Daybreakers

Directors: Michael Spierig, Peter Spierig

Intèrprets: Ethan Hawke, Willem Dafoe, Isabel Lucas, Sam Neill, Claudia Karvan, Jay Laga’aia.

Gènere: Ciència-ficció, thriller, terror. USA, 2009. 95 min.

En una escena cinematogràfica monopolitzada ocasionalment pels ensucrats i mediocres personatges de la saga Crepúsculo, Daybreakers és una interessant alternativa que situa la convivència entre vampirs i humans en un panorama més obscur i transcendental. Tot i formar part del segment fílmic “per passar l’estona”, es tracta d’una història de ciència-ficció força apanyada gràcies a un plantejament atractiu, una ambientació aconseguida i un ritme trepidant. Aquest últim aspecte, no obstant, li juga una mala passada, sobretot a la segona meitat, ja que accelera la pel·lícula excessivament i precipita els fets precisament quan certa pausa no li hagués anat malament. Els diàlegs tampoc són res de l’altre món, ni les actuacions brillants, però Daybreakers és un producte fàcilment digerible, amb bones dosis d’acció i satisfactori a l’hora d’oferir ciència-ficció lleugera amb més forma que fons.

El punt de partida del film té la seva gràcia, ja que la posició de vampirs i humans és, si més no, inusual. A Daybreakers, els humans són els perseguits, els minoritaris, els refugiats, però al mateix temps la clau de la supervivència de la resta de població. Les imatges de vida quotidiana a la ciutat, només habitada per vampirs, resulten curioses, així com el fet que tot això passi, lògicament, de nit. Els sistemes per protegir-se de la llum solar, força ben trobats, tot i que alguns més creïbles que altres. En aquest sentit, trobo bastant enginyós aquest títol de Daybreakers (que es traduiria com a “els que s’escapen del dia”) com a definició de la pel·lícula. Els paral·lelismes amb la nostra societat són evidents, sobretot pel que fa a l’explotació de recursos (la sang) i a l’ambició per treure’n el màxim profit com a preocupació prioritària. Res de nou, d’altra banda, si es té en compte que els vampirs són humans transformats.

Tot i que el desenvolupament de la trama és relativament previsible, el film aconsegueix mantenir l’espectador atent, gràcies també a uns efectes especials treballats i sense excessos. Daybreakers té clares reminiscències a altres pel·lícules de ciència-ficció de classe mitja, com, entre altres, 28 Días Después o Equilibrium (aquesta última quasi diria que de classe alta) per aquesta contraposició entre modernitat i “underground” i per aquest posicionament dels humans com un reducte que lluita per a sobreviure. L’ambientació relativament futurista, tot i que no es pot contemplar excessivament perquè la peli no s’hi recrea gaire, té aquesta mescla entre tecnologia i decadència que té Blade Runner (de peu) com a pionera. Finalment, el film té el seu toc de terror en aquestes criatures moribundes que ataquen tant a humans com vampirs i que simbolitzen el prejudici que la pròpia societat crea contra ella mateixa pel seu mal funcionament.

Com ja he dit, els actors no són el més destacable de Daybreakers. Tot i comptar amb noms importants com Ethan Hawke i Willem Dafoe, cap dels dos serà recordat per aquesta pel·lícula. Això sí, ajuden a aportar aquest mínim de renom a la pantalla. El film centra clarament les seves prioritats en la part més dinàmica i sensorial, no es preocupa de crear personatges amb profunditat ni grans missatges amb contingut. Amb tot, aconsegueix crear mínimament la seva pròpia identitat i no acabar sent recordada com una descarada “còpia de..”, cosa que no és poc avui dia. El que comença com una interessant història de ciència-ficció vampírica (i això que no sóc gaire amant d’aquest subgènere), s’acaba simplificant per acabar convertint-se pràcticament en una pel·lícula de supervivència contra zombies, però no se li pot desmerèixer la capacitat d’entretenir i una sensació que no has perdut el temps mirant-la.

No és un film recomanable a qualsevol, ja que no tothom té el mateix estómac per aquest gènere (tot i que tampoc s’excedeix en imatges desagradables), però compleix a la perfecció el paper de matador de temps en una tarda tonta. De pas, estaria bé que tots els seguidors incombustibles de Crepúsculo li fessin una ullada per saber quin és el cinema de vampirs de sempre i esgarrifar-se en comprovar, per exemple, que són capaços de qualsevol cosa per tal d’aconseguir sang humana per sobreviure. Ben mirat, potser el que més els esgarrifaria és veure que no van sense samarreta.