M.A.Confidential

The Cabin in the Woods

Director: Drew Goddard

Intèrprets: Kristen Connolly, Chris Hemsworth, Fran Kranz, Anna Hutchison, Richard Jenkins, Bradley Whitford, Sigourney Weaver.

Gènere: Terror, intriga. USA, 2011. 95 min.

Crec que no és agosarat parlar d’aquesta pel·lícula com un dels fenòmens de l’any a nivell cinematogràfic, no tant pel seu contingut, tot i que fa gala de força originalitat, sinó per tot el que l’ha envoltat entre els aficionats al cinema de terror. La seva estrena a mig món la passada primavera ja va provocar que s’aixequés una expectació important, la qual va augmentar encara més després de ser ovacionada a Sitges, però quan tot semblava que s’estrenaria aquesta mateixa setmana, la distribuïdora va decidir frenar la seva arribada als cinemes i comercialitzar-la directament en DVD. No diré que tot això ja ha fet de The Cabin in the Woods una pel·lícula de culte dins el gènere de terror, però sí que li ha donat una condició especial. A més de tot això, el seu plantejament metalingüístic i quasi auto-paròdic encara contribueix més a distingir-la de la resta i a convertir-la en una proposta diferent i plausible.

Tot i el risc que alguns lectors abandonin el post en aquest moment, s’ha de dir que The Cabin in the Woods és d’aquelles pel·lícules preferibles de veure amb el mínim d’informació al respecte; si més no, pel que fa a la seva segona meitat. El film comença com una pel·lícula de terror típica, descaradament típica, però una trama paral·lela ja ens va donant pistes que la història té una altra capa que hem d’anar descobrint. De la mateixa forma, això fa que l’espectador comenci a donar menys importància i es prengui menys seriosament la trama pròpiament de terror i creixi l’expectació cap a aquesta altra vessant. La trama es va guardant les seves cartes i les va jugant poc a poc fins que tot va encaixant, tot i que la narrativa no sempre sigui igual d’afortunada a l’hora d’exposar la resolució. No obstant, la pel·lícula enganxa per la seva voluntat trencadora i per la complicitat que desperta a l’espectador.

El film té la particularitat de funcionar com a crítica i al mateix temps com a homenatge, però també corre el risc de quedar-se una mica curt per als qui esperaven realment una peli de terror. En aquest aspecte, l’acció és força previsible i les escenes no resulten especialment aterradores, sinó més aviat insulses, tot i que més tard descobrim per quina raó. Amb la inestimable participació de Joss Whedon (Los Vengadores, Firefly) en l’elaboració del guió, The Cabin in the Woods no es tant una pel·lícula de terror, que també, en certa forma, sinó una pel·lícula sobre el cine de terror. El seu principal atractiu és una estructura en forma de diferents nivells, un sota l’altre, que fa que la dimensió de la història no deixi de créixer i que aquesta tingui capacitat per a sorprendre fins al final, tot i que alguns girs o casualitats grinyolin una mica. Un exercici no mancat de trucs i dreceres, però interessant i amb personalitat pròpia.

El treball dels actors poc convida a explicar, ja que les interpretacions dels joves són tan poc talentoses com en realitat requereix aquest tipus de pel·lícula, però sí que es poden remarcar els diàlegs entre Richard Jenkins i Bradley Whitford, i també una aparició estel·lar al final del film que, segons el meu parer, probablement no era necessària. La realització de Drew Goddard, que debuta com a director després de prodigar-se com a guionista a sèries com Lost o Buffy Cazavampiros, és meritòria i regala escenes força espectaculars, encara que la sensació és que alguns espais potser s’haurien pogut aprofitar una mica més i s’acusa certa falta de llum al principi. En tot cas, sap imprimir un molt bon ritme al film i s’ajuda d’uns efectes especials que van de menys a més i una banda sonora dinàmica. Globalment, la pel·lícula sap el que es fa per aconseguir el seu propòsit.

No serà The Cabin in the Woods el primer ni últim film que juga a identificar els clixés propis d’un tipus de cinema i explotar-los per intentar donar-los una volta inesperada, però per a un gènere com el de terror, on precisament la reiteració i desgast de formats és massa present durant els últims anys i costa trobar un bon títol, l’aparició d’una pel·lícula com aquesta suposa un esdeveniment a tenir en compte. El temps dirà si realment s’acabarà convertint en un film de culte o si quedarà com a mera anècdota, però en aquest sentit la seva no estrena a sales farà que es divulgui a través del boca-orella, cosa que el pot apropar a la primera opció. Si més no, es convertirà en una d’aquelles pel·lícules que molta gent hauria d’haver vist aquest any i que malauradament no ho faran, a no ser que la descobreixin llegint textos com aquest. Esperem que així sigui.