Sí, segurament estic una mica pesat amb aquesta pel·lícula, però és que la nova producció de Christopher Nolan és, definitivament, l’estrena més esperada d’aquest any (arribarà el 23 de juliol). I si no, mireu l’últim tràiler que ha sortit a la llum. Personalment, el trobo un dels més espectaculars que he vist mai. Gaudiu-lo.
Director: Ridley Scott
Intèrprets: Russell Crowe, Cate Blanchett, Mark Strong, William Hurt, Oscar Isaac, Max Von Sydow, Matthew MacFayden.
Gènere: Acció, aventures, drama. USA, 2010. 140 min.
“Robin Hood Begins”. Potser aquest títol, evocant la brillant pel·lícula en què Christopher Nolan ens va explicar com es va forjar el personatge de Batman, reflectiria de forma més exacta el contingut de la nova versió que Ridley Scott ens presenta sobre aquest llegendari personatge de l’antiga Anglaterra. I és que Robin Hood ens ofereix aquella part de la vida del personatge que fins ara no havíem vist, la que el porta a ser qui és, un fugitiu buscat per la llei. Per tant, els qui esperin trobar-se amb allò de “robar els rics per donar-ho als pobres”, que se n’oblidin perquè l’argument s’allunya completament d’aquesta qüestió i també dels boscos de Nottingham, escenari habitual de les aventures de Robin Hood. Ridley Scott adopta una visió molt més grandiloqüent dels fets i més introspectiva del personatge, i el resultat és espectacular en la forma i entretingut en el ritme, però amb imperfeccions i mancat d’èpica i component emocional.
Ridley Scott demostra ser un director que es troba com un peix a l’aigua rodant aquest tipus de pel·lícules, i que controla molt bé la magnitud de les escenes multitudinàries i de combat, però a Robin Hood he trobat a faltar imatges memorables, d’aquelles que puguin ser recordades d’aquí uns anys. En aquest sentit, la comparació amb Gladiator és tan injusta com inevitable, només pel fet que el protagonista és pràcticament el mateix, però amb diferent vestuari. En realitat, el primer quart d’hora està clarament inspirat en el film de 2001 del mateix Scott, però desprèn la meitat de força. El principal problema és que el sentit de l’èpica no arriba a calar en cap moment, i fins i tot la lluita final es queda a mitges. No obstant, la història està portada amb molt bon ritme narratiu i l’argument, tot ser massa superficial en ocasions, manté l’interès i fa que les quasi dues hores i mitja passin amb certa diligència.
Com ja he dit, l’acció de Robin Hood té un abast molt més gran del que estem acostumats i també un component polític molt més accentuat. D’emboscades al mig del bosc per robar les pertinences dels rics i repartir-les als més pobres, passem a una autèntica guerra civil en ple regne d’Anglaterra i un robatori molt més transcendental que no pas material: el de prendre part dels privilegis del rei i repartir-los entre els diferents comtats. Tot plegat, enmig d’una lluita d’interessos, traïcions i fam de poder. Tot això fa que a vegades sigui difícil