L’any 2013 segueix prenent bona forma a mida que anem descobrint algunes de les pel·lícules que arribaran a la nostra cartellera. Una de les que millor pinta té en l’apartat de drama independent és The Place Beyond the Pines, de la qual ja s’està parlant força a tot arreu. El film presenta la història d’un home que descobreix que ha estat pare i que la situació de la seva dona i el seu fill és força precària. Per a solucionar-ho, decideix cometre un atracament, però com era d’esperar, les coses no surten com havia previst. La pel·lícula està escrita i dirigida per Derek Cianfrance (Blue Valentine) i desprèn un cert aire a Drive, no només per la història, sinó també pel seu protagonista.
Arxius
All posts by Martí
Skyfall
Director: Sam Mendes
Intèrprets: Daniel Craig, Javier Bardem, Judi Dench, Ralph Fiennes, Naomie Harris, Ben Wishaw, Bérénice Marlohe.
Gènere: Acció, thriller, drama. USA, 2012. 140 min.
Després del robatori d’un disc dur amb les dades de tots els seus agents infiltrats en actiu, el cos d’espionatge britànic MI6 al complet es veu amenaçat. James Bond, a qui durant un temps han donat per mort després de rebre un tret en la missió per recuperar el disc, torna al cos i viatja a Hong Kong buscant l’home que el va robar, per després descobrir qui hi ha darrere de l’operació.Les pel·lícules de James Bond han anat caient, cada cop més, en l’estandardització. Sembla que, si la saga aguanta, ja no és tant per la particularitat de les seves històries o l’encant especial del seu protagonista, sinó per aquesta espècie d’inèrcia que dicta que el personatge no ha de morir i que el cinema es quedaria orfe sense ell. El cas és que 007 ha arribat a les 23 pel·lícules de forma un pèl irregular, però Skyfall aconsegueix fer-se un lloc destacat dins la franquícia, gràcies a un notable canvi de rumb en la seva visió del personatge i també concepció de la història. La pel·lícula té un molt bon ritme i escenes d’acció espectaculars, però destaca per recuperar el component de cinema d’espies de la saga, així com donar un caràcter més introspectiu al personatge. Després del despropòsit de Quantum of Solace, la saga Bond necessitava un canvi de rumb com aquest, donar un nou sentit al personatge i també plantejar un abans i un després.
The Hobbit: An Unexpected Journey
Director: Peter Jackson
Intèrprets: Martin Freeman, Ian McKellen, Richard Armitage, Hugo Weaving, Cate Blanchett, Christopher Lee Ian Holm, Andy Serkis, Ken Stott, Graham McTavish.
Gènere: Fantàstic, aventures. USA, 2011. 165 min.
Bilbo Bolsón és un hobbit que viu tranquilament a la seva casa de La Comarca, fins que un dia el mag Gandalf decideix incloure’l en una aventura que resultarà molt més transcendental del que es pensa. Després de veure com se li omplia la casa de nans, i d’estar a punt de declinar-ho, Bilbo decideix unir-se a una expedició que té un objectiu molt clar: recuperar la ciutat d’Eribor, l’antic regne dels nans, de les urpes del drac Smaug.És difícil no sentir quelcom especial quan, pocs segons després dels crèdits inicials, comencen a sonar els primers acords de la flauta que interpreta la melodia dels hobbits de Howard Shore. Pels qui vam gaudir amb l’èpica trilogia de El Señor de los Anillos ara fa vora una dècada, El Hobbit: Un Viaje Inesperado comença tal com volíem, i tal com havia de ser, transportant-nos de nou a aquella immensa experiència. No hi havia discussió; deixant 3Ds, 48fps i altres capritxos tècnics a banda, aquesta trilogia havia de mantenir l’esperit de la seva predecessora per a reenganxar tot el públic, i això és un fet innegable en aquesta primera part. A partir d’aquí, les 2 hores i 45 minuts avancen de forma relativament efectiva a nivell global, però no poden evitar acusar aquesta llarga durada en més d’una ocasió. El resultat final és una èpica i digna continuació (encara que sigui la història sigui anterior) d’El Señor de los Anillos, però que es queda clarament un esglaó per sota.
