M.A.Confidential

Blind

Director: Eskil Vogt

Intèrprets: Ellen Dorrit Petersen, Vera Vitali, Henrik Rafaelsen, Marius Kolbenstvedt, Stella Kvam Young

Gènere: Drama. Noruega, 2014. 95 min.

El cinema nòrdic sempre ha estat propens a desvelar i explorar la recàmera fosca d’un estat del benestar que sovint ens venen com a exemplar. Són sistemes que doten els ciutadans de totes les facilitats per a dur una vida familiar idíl·lica, assegurant-se que no els falti de res, però que òbviament no resulten infal·libles i es poden tornar en contra d’aquells individus que es troben –o es senten– exclosos d’aquest teixit social. Blind aborda aquest sentiment d’aïllament des d’un cas particularment sensible: el d’una dona amb ceguesa adquirida de fa poc temps. El seu responsable és el noruec Eskil Vogt, guionista habitual del director Joachim Trier i responsable de textos tan contundents com el d’Oslo, 31 de Agosto que debuta darrere la càmera sense mostrar cap mena de reserva a l’hora de prendre riscos narratius tan suggeridors com exigents per a l’espectador. Un debut per a subratllar.

Blind ens introdueix a la vida d’una dona, Ingrid, que de forma sobtada s’ha trobat atrapada en aquesta recàmera fosca –en tots els sentits possibles– i que ha decidit refugiar-se físicament, però a la vegada obrir tot el possible la seva ment. Aprofitant la seva ceguesa vers el món exterior, Ingrid es focalitza de forma quasi obsessiva en el seu món interior, i això li fa “veure” més coses que mai, però construïdes a la seva manera i alimentades per una sèrie de pors que ara s’han accentuat més que mai. Gràcies a la seva cuidada i atrevida posada en escena, Eskil Vogt ens posa a la pell de la protagonista per a transmetre’ns un bon grapat d’estímuls sensorials, jugant contínuament amb el no-contacte físic i el perillós intent de substituir-lo amb la consciència. La sensació de no saber mai qui o què té davant, o ni tan sols si l’altra persona és dins de casa o no, es converteix en una espècie de mania persecutòria on la ment té més poder que la pròpia realitat.

Què passaria si aquella frase de “si no ho veig, no ho crec” deixés de ser factible? En quina certesa visual ens podríem basar llavors per a assumir un fet com a real? Vogt fa tot un atrevit exercici d’estil per a traslladar-nos aquesta difuminació i aquest constant dubte sobre la realitat degut a la pèrdua de la vista, i el cert és que no ho posa fàcil a l’espectador, ja que la pròpia narració del film es mou constantment –i sense cap patró establert–entre l’acció real i la que pertany a l’imaginari d’Ingrid. Ni tan sols quan comencem a desxifrar les múltiples capes narratives de la història podem afirmar veure tot el paisatge amb absoluta claredat; una sensació que, en el fons, és un símptoma obvi de l’ambigüitat i complexitat que l’acció de “veure” o el concepte de “mirada” tenen en un film com Blind. Tot i la puntual percepció que el director deixa algun aspecte a la deriva, el repte que planteja el film és d’allò més interessant i atractiu.

Eskil Vogt també aprofita la turmentada ment de la seva protagonista per a parlar sobre temes amb un pes especial a les societats nòrdiques, com per exemple la sexualitat i, en general, el cos de la dona; i tot el que la privació de la vista comporta en ella. La fantàstica actuació d’Ellen Dorrit Petersen, no només per la seva admirable mirada perduda, sinó sobretot pel moviment de les seves mans, és el complement perfecte per al treball del director, que demostra una especial dedicació a l’hora de tractar-la. Els seus plans des de dins de casa i “mirant” cap a l’exterior quasi es converteixen en quadres on hi conviuen i a la vegada se separen diversos mons i realitats; també els moments en què la càmera busca l’expressivitat del seu cos, deixant la mirada fora de pla, són especialment meritoris. Aquest treball desapareix quan els protagonistes són la resta de personatges, molt més pendents del seu món superficial dominat per la imatge.

Blind és una pel·lícula capciosa, que comença sent més assequible del que es podria pensar en un principi, però que poc a poc va desmentint aquesta primera impressió. Durant el seu tram final, sorgeix certa sensació que el director Eskil Vogt és víctima de la pròpia ambigüitat del seu discurs, sobretot degut a una conclusió que fins i tot sembla trair una mica allò vist fins llavors, però la interpretació que ens proposa sobre les conseqüències de la ceguesa resulta una experiència estimulant i original. No és un film que demani una explicació tancada, i que evidentment tampoc es pot jutjar per la seva estricta (o no) fidelitat a allò que realment ens passaria si estiguéssim al lloc de la protagonista; simplement, és una projecció subjectiva i arriscada de tot allò que visualitza algú que ja no pot fer servir els seus ulls. Una suspensió del “veure per creure” que afecta a qui veiem en pantalla, però també a nosaltres mateixos.