M.A.Confidential

Inside Out

Directors: Pete Docter, Ronaldo del Carmen

Veus originals: Amy Poehler, Phyllis Smith, Richard Kind, Bill Hader, Lewis Black, Mindy Kaling, Kaitlyn Dias, Diane Lane, Kyle MacLachlan

Gènere: Animació, comèdia, aventures. USA, 2015. 95 min.

Als cinc minuts, la pel·lícula ja t’ha conquerit. No només per la tendresa i el tacte que mostra en la presentació de la protagonista de la història, sinó també per l’admirable senzillesa i claredat amb què explica els paràmetres de funcionament de la seva proposta. Quan comença a sonar la música i apareixen els crèdits inicials, se’t dibuixa un somriure involuntari que ja avisa que aquella pel·lícula serà especial. L’hora i mitja següent així ho confirma. Inside Out és probablement el paradigma de tot allò que Pixar ha representat per al cinema, i és a la vegada el projecte més ambiciós de l’estudi d’animació. Més enllà de la brillant idea d’on neix i de l’evolució de l’argument en si, Inside Out funciona més que mai per les continues connexions que estableix amb tots i cadascun de nosaltres, fruit de la seva capacitat de crear una història paral·lela a la nostra ment a partir de les nostres pròpies referències. Es fica a la ment de la jove Riley, però en realitat s’està ficant a la de tots.

Les pel·lícules de Pixar sempre han destacat per evocar sentiments de forma honesta i profundament realista, sense necessitat de recórrer a cap floritura ni cap màquina forçada. El comiat de Toy Story 3, els primers minuts d’Up, el “flash” nostàlgic al final de Ratatouille… són moments creats amb gran talent, però plenament conscients que seran alimentats per les vivències dels mateixos espectadors. A Inside Out, aquesta identificació amb el que ens estan mostrant, sovint traduïda en un moviment d’assentiment mentre pensem “això també m’ha passat pel cap a mi”, és una constant. I ho és en la que sens dubte és la pel·lícula més abstracta i imaginativa que Pixar s’ha atrevit a fer mai. Si ens parem a pensar en la trama “externa”, en realitat l’argument és rematadament simple, però aquí és l’enfoc interior el que té tot el protagonisme i el significat del món; així ho indica el mateix títol del film (i així semblen no haver-ho captat -o haver-ho obviat- els qui l’han traduït com Del Revés).

A Inside Out, Pete Docter i Ronaldo del Carmen no posen res “del revés”, sinó que extreuen, visualitzen i donen forma al procés mental previ a cada una d’aquelles decisions i reaccions que anem prenent durant els primers anys de la nostra vida, i que determinen fets tan importants com la nostra personalitat o fins i tot el nostre futur. Com si es tractés d’un “making of” de la nostra ment mentre es va omplint d’experiència i coneixement. La qüestió és tan ambigua, complexa i intangible que sembla mentida com de sòlid resulta l’engranatge i la maquinària que la pel·lícula construeix per a explicar-ho. Inside Out mostra un criteri impecable que reserva espai per a tots els detalls i no deixa res a l’arbitrarietat, i que a sobre en sap extreure el costat humorístic amb més versatilitat que mai i sap reservar-se l’habilitat de sorprendre fins l’últim instant, quan pensàvem que ja no hi havia més racons per a explorar. I el millor és que tot el que veiem, absolutament tot, té un sentit.

Inside Out és una pel·lícula que gestiona en tot moment complexitat i simplicitat, i la principal conseqüència és que, tot i ser el film de Pixar que més s’acosta a l’univers infantil, resulta el que més difícil ho posa als nens perquè entenguin tota la dimensió del que estan veient. Les esferes en forma de records, el color segons el sentiment associat a ells, els pilars temàtics que sostenen la nostra vida, les memòries, els somnis, els coneixements adquirits i els oblidats, i fins i tot el subconscient: tot queda materialitzat de forma planera, però enginyosa a la vegada. En concordança, el disseny visual del film no entra en cap mena de complicació i aposta per la vistositat i la claredat, on la riquesa es troba als petits detalls que el film ens regala -sense baixar el llistó- en el seu transcurs. Fins i tot els sentiments convertits en personatges resulten relativament simples i directes a l’hora de fer la seva funció, ja que, al cap i a la fi, és així com funcionen i no necessiten més profunditat.

Sense estar davant de cap projecte amb pretensions divulgadores ni científiques, tinc la sensació que Inside Out explica de forma descaradament més simple i intel·ligent el que moltes altres pel·lícules intentarien fer amb intencions molt més transcendents o metafòriques. Però és que, a més a més, és capaç de mantenir-hi la màgia, de deixar que cadascú es faci seva la pel·lícula, i fins i tot, de fer renéixer vells records d’infantesa que més d’un creia apagats i a punt de desintegrar-se. Una vegada més, Pixar ens fa treure el nostre costat més emotiu i la percepció és que no ens hi hem vist empesos en cap moment; i no només això, ho ha fet amb la que és la comèdia més intel·ligent de la seva filmografia. Al seu cim, Toy Story 3 i Wall-E ja poden anar deixant lloc per a un integrant més, ja que Inside Out no només és un nou futur clàssic de la factoria d’animació, sinó que és un dels millors films d’aquesta dècada.