Com sempre passa, s’acaba l’any i ja es comença a parlar d’Oscars. Aquesta estúpida premissa que les estrenes destinades a competir han d’arribar l’últim trimestre, i que provoca que moltes d’elles no ens arribin fins gener o febrer de l’any següent, no canvia. Una de les que ha entrat amb més força és El Lado Bueno de las Cosas, originalment titulada com a Silver Linings Playbook (la traducció sembla completament patillera, però és força literal), una comèdia romàntica dramàtica que vindria a ocupar el lloc de Los Descendientes l’any passat. Està dirigida per David O. Russell (The Fighter) i explica la història d’un professor d’institut que intenta recuperar la seva vida després d’una profunda depressió, i que es trobarà entre l’objectiu de guanyar-se de nou l’afecte de la seva dona i l’aparició de la filla dels seus veïns, que li trastoca els plans.
Holy Motors
Director: Leos Carax
Intèrprets: Denis Lavant, Edith Scob, Kylie Minogue, Michel Piccoli, Eva Mendes.
Gènere: Drama. França, 2012. 110 min.
Oscar és un home amb una feina poc habitual. Durant tot el dia, es dedica a viatjar en limusina per París i va complint diversos encàrrecs, per a cada un dels quals canvia totalment la seva fisonomia i es posa a interpretar un paper que pot anar des d’un captaire o un trol mig deformat, fins a un pare de família o un vell moribund. Cada encàrrec el porta a viure situacions de tot tipus, des de les més excèntriques fins les més aparentment convencionals.Després d’arrasar al Festival de Sitges, on es va emportar els premis a Millor Pel·lícula, Millor Director i Millor Pel·lícula Europea, Holy Motors arriba a les cartelleres disposada a seguir la seva particular croada per a desconcertar tot el personal. La veritat és que intentar fer crítiques de pel·lícules com aquesta té un punt masoquista, ja que si hi ha alguna cosa que et deixa Holy Motors, aquesta no és precisament una idea clara del que acabes de veure. Alguns la trobaran prodigiosa, altres una presa de pèl, altres buscaran les substàncies que van portar el director a idear-la i altres simplement evitaran fer l’esforç de treure’n alguna conclusió, però el cas és que Leos Carax deixa anar tot el seu arsenal visual de forma veritablement grotesca i salvatge. El propòsit darrere de tot plegat, com sempre passa en aquests casos, acaba sent interpretat de forma subjectiva per cada espectador.
Sinister
Director: Scott Derrickson
Intèrprets: Ethan Hawke, Juliet Rylance, Clare Foley, Michael Hall D’Addario, Fred D. Thompson, James Ransone, Vincent d’Onofrio.
Gènere: Terror, intriga. USA, 2012. 110 min.
Ellison Oswalt és un popular periodista i escriptor que va viatjant amb la seva família per Estats Units per investigar assassinats sobre els quals després en fa una novel·la. Després d’instal·lar-se en una casa on va tenir lloc un d’aquests assassinats, descobreix a les golfes una caixa plena de cintes Super 8 que contenen vídeos domèstics d’altres famílies, però de seguida descobreix que amaguen altres imatges terribles, que al mateix temps el poden ajudar a trobar la resposta a l’assassinat que està investigant.Si hi ha alguna cosa que li demano al cinema de terror és que no tracti l’espectador d’estúpid o basi tota la seva estratègia en el constant recurs fàcil dels espants sobtats (lligats a la corresponent pujada de volum del so) i poca cosa més. Vull que el film em mantingui en una tensió constant, que em faci esgarrifar quan toca i que, sense necessitat que sigui el súmmum de l’originalitat, hi hagi una història mínimament digna darrere. Per això Sinister és una de les pel·lícules de terror que més he patit/gaudit des de feia molt temps. Scott Derrickson, que es va presentar en societat amb El Exorcismo de Emily Rose (2005), presenta una pel·lícula de caire comercial i no exempta de diversos tòpics del gènere, però molt efectiva, ben aconseguida i ben lligada, capaç de fer-nos aguantar la respiració durant una bona estona i recordar-nos aquella peculiar satisfacció d’anar a veure cinema de terror amb cara i ulls.
Per fi arriba el tràiler d’una d’aquelles pel·lícules que semblen maleïdes. Després de de començar el rodatge sense tenir ben definit el guió, dels diversos canvis que el director Marc Forster (Cometas en el Cielo, Quantum of Solace) hi va introduir, les cabrejades de Brad Pitt i altres contratemps en el camí, el projecte ha aconseguit estabilitzar-se i arribarà a les pantalles, encara que mig any més tard del previst. Guerra Mundial Z és l’adaptació de la novel·la homònima de Max Brooks, que explica la lluita de la humanitat contra una enorme invasió de morts vivents des del punt de vista d’un treballador de les Nacions Unides. Pel que diuen els seus lectors, el film poc tindrà a veure amb la novel·la, però tot apunta que serà un dels grans “blockbusters” del proper estiu.
Argo
Director: Ben Affleck
Intèrprets: Ben Affleck, Bryan Cranston, John Goodman, Alan Arkin, Victor Garber, Michael Cassidy, Clea DuVall, Rory Cochrane, Tate Donovan, Christopher Denham, Adrienne Barbeau.
Gènere: Drama, thriller. USA, 2012. 115 min.
El 1979, una protesta a Teheran acaba amb l’ambaixada americana a l’Iran envaïda de forma violenta per manifestants. Desenes de persones es van quedar com a hostatges, però sis diplomàtics van aconseguir fugir i refugiar-se a casa de l’ambaixador canadenc. Davant el perill que corren, la CIA i el govern canadenc busquen un pla per intentar treure’ls del país i acaben recorrent a una de les seves indústries puntals: Hollywood.Ben Affleck segueix entestat en passar-nos la mà per la cara a tots els qui hem criticat sistemàticament les seves limitades qualitats com a actor. Si bé es veritat que pel que fa a aquesta vessant res ha canviat, el seu treball com a director ha aconseguit sorprendre tothom i consolidar-se de forma admirable en tan sols tres pel·lícules. Primer va ser l’estremidora Adiós Pequeña, Adiós, una de les millors pel·lícules de 2007; després va saber gestionar ritmes més accelerats al thriller The Town, fa un parell d’anys; i ara arriba amb un drama de suspens que funciona com un rellotge i es postula com un dels títols més destacats d’aquest any. Argo combina de forma exemplar una rigor narratiu impecable, una gran capacitat per a generar tensió en les seves escenes clau i fins i tot un enfoc relativament humorístic i autoreferencial que alleugera la trama quan ho necessita. Un film de manual, tant en el bon sentit, com en el dolent.
The Cabin in the Woods
Director: Drew Goddard
Intèrprets: Kristen Connolly, Chris Hemsworth, Fran Kranz, Anna Hutchison, Richard Jenkins, Bradley Whitford, Sigourney Weaver.
Gènere: Terror, intriga. USA, 2011. 95 min.
Cinc adolescents es preparen per passar un cap de setmana en una cabana situada al mig d’un bosc i força aïllada de cap poble. Tot i que tot sembla anar sense cap problema, la situació es complica quan arriba la nit i descobreixen el soterrani de la casa, on hi ha un munt de relíquies antigues. Quan una de les noies troba un diari que parla d’una antiga família de psicòpates que van habitar la cabana, comencen a passar coses rares.Crec que no és agosarat parlar d’aquesta pel·lícula com un dels fenòmens de l’any a nivell cinematogràfic, no tant pel seu contingut, tot i que fa gala de força originalitat, sinó per tot el que l’ha envoltat entre els aficionats al cinema de terror. La seva estrena a mig món la passada primavera ja va provocar que s’aixequés una expectació important, la qual va augmentar encara més després de ser ovacionada a Sitges, però quan tot semblava que s’estrenaria aquesta mateixa setmana, la distribuïdora va decidir frenar la seva arribada als cinemes i comercialitzar-la directament en DVD. No diré que tot això ja ha fet de The Cabin in the Woods una pel·lícula de culte dins el gènere de terror, però sí que li ha donat una condició especial. A més de tot això, el seu plantejament metalingüístic i quasi auto-paròdic encara contribueix més a distingir-la de la resta i a convertir-la en una proposta diferent i plausible.
L’actual mania d’allargar i allargar sagues fa que molts ens trobem amb sentiments oposats. Què se suposa que hem de dir davant la possibilitat de tornar a veure Bruce Willis com a John McClane? Els més puristes poden dir que no fàcilment, que es segueix desvirtuant la saga, i segurament tenen raó, però la veritat és que és difícil no admetre que fa certa il·lusió. La Jungla: Un Buen Día para Morir és la cinquena entrega del que va ser una trilogia d’acció brillant, amb una quarta part poc més que correcta. En aquest cas, l’acció es concentra a Rússia, on McClane es trobarà amb el seu fill bàsicament per… en fi, ja ho podem imaginar, només cal veure el tràiler. El director és John Moore (Tras la Línea Enemiga, La Profecía).





















