M.A.Confidential

Skyfall

Director: Sam Mendes

Intèrprets: Daniel Craig, Javier Bardem, Judi Dench, Ralph Fiennes, Naomie Harris, Ben Wishaw, Bérénice Marlohe.

Gènere: Acció, thriller, drama. USA, 2012. 140 min.

Les pel·lícules de James Bond han anat caient, cada cop més, en l’estandardització. Sembla que, si la saga aguanta, ja no és tant per la particularitat de les seves històries o l’encant especial del seu protagonista, sinó per aquesta espècie d’inèrcia que dicta que el personatge no ha de morir i que el cinema es quedaria orfe sense ell. El cas és que 007 ha arribat a les 23 pel·lícules de forma un pèl irregular, però Skyfall aconsegueix fer-se un lloc destacat dins la franquícia, gràcies a un notable canvi de rumb en la seva visió del personatge i també concepció de la història. La pel·lícula té un molt bon ritme i escenes d’acció espectaculars, però destaca per recuperar el component de cinema d’espies de la saga, així com donar un caràcter més introspectiu al personatge. Després del despropòsit de Quantum of Solace, la saga Bond necessitava un canvi de rumb com aquest, donar un nou sentit al personatge i també plantejar un abans i un després.

A més de la tercera presència de Daniel Craig com a agent 007, Skyfall compta amb l’aval d’un dels directors més prestigiosos que ha tingut mai la saga: Sam Mendes (American Beauty, Camino a la Perdición, Revolutionary Road). Tot i no haver trepitjat mai el terreny de l’acció, Mendes demostra que té talent de sobra per oferir una direcció molt efectiva, i fins i tot amb cert segell. A banda de l’espectacularitat de l’acció quan aquesta ho requereix, el director juga molt amb llums i ombres al llarg de tot el film, cosa que li dóna un caràcter especial, a tenor també amb la situació del protagonista. I és que Skyfall és possiblement la pel·lícula més insubmisa per part del propi James Bond, qui es dedica més al seu viatge personal i fins i tot crepuscular, que no pas a complir la missió de l’MI6. També confirma la relegació a un segon pla de la vessant més galant i seductora del personatge, fet que ja s’havia anat notant des de l’arribada de Craig.

En efecte, Skyfall sorprèn per presentar un cert enduriment respecte el que ens tenia acostumats la saga, per exemple trencant amb elements típics com la “noia Bond”, que aquí resulta molt més secundari, pràcticament anecdòtic, i donant molt més de pes al personatge de M i la seva vinculació emocional amb James Bond. També el tema dels gadgets, sempre tan característic, queda minimitzat. D’altra banda, el personatge del dolent també té una condició especial, amb una motivació concreta i no gratuïta darrere les seves accions, directament relacionada, a més, amb el propi MI6. En realitat, Skyfall té un clar component d’homenatge, amb contínues autoreferències a la saga, la qual precisament acaba de fer 50 anys. Aquest fet té un pes evident a la pel·lícula, donada aquesta mescla de nostàlgia i renovació, o si més no el que sembla la voluntat de començar una nova etapa. També el desenllaç ho deixa força clar.

Daniel Craig torna a demostrar que és un James Bond diferent, i en aquest cas era el millor per a protagonitzar una pel·lícula com Skyfall. Més rude que mai, sense escrúpols ni concessions cap a ningú, i també molt més obscur del que havíem vist fins ara. Personalment, el segueixo defensant com un gran James Bond. Pel que fa a Javier Bardem, l’actor espanyol ofereix un gran paper amb un personatge ambigu, inquietant i voluntàriament exagerat; això sí, amb un pentinat que quasi assoleix el nivell del de No Es País Para Viejos. També destaca el paper de Judi Dench, amb molta més presència de la que sol tenir, també a mode de reconeixement al treball de l’actriu en les últimes set pel·lícules de la saga. La breu aparició de Ben Whishaw com a Q fa pinta que serà la primera de diverses, i també Ralph Fiennes sembla que prendrà més protagonisme a la saga. Com ja he dit, el paper de les noies Bond, Naomie Harris i Bérénice Marlohe, queda en poca cosa.

Skyfall no és una grandíssima pel·lícula, però els seus 140 minuts no es fan llargs i aconsegueix mantenir l’interès en tot moment. Per mi, segueix sent inferior a Casino Royale, molt més dinàmica i amb més atractius a la trama, però sí que és una entrega significativa de James Bond, i segurament també necessària. Igual que ha fet Christopher Nolan amb Batman (salvant les distàncies), Sam Mendes ha buscat el Bond més turmentat pels seus problemes existencials, per descobrir la seva veritable funció i amb la necessitat de tornar al seu passat per a poder seguir endavant. Massa profund per a una pel·lícula de James Bond? Potser, però si més no ens escapem de la rutina i ens trobem amb un enfoc diferent, que sacrifica aspectes que no agradaran als més fans del gènere d’acció (el desenllaç ja és força inusual), però que també n’ofereix de nous i interessants. Un punt i a part que podria marcar un nou rumb per 007 en el futur. Veurem.