Turist
Director: Ruben Östlund
Intèrprets: Johannes Kuhnke, Lisa Loven Kongsli, Vincent Wettergren, Clara Wettergren, Kristofer Hivju, Fanni Metelius
Gènere: Drama. Suècia, 2014. 120 min.
“El nostre enemic és la imatge que tenim dels herois, i la pressió que això ens genera a l’hora de dur a terme actes heroics en situacions terribles”. Aquesta frase de Matts, un dels personatges secundaris de Fuerza Mayor, és un bon resum del cúmul de causes, conseqüències, justificacions i excuses que rodegen els fets narrats per aquesta pel·lícula sueca, dirigida pel jove director Ruben Östlund. Un relat familiar de nucli dramàtic, però amb una constant cobertura irònica que el cineasta suec s’encarrega d’onejar repetidament en el transcurs del film. Que les notes escollides per a sonar sobre el profundament hivernal paisatge alpí siguin les del passatge “Estiu” de “Les Quatre Estacions” de Vivaldi, ja deixa ben clar des d’un principi que les intencions de Fuerza Mayor tenen un rerefons murri que caldrà tenir en compte durant la resta de pel·lícula. De la mateixa forma que, poc a poc, va aflorant el rerefons dels personatges.
Darrere d’una condició eminentment discursiva, Fuerza Mayor exposa un visió força àcida del pes que pot arribar a tenir la materialització o no dels rols que existeixen dins d’una família, i fins i tot dins de la societat. Uns rols o expectatives que acaben derivant en pors, frustracions i decepcions que poden marcar un matrimoni de la forma més inesperada, i en el moment més estúpid. En aquest cas, la reacció instintiva davant un perill que finalment no és tal -però hauria pogut ser- s’extrapola a futures situacions, de forma que l’assumpte comença a rodar i créixer com una bola de neu. Així doncs, Östlund dota a les dues hores de Fuerza Mayor d’un protagonisme majoritari de diàlegs i situacions aparentment poc vistoses, però a la vegada transmet el canvi interior a la mentalitat de cada protagonista, deixant la sensació que, després d’aquella allau, ja res serà el mateix. El perill, doncs, no és la neu arrossegada, sinó les conseqüències en la consciència de cadascú.
El director suec desplega les seves intencions amb una gran intel·ligència, ja que en realitat no necessita massa filigranes. Una imatge en el moment precís i sota una banda sonora concreta -la reiteració del mateix fragment de “Les Quatre Estacions” li va com anell al dit- és capaç d’evocar una sensació de pànic que mai ens hauríem imaginat, però que vist el context del què venim ja aconsegueix posar-nos en alerta. De la mateixa manera, Fuerza Mayor aconsegueix que el paisatge idíl·lic per a qualsevol esquiador es torni hostil, quasi insuportable. L’altra arma és el citat intercanvi de rols dels personatges, materialitzat sobretot en un moment on són els fills petits els qui semblen haver de propiciar una solució a la situació. Ruben Östlund explicita el seu títol mostrant com, a vegades, les pors i inseguretats internes són forces massa potents per a ser controlades; fins i tot una parella que d’entrada no hi té res a veure en pot sortir perjudicada.
Fuerza Mayor no necessita a més de quatre actors per a interpretar el seu missatge. Un cop més, la sensació és que els nòrdics tenen una intensitat especial a l’hora de mostrar allò que amaguen les seves entranyes; com si contrastessin la seva fredor externa amb una mentalitat interior incendiària. En tot cas, el rumb cap on Ruben Östlund fa anar la narració provoca que la pel·lícula quasi tendeixi a ridiculitzar-los en els seus comportaments, sobretot en el cas del pare -inductor de tot el conflicte- a qui fa un retrat que en ocasions frega un infantilisme potser massa extremat en algun moment puntual. No obstant, el gran mèrit del repartiment és respondre amb la mateixa subtilitat que busca el director a l’hora de mostrar l’evolució dels personatges, que creuen transmetre un gran dramatisme quan en realitat les seves accions amaguen una fina comicitat.
El tram final de la pel·lícula ens reserva una explicació suspicaç, però molt significativa que tota aquesta allau emotiva -contràriament a la de neu en plena muntanya- pot no tenir aturador en les relacions humanes. La consecució dels rols familiars és sinònim d’estabilitat, i per tant així s’ha de demostrar, encara que sigui una burda escenificació davant de les criatures per a deixar-les més tranquil·les. La percepció, però, és que la vida de la família protagonista es trobarà per davant moltes més allaus en què, d’una forma o altra, tornaran a sortir aquestes forces majors que aconsegueixen fer-ho trontollar tot. La última escena, tot i ser un pèl llarga i capritxosa, especialment pel fet de ser la que tanca el film, escenifica aquest patetisme i aquesta ficció de cara a la galeria que Fuerza Mayor ens vol deixar com a sabor de boca final. Relativament divertit per la forma de mostrar-ho, però amb un cert pòsit de tristesa.
Martí
