Vals Im Bashir

Director: Ari Folman

Intèrprets: Ari Folman, Rony Dayag, Ron BenYishai, Yehezkel Lazarov, Dror Harazi.

Gènere: Animació, documental, bèl·lic. Israel, 2008. 80 min.

Valoració: ΟΟΟΟΟΟΟΟΟΟ

Vistes les recomanacions en els últims comentaris del blog, no podia deixar passar gaire temps sense veure aquesta pel·lícula, i haig de dir que certament és per recomanar-la a tothom. Vals con Bashir no només és un prodigi de l’animació, que combina mètodes tradicionals amb 3D i Flash, sinó que suposa un dels films més compromesos i transgressors dels últims anys. La mescla de formats i gèneres que presenta Folman resulta xocant en un principi, però quan vas descobrint l’ús que fa de tots els recursos que això li permet i t’enganxes a la història, no pots fer altra cosa que gaudir de la qualitat i espectacularitat de les imatges, al mateix temps que conèixer de forma més profunda un dels conflictes bèl·lics més cruels de finals del segle XX.

La primera imatge de Vals con Bashir ja et deixa ben clar que estàs davant d’una experiència cinematogràfica completament singular. La doble dimensió que presenta el film, amb el director com a narrador i també protagonista dels fets, afegeix encara més interès i ajuda a donar el rigor que requereix la seva condició de documental. Les característiques pròpies d’aquest format, com les declaracions dels protagonistes a camera o les converses amb el director, poden xocar una mica al principi, però acaben integrant-se perfectament a l’animació. Estem davant d’un d’aquells casos en què, com també passa a Persépolis, ens adonem que l’animació és apta per a qualsevol missatge si se sap tractar com cal.

Ari Folman construeix una pel·lícula a partir de la seva memòria i que funciona realment com ella. Les imatges van apareixent a mida que les recorda l’autor o que li són explicades per la resta de personatges, per tant anem descobrint al mateix temps que ell tots els detalls i tots els fets que van passar. Narrativament, no és una peli gens lineal, ja que combina el present, amb el director parlant amb la resta de personatges, i el passat, amb les situacions que aquests li van descrivint, les quals no tampoc són continuades (una no comença on ha acabat l’anterior). No obstant, en cap moment és una peli difícil d’entendre. La intensitat no para de créixer i les imatges cada cop són més crues i impactants (i això que són “dibuixos”).

La qualitat de l’animació de Vals con Bashir és un punt i a part. Si amb Persépolis destacava i admirava la seva capacitat d’explicar tant amb tal senzillesa d’imatges i colors, aquí la història és completament diferent, ja que el nivell de detall és espectacular. La caracterització dels personatges és brillant, sobretot pels moviments i l’expressió facial de cadascun; i crec s’aprecia especialment a la part més documental, amb els personatges parlant directament amb el director. D’altra banda, el treball de color i il·luminació és també per treure’s el barret, ja que desprèn un munt de sensacions cap a l’espectador i regala diverses escenes realment precioses, cosa que també s’explica per la cuidadíssima direcció de Folman també hi té molt a veure. I és que Vals con Bashir té també aquest contingut oníric i poètic que en principi podria xocar amb la resta, però que acaba encaixant tan bé.

Una de les preguntes que ens podríem fer sobre Vals con Bashir és ¿per què en animació? Doncs jo crec que la pròpia peli ho explica en una de les escenes, concretament en la que Ari fa per intentar descobrir les causes del seu problema de memòria. Els records i la realitat no sempre van de la mà, ja que aquests són manipulables i fins i tot els podem reconfigurar sense ser-ne conscients. Sent aquesta una pel·lícula sobre la memòria, sobre records recuperats, ¿per què no fer-la en animació, que probablement concordarà molt més amb la imatge mental que el director se’n pot fer? Així ho he entès jo. Amb tot, estem davant d’un dels films més compromesos i de missatge més clar dels últims anys.