Holy Motors
Director: Leos Carax
Intèrprets: Denis Lavant, Edith Scob, Kylie Minogue, Michel Piccoli, Eva Mendes.
Gènere: Drama. França, 2012. 110 min.
Oscar és un home amb una feina poc habitual. Durant tot el dia, es dedica a viatjar en limusina per París i va complint diversos encàrrecs, per a cada un dels quals canvia totalment la seva fisonomia i es posa a interpretar un paper que pot anar des d’un captaire o un trol mig deformat, fins a un pare de família o un vell moribund. Cada encàrrec el porta a viure situacions de tot tipus, des de les més excèntriques fins les més aparentment convencionals.Després d’arrasar al Festival de Sitges, on es va emportar els premis a Millor Pel·lícula, Millor Director i Millor Pel·lícula Europea, Holy Motors arriba a les cartelleres disposada a seguir la seva particular croada per a desconcertar tot el personal. La veritat és que intentar fer crítiques de pel·lícules com aquesta té un punt masoquista, ja que si hi ha alguna cosa que et deixa Holy Motors, aquesta no és precisament una idea clara del que acabes de veure. Alguns la trobaran prodigiosa, altres una presa de pèl, altres buscaran les substàncies que van portar el director a idear-la i altres simplement evitaran fer l’esforç de treure’n alguna conclusió, però el cas és que Leos Carax deixa anar tot el seu arsenal visual de forma veritablement grotesca i salvatge. El propòsit darrere de tot plegat, com sempre passa en aquests casos, acaba sent interpretat de forma subjectiva per cada espectador.
Personalment, no he arribat a connectar amb Holy Motors. Tot i la indiscutible bellesa visual de diverses escenes i la seva voluntat transgressora, tan necessària en el context cinematogràfic actual, m’ha semblat pretensiosa, capritxosa i fins i tot ridícula en algun moment. Potser és que la mel no està feta per la boca de l’ase, potser la meva capacitat d’entendre la narrativa abstracta no és suficient per apreciar la complexitat del que realment és una autèntica obra d’art, però en cap moment he sentit fascinació pel que veia, ni tan sols durant la digestió posterior de la història, que curta no ha estat. M’agraden les pel·lícules amb final obert, que cedeixen a l’espectador la responsabilitat de deduir les respostes pendents o el significat del que acaba de veure, però també vull que el propi film t’animi a fer-ho, i aquest m’ha resultat massa distant.
A vegades, en casos de pel·lícules d’aquest tipus, com ja va passar recentment amb El Árbol de la Vida (Terrence Malick, 2011) o ens podem trobar a gran part de la filmografia de David Lynch, m’imagino el director assegut a casa seva, partint-se de riure amb les elucubracions i palles mentals que crítics i espectadors deixen anar a l’hora d’interpretar la seva obra, quan en realitat ni ell mateix tenia una idea clara del que volia explicar. Som massa estúpids per arribar al seu nivell o és que realment juguen amb nosaltres? No dic que Leos Carax ens vulgui ensarronar, -detecto part del que vol expressar a través de Holy Motors, les autoreferències al cinema i els diferents gèneres, la visió sobre la condició humana i sobre la vida i la mort, i tot allò que cadascú vulgui entendre-, però intento anar més enllà per trobar un sentit que em convenci i no ho aconsegueixo.
Holy Motors em resulta més curiosa que no pas profunda. A favor, cal dir que el ritme narratiu és bo, cosa que combinada amb la varietat d’històries evita la monotonia del film i permet aguantar-lo sense massa dificultat. També cal destacar el mèrit del camaleònic Denis Lavant, que demostra una capacitat dramàtica impressionant amb pràcticament una dotzena de papers diferents dins la mateixa pel·lícula. Les seves faccions, diguem-ne, poc agraciades també resulten clau per a la caracterització de cada personatge. També és rellevant l’aparició de dues cares conegudes com la sempre voluptuosa Eva Mendes, tot i que el seu paper és del tot inexpressiu, i de Kylie Minogue, qui ofereix una bona, però curta actuació -cantada, en gran part-. A tot això, cal afegir que, paranoies mentals a banda, Leos Carax és un magnífic director de cinema a des del punt de vista tècnic i visual.
Llavors, què cal fer amb Holy Motors? Doncs anar-la a veure per després poder jutjar. No és una pel·lícula que es pugui recomanar a qualsevol tipus de públic, i encara menys que se’n pugui garantir una bona rebuda, ja que depèn de la subjectivitat de cadascú, però, independentment de l’opinió que en pugui tenir un servidor, és una de les estrenes d’aquest any que tothom qui aprecia el cinema més allunyat de les corrents comercials ha de veure. Un cop vista, en podem sortir meravellats o indignats, però el que està clar és que l’exercici no deixarà indiferent a ningú. En el meu cas, no ha aconseguit l’efecte que buscava; si més no, el meu concepte d’art aplicat al cinema no concorda gaire amb el que m’ofereix Leos Carax a Holy Motors.
(Post original publicat a Gent Normal)