M.A.Confidential

Sinister

Director: Scott Derrickson

Intèrprets: Ethan Hawke, Juliet Rylance, Clare Foley, Michael Hall D’Addario, Fred D. Thompson, James Ransone, Vincent d’Onofrio.

Gènere: Terror, intriga. USA, 2012. 110 min.

Si hi ha alguna cosa que li demano al cinema de terror és que no tracti l’espectador d’estúpid o basi tota la seva estratègia en el constant recurs fàcil dels espants sobtats (lligats a la corresponent pujada de volum del so) i poca cosa més. Vull que el film em mantingui en una tensió constant, que em faci esgarrifar quan toca i que, sense necessitat que sigui el súmmum de l’originalitat, hi hagi una història mínimament digna darrere. Per això Sinister és una de les pel·lícules de terror que més he patit/gaudit des de feia molt temps. Scott Derrickson, que es va presentar en societat amb El Exorcismo de Emily Rose (2005), presenta una pel·lícula de caire comercial i no exempta de diversos tòpics del gènere, però molt efectiva, ben aconseguida i ben lligada, capaç de fer-nos aguantar la respiració durant una bona estona i recordar-nos aquella peculiar satisfacció d’anar a veure cinema de terror amb cara i ulls.

Sinister no sorprèn pel seu contingut: família que es trasllada a una casa nova amb un passat tètric, golfes misterioses amb escala desplegable, nena petita d’aspecte inquietantment angelical… En efecte, tots els tòpics d’una cinta de terror qualsevol. No obstant, la pel·lícula funciona per l’enginy amb què sap jugar les seves cartes i també per la seva paciència, gràcies a la qual aconsegueix que el nivell de tensió vagi creixent de forma constant a mida que la història avança. No només el ritme és ascendent, també l’impacte de les imatges que poc a poc ens va desvetllant, cosa que crea la sensació que la pel·lícula sempre ens té reservada alguna sorpresa més, i que no sabem quan arribarà. Davant d’això, només podem esperar clavats al seient, expectants i indefensos. D’aquesta forma, Scott Derrickson demostra una gran intel·ligència a l’hora de portar l’espectador pel camí que li convé, però sempre respectant-lo.

Tot i el citat convencionalisme de certs elements de l’argument, la història de Sinister enganxa. L’ús de l’anomenat “found footage”, recurs relativament desgastat ja, actua aquí com un complement molt efectiu i imprevisible, fins al punt que només el soroll de la càmera Super 8 en marxa ja ens posa dels nervis. En aquest cas, el component terrorífic va lligat a la investigació per part del protagonista, i la pilota es va fent gran a mesura que anem descobrint què s’amaga darrere dels fets, de forma que no hi ha imatges gratuïtes i tot té la seva raó de ser. El guió té els seus pedaços i trucs, per descomptat, i alguna història secundària patina una mica, però la trama principal funciona i tanca el seu cercle de forma convincent. L’acció pràcticament no abandona la mateixa casa al llarg de tota la pel·lícula, però això no propicia cap estancament, gràcies precisament a aquest ritme progressiu de la narració. El film no té més pretensions del que toca.

Ethan Hawke, que últimament estava un pèl desaparegut, porta tot el pes del film i ofereix una actuació notable i molt versemblant, amb una gran capacitat per transmetre les seves pors i obsessions amb tota naturalitat i sense necessitat de sobreactuacions de cap tipus. Respecte els secundaris, tots força desconeguts, poca cosa hi ha a dir a banda que estan tots força correctes i que cal sumar Clare Foley a la llista de nenes actrius capaces de fer-te esgarrifar només amb una mirada. Un altre dels elements a destacar a Sinister és la banda sonora, molt bona i sovint amb molt mala intenció, especialment quan acompanya els vídeos Super 8 que mira el protagonista. També la fotografia té un paper important, sobretot tenint en compte que quasi tota l’acció passa de nit, ja que juga molt amb la il·luminació o no de certs elements i contribueix al nerviosisme del personal. Així doncs, tècnicament, la pel·lícula també sap aprofitar els seus punts forts.

Tal com he dit, Scott Derrickson demostra un gran control de la narració, que també va a tenor amb la seva direcció, intel·ligent i força malparida per a l’espectador, però en cap cas previsible, i fins i tot atrevint-se a crear més d’un fals suspens en alguna escena. Això sí, sembla que al director se li acabés el metratge de cop, ja que és cert que el desenllaç i l’explicació de tot plegat queden un pèl precipitats, sobretot en relació al que havia estat la pel·lícula fins el moment. En tot cas, l’últim minut no escatima imatges impactants, suficients perquè l’esgarrifança encara et corri pel cos un cop apareixen els crèdits, seguida d’un esbufec i un somriure nerviós. I això és, exactament, el que esperem d’una pel·lícula de terror. Sinister no passarà a la història entre els grans títols del gènere, però sí que sobresurt en una època on costa trobar pel·lícules serioses i solvents com aquesta.