M.A.Confidential

Mad Max: Fury Road

Director: George Miller

Intèrprets: Tom Hardy, Charlize Theron, Nicholas Hoult, Hugh Keays-Byrne, Zoë Kravitz, Angus Sampson, Rosie Huntington-Whiteley, Riley Keough, Nathan Jones.

Gènere: Acció, ciència-ficció. USA, 2015. 120 min.

“Give me fuel, give me fire, give me that which I desire”. El que Metallica ens cantava l’any 1997 acaba de trobar la seva reinterpretació perfecta en forma de pel·lícula. Combustible, foc i desig són tres elements que ben bé podrien resumir la definició de Mad Max: Furia en la Carretera, l’apoteòsica seqüela de la trilogia protagonitzada per Mel Gibson durant la primera meitat de la dècada dels 80. Una pel·lícula que es presentava amb el doble repte: el de modernitzar l’univers post-apocalíptic plantejat per les seves antecessores ara fa trenta anys, i el de satisfer les enormes expectatives que havien aixecat els seus diversos avanços. No només els ha assolit els dos, sinó que possiblement els ha superat. Amb 70 anys a la seva esquena, l’australià George Miller ha estat capaç de reformular el seu propi producte per a deixar amb cara de circumstàncies tot un gènere d’acció que creia haver explorat tots els camins. Doncs no, encara ens faltava quelcom que no havíem vist mai.

“Fuel”. El combustible no és només l’element clau que ho propulsa tot en aquesta pel·lícula, sinó en tota la saga Mad Max. Des de la gasolina, la sang, el foc, l’aigua o la vegetació, fins arribar fins i tot a la llet materna; cadascun amb un significat molt concret i significatiu. Mad Max: Furia en la Carretera ens trasllada a un univers desolat on la possessió i el control d’aquests combustibles determinen l’estatus de cadascú, ja que la seva escassetat condueix a una dependència que acaba convertint-se en obsessió. Miller no escatima imatges extremistes en el consum que aquesta societat descarrilada fa dels seus combustibles, des d’una transfusió sanguínia en plena persecució pel desert fins un sistema de succió de llet materna que firmaria qualsevol granja de vaques. En aquest sentit, el film no mostra cap por a traspassar límits per a il·lustrar la seva particular postapocalipsi, però a la vegada deixa anar més d’una referència que no resulta tan llunyana del món actual.

“Fire”. En poques pel·lícules trobarem el foc i la calor en un sentit tan infernal i mortal, i a la vegada amb una presència tan diversa i figurada. En realitat, es podria dir que George Miller ha creat un univers força proper a l’infern, i així ens ho trasllada. El foc és el principal element destructor que trobem a Mad Max: Furia en la Carretera, però on no hi arriba aquest, ho fa la calor o la sequera, que condicionen qualsevol intent de sobreviure. A nivell visual, hi ha moments en què sembla que la pròpia pantalla desprengui calor, fet que queda realçat gràcies a una fotografia apujada i de fort contrast. Finalment, de tota la fogositat de l’acció se n’encarrega un George Miller que, amb tota la seva veterania, passa la mà per la cara a qualsevol director de nova fornada. L’australià recupera tota l’energia i atreviment que ja havia demostrat a les escenes clau de Mad Max 2 i 3, i hi afegeix una elegància i qualitat pròpies de l’experiència d’un veterà. L’experiència que en resulta és una bogeria.

“Desire”. Davant una pel·lícula d’aquestes característiques, és fàcil donar per feta una contraposició entre les seves virtuts més sensorials com a espectacle i les mancances en profunditat i elaboració quant a guió o personatges. Si bé és evident que les preocupacions de George Miller es decanten cap a la delectació dels nostres ulls i oïdes, Mad Max: Furia en la Carretera no és, ni molt menys, una obra buida al seu interior. El film ens mostra persones amb objectius, empeses per desitjos concrets, fruit de la situació que viuen. És el cas de Furiosa, el personatge més potent de la pel·lícula, obstinada en trobar la seva llar, en recuperar el que ha perdut; també el dels homes de la guerra, que desitgen la glòria com a porta per entrar a l’infern; també el d’Immortan Joe, que desitja tot allò que li asseguri poder; i també òbviament el de Max Rockatansky, que desitja sobreviure i contribuir a la vegada que la resta de desitjos (aquells bondadosos) s’assoleixin.

Precisament, és el paper de Max l’aspecte que més sobta de la pel·lícula, ja que, lluny de liderar l’acció, és un personatge que es veu arrossegat pels esdeveniments i no comença a tenir veritable incidència (i diàlegs) fins la segona meitat de la història. Tom Hardy és un bon relleu de Mel Gibson, però es veu eclipsat per la contundència de Charlize Theron, i fins i tot pel deliri i l’estranya empatia que desprèn un desfermat Nicholas Hoult. Aquest poc pes de Max a la que en teoria és la “seva” saga, però, no espatlla el conjunt, ja que la història en cap moment es mostra perduda. Al contrari, fins i tot sap treure’s de la màniga un final èpic i emocionant, coherent amb el conjunt i que corrobora que tot el que ha passat durant les dues hores anteriors tenia un sentit i una meta, a banda de la de deixar-nos tots esgotats. I és que Mad Max: Furia en la Carretera acaba sent el nostre propi foc, el nostre propi combustible, el d’aquells qui desitgem que de tant en tant el cinema recordi que va ser creat per a veure, i viure, coses com aquesta.