’estatueta més preciada.

Deixant de banda aquesta conveniència per a l’Acadèmia, cal valorar El Desafío: Frost contra Nixon com un film molt ben construit, que va de menys a més de forma incessant i que aconsegueix narrar amb força habilitat (tenint en compte la gran complexitat de la qüestió) un dels episodis més negres de la història dels Estats Units. Basat en fets reals, l’argument explica el que podríem resumir com “la història d’una entrevista”, des de la primera idea per part de l’entrevistador fins a la consecució d’aquesta i tot el que se’n va derivar després. En realitat, el muntatge inclou fragments de fals documental, amb declaracions dels diferents protagonistes donant el seu punt de vista sobre com evolucionaven els fets. En realitat, globalment, tota la peli té aquest sentit de documental, tot i que, com sempre, tampoc ens hauríem de creure al peu de la lletra que tot va passar com se’ns explica.

Un dels mèrits de El Desafío: Frost contra Nixon és la intensitat que sap donar a una acció que de per si podia resultar massa sobria i fins i tot monòtona. No obstant, el film s’acaba convertint en un autèntic duel entre les dues parts participants: el periodista David Frost amb el seu equip i Richard Nixon amb els seus assessors. La peli planteja molt bé els objectius de cada part abans de l’entrevista, l’estratègia a seguir per a debilitar l’adversari, les frases o paraules a utilitzar, etc. Resulta xocant que, tot i que les dues parts saben perfectament el que va passar al cas Watergate, el camí per arribar a aquesta veritat sigui tan llarg i requereixi de tantes voltes. L’entrevista entre Frost i Nixon, que va comportar un rodatge de diversos dies, és un veritable combat a assalts en què totes dues parts mostren els seus punts dèbils i intenten aprofitar, amb més o menys èxit, els de l’oponent. A banda de l’entrevista en si, també és molt interessant, i fins i tot determinant, la relació entre Frost i Nixon a nivell més personal. En tot moment, el joc psicològic entre els dos dóna molt de joc.

No ho reduirïa a dir que un sol actor aguanta tot el film, però l’actuació de Frank Langella a la pell de l’expresident dels Estats Units és excepcional. A banda de la impressionant semblança física i d’expressions amb Nixon, Langella té el seu punt fort en la forma de parlar i també en la mirada. Aquesta aparença obscura, freda i pausada queda en perfecta contraposició amb Michael Sheen, d’aspecte completament mediàtic, d’aquells que encisa la camara. Sheen també està brillant, però la veritat és que Frank Langella és l’estrella, sens dubte. Pel que fa a Ron Howard, doncs probablement estem davant de la seva pel·lícula més seriosa i ben definida (tampoc és difícil tenint en compte la seva filmografia), ja que sap jugar molt bé amb la doble dimensió de la peli (rodar el rodatge d’una entrevista) i aconsegueix plans força meritosos.

M’ha agradat una de les últimes frases de El desafío: Frost contra Nixon, que ve a dir alguna cosa com que una entrevista pot durar 90 minuts, però si un primer pla té la força suficient, la gent no es recordarà dels 89 minuts restants. I és que el film no només és un gran document històric i una visió força transparent del greu cas de corrupció que va suposar el Watergate, amb Nixon al capdavant, també és un clar missatge del poder dels mitjans de comunicació. En resum, ens trobem davant d’un bon film, ben resolt tenint en compte la temàtica que tracta, però totalment sobrevalorat per l’Acadèmia en haver-lo nominat.