Frost/Nixon

Director: Ron Howard

Intèrprets: Frank Langella, Michael Sheen, Sam Rockwell, Kevin Bacon, Rebeca Hall, Oliver Platt.

Gènere: Drama, documental. USA, 2008. 120 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Típica peli que va com anell al dit a l’Acadèmia de Hollywood per quedar bé. S’ha de dir que està molt ben narrada i treballada, i que compta amb unes magnífiques actuacions, especialment la de Frank Langella, però d’aquí a ser una de les nominades a millor pel·lícula i millor director, ho trobo realment exagerat. I més tenint en compte que films clarament superiors, com per exemple Revolutionary Road, El Intercambio o la mateixa Wall·E, no figuren entre aquestes cinc. Però la imatge està per sobre de tot això, i no es podia deixar passar la oportunitat de deixar ben clar que el cinema americà també sap tractar amb rigor i valentia temes que posen en entredit la figura del president dels Estats Units i tot el seu sistema judicial. El Desafío: Frost contra Nixon encaixa perfectament en aquest perfil, i per això aquesta nit apareixerà entre les cinc aspirants a emportar-se l’estatueta més preciada.

Deixant de banda aquesta conveniència per a l’Acadèmia, cal valorar El Desafío: Frost contra Nixon com un film molt ben construit, que va de menys a més de forma incessant i que aconsegueix narrar amb força habilitat (tenint en compte la gran complexitat de la qüestió) un dels episodis més negres de la història dels Estats Units. Basat en fets reals, l’argument explica el que podríem resumir com “la història d’una entrevista”, des de la primera idea per part de l’entrevistador fins a la consecució d’aquesta i tot el que se’n va derivar després. En realitat, el muntatge inclou fragments de fals documental, amb declaracions dels diferents protagonistes donant el seu punt de vista sobre com evolucionaven els fets. En realitat, globalment, tota la peli té aquest sentit de documental, tot i que, com sempre, tampoc ens hauríem de creure al peu de la lletra que tot va passar com se’ns explica.

Un dels mèrits de El Desafío: Frost contra Nixon és la intensitat que sap donar a una acció que de per si podia resultar massa sobria i fins i tot monòtona. No obstant, el film s’acaba convertint en un autèntic duel entre les dues parts participants: el periodista David Frost amb el seu equip i Richard Nixon amb els seus assessors. La peli planteja molt bé els objectius de cada part abans de l’entrevista, l’estratègia a seguir per a debilitar l’adversari, les frases o paraules a utilitzar, etc. Resulta xocant que, tot i que les dues parts saben perfectament el que va passar al cas Watergate, el camí per arribar a aquesta veritat sigui tan llarg i requereixi de tantes voltes. L’entrevista entre Frost i Nixon, que va comportar un rodatge de diversos dies, és un veritable combat a assalts en què totes dues parts mostren els seus punts dèbils i intenten aprofitar, amb més o menys èxit, els de l’oponent. A banda de l’entrevista en si, també és molt interessant, i fins i tot determinant, la relació entre Frost i Nixon a nivell més personal. En tot moment, el joc psicològic entre els dos dóna molt de joc.

No ho reduirïa a dir que un sol actor aguanta tot el film, però l’actuació de Frank Langella a la pell de l’expresident dels Estats Units és excepcional. A banda de la impressionant semblança física i d’expressions amb Nixon, Langella té el seu punt fort en la forma de parlar i també en la mirada. Aquesta aparença obscura, freda i pausada queda en perfecta contraposició amb Michael Sheen, d’aspecte completament mediàtic, d’aquells que encisa la camara. Sheen també està brillant, però la veritat és que Frank Langella és l’estrella, sens dubte. Pel que fa a Ron Howard, doncs probablement estem davant de la seva pel·lícula més seriosa i ben definida (tampoc és difícil tenint en compte la seva filmografia), ja que sap jugar molt bé amb la doble dimensió de la peli (rodar el rodatge d’una entrevista) i aconsegueix plans força meritosos.

M’ha agradat una de les últimes frases de El desafío: Frost contra Nixon, que ve a dir alguna cosa com que una entrevista pot durar 90 minuts, però si un primer pla té la força suficient, la gent no es recordarà dels 89 minuts restants. I és que el film no només és un gran document històric i una visió força transparent del greu cas de corrupció que va suposar el Watergate, amb Nixon al capdavant, també és un clar missatge del poder dels mitjans de comunicació. En resum, ens trobem davant d’un bon film, ben resolt tenint en compte la temàtica que tracta, però totalment sobrevalorat per l’Acadèmia en haver-lo nominat.