The Wrestler

Director: Darren Aronofsky

Intèrprets: Mickey Rourke, Marisa Tomei, Evan Rachel Wood, Judah Friedlander, Ajay Naidu.

Gènere: Drama. USA, 2008. 100 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Darren Aronofsky abandona un moment el seu controvertit univers particular (Pi, Réquiem por un Sueño, La Fuente de la Vida) i entra al nostre per dirigir la seva pel·lícula més comercial fins al moment. I ho fa demostrant que, per molt singulars, genials i polèmiques que fossin les seves anteriors obres, la seva sensibilitat com a director el permet desenvolupar-se igual de bé en aquest tipus de cinema que fins ara no havia freqüentat. A El Luchador, primer film del qual no s’encarrega també del guió, el director nord americà sap donar una visió commovedora i honesta a una història que tenia tots els números de caure en un convencionalisme que al final sap evitar. Les emocions amb què un es queda quan comença a sonar Bruce Springsteen al final de la peli així ho certifiquen.

Tots coneixem de sobra el plantejament que ens planteja El Luchador: la història de la vella glòria en alguna disciplina artística o esportiva que comença a entrar en decadència i s’aferra tant com pot a la única cosa que sap fer en aquesta vida per por de no caure en l’oblit i acabar sol. No obstant, tot i que la peli no pot fugir de tots els tòpics, estem davant d’un producte diferent, que aconsegueix aprofundir de forma molt més sensible en el seu protagonista i acaba sent molt menys previsible del que es podia esperar. L’evolució de Randy és coherent i està ben racionada, però fa patir bastant, sincerament; és d’aquelles històries en què sembla que la bona voluntat del protagonista mai sigui suficient per fer canviar el rumb d’una vida que sembla inevitablement abocada a seguir-ne un de ja establert.

Quan això es combina amb el fet que l’espectador té tantes ganes que al protagonista li surten les coses bé, doncs el film es torna força dramàtic i angoixant. I gran part de culpa la té un Mickey Rourke que fa el paper de la seva vida (un paper d’Oscar, que no va rebre per ser qui és i tenir el passat que té) i que sap convertir un home que faria tirar enrere a molts en un personatge estimat gràcies a la seva bondat i ganes d’arreglar la seva vida. Rourke aconsegueix que un lluitador de wrestling amb la cara mig desfigurada ens faci emocionar, i ho fa sense necessitat d’exagerar o protagonitzar escenes de llagrimeta fàcil. Entre ell i Aronofsky, construeixen un personatge honest, que val molt més pel que amaga dins que per la imatge que dóna per fora, i que tens ganes de seguir fins al final.

Al seu costat, trobem una Marisa Tomei que, a banda de ser generosa per a la vista gràcies a un físic espectacular, tampoc va més enllà de correcta en la seva actuació (estranya nominació a l’Oscar). Pel que fa a la direcció, El Luchador presenta diversos plans i escenes carregats de sentit i plens de paral·lelismes que demostren la sensibilitat d’Aronofsky darrere la càmera. El cineasta no arriba als extrems dels seus anteriors treballs, però deixa ben evident la seva qualitat. Voldria destacar, per exemple, els últims tres o quatre plans del film, que ajuden a arrodonir un final que, personalment, m’ha semblat genial.

He començat el comentari posant un 7 com a nota, però m’he anat adonant que realment el film es mereixia més. Com ja he dit, la capacitat de distanciar-se de tots els tòpics i convencionalismes als quals podia caure, i de construir una història tan sincera, emocional i senzilla al voltant d’un personatge com aquest, mereix ser reconeguda. A més, la peli ens humanitza un món tant ostentós i superficial com el del wrestling, i ens ensenya que darrere hi pot haver persones que pel que realment lluiten és per sobreviure. Més enllà que agradi o no la temàtica, crec que val molt la pena no perdre’s El Luchador.