M.A.Confidential

La La Land

Director: Damien Chazelle

Intèrprets: Ryan Gosling, Emma Stone, John Legend, Rosemarie De Witt, J.K. Simmons, Finn Wittrock.

Gènere: Drama, musical. USA, 2016. 125 min.

És complicat encarar una pel·lícula quan aquesta ve acompanyada d’un martelleig mediàtic tan unànime com és el cas de La La Land. La inundació de qualificatius superlatius ha arribat a tal nivell que els espectadors pràcticament ens hem sentit empesos a què ens agradi el film, o a pensar que ens hem begut l’enteniment si després resulta que no és així. Però sí, encara que sembli mentida, existeix la possibilitat que La La Land no agradi, i també existeixen bones raons per a justificar-ho. Damien Chazelle construeix la pel·lícula amb astúcia, conscient que els seus primers minuts són clarament susceptibles de generar una gran empatia amb el públic i que a partir d’aquí només ha d’anar tocant les tecles adequades per a seguir encisant tothom, però sota aquesta capa envernissada hi ha clares mancances i problemes. És evident que cada espectador decidirà la importància que els dóna, i en el meu cas expliquen la fredor amb què vaig sortir del cinema.

El primer que es pot dir de La La Land és que no acaba de ser massa coherent amb la seva naturalesa. L’inici és prometedor, propi d’un film que realment té ADN de musical i que necessita música + lletra + ball per a expressar-se. Els gustos de cadascú determinen si agrada més o menys, però el film deixa clares les seves cartes. El que sorprèn, però, és que això només perduri durant el primer terç de la pel·lícula, i que a partir d’aquí La La Land es converteixi en un drama romàntic convencional. Evidentment que la música hi té un pes important, però desapareixen les actuacions i coreografies espontànies; allò que esperem d’un musical, vaja. A partir d’aquí, Damien Chazelle adopta una narrativa molt més clàssica, i es focalitza en una historia d’amor tòpica a més no poder. I és llavors quan un es pregunta per què no s’ha creat una cançó més obscura per a explicar la crisi de la parella, o per què no tornem a veure ballarins en pantalla. No estàvem davant d’un musical?

D’acord que La La Land no busca transgredir a l’hora d’explicar una història diferent, però això no treu que el seu boy meets girl sigui d’allò més simple i encarcarat, sense cap mena de variant dramàtica que aporti un mínim de sorpresa. D’altra banda, tampoc s’aprecia un veritable conflicte, una història que aixequi un cert interès per a saber com es resol o que realment ens impliqui de forma emocional. Pel que fa al tram final, només apuntar que és calcat al de Cafe Society de Woody Allen. De fet, quan més creïbles resulten els dos protagonistes és a l’inici, on aflora certa complicitat a base de fastiguejar-se l’un a l’altre, però més enllà d’això La La Land no transmet una vertadera passió entre ells dos. L’altra gran qüestió és la seva dubtosa adequació al gènere musical: Emma Stone es menja la pantalla quan es posa a cantar (fantàstic el seu moment en solitari), però Ryan Gosling deixa força a desitjar com a cantant, i encara més com a ballarí. En realitat, a cap dels dos se’l veu particularment còmode o alliberat quan es tracta de ballar.

En molts sentits, La La Land recorda al fenomen que va generar The Artist, tant per la seva recuperació d’un gènere o estètica més propis del passat, com per la febre generada al seu voltant. A més, els dos títols comparteixen un mateix missatge dins del seu argument: la importància de retenir allò clàssic a pesar de la necessitat imposada de modernitzar-se i evolucionar. Però així com The Artist sabia parlar de si mateixa i es mostrava respectuosa amb allò que homenatjava, a La La Land la sensació és d’artifici, de peces col·locades seguint un full d’instruccions i de “necessito que la protagonista passi per davant d’un mural ple d’estrelles de Hollywood perquè quedi clar què estic fent”. En aquest sentit, és una pel·lícula que no actualitza el gènere, ni tampoc acaba de retre cap mena d’homenatge als seus grans referents. S’hi detecta West Side Story, Moulin Rouge, Cantando Bajo la Lluvia i fins i tot Sombrero de Copa; però amb una voluntat fallida de pretendre oferir alguna cosa realment nova.

És cert que ells dos són “estupendos”, que la trama conté tots els ingredients de melodrama romàntic per a resultar efectiva, que té una composició de llum i colors a la qual és difícil resistir-se, i que Damien Chazelle mou la càmera de forma virtuosa. Però sota de tot plegat, La La Land amaga una fórmula molt ben calculada i camuflada, i que a més a més ha sabut aparèixer en un moment idoni, sense que hi hagi hagut cap pel·lícula semblant en molts anys. És evident que tota pel·lícula inclou la seva pròpia relació emocional i subjectiva amb cada espectador, i que veient l’enorme acceptació de La La Land queda clar que alguna cosa ha de tenir, però no puc evitar pensar en la seva concepció com un producte i no tant com una veritable expressió creativa. La seva fórmula és guanyadora, i el propi film ho sap, i ho explota. Com aquell nen que és tan adorable que és conscient que, faci el que faci, al final li acabaran rient totes les gràcies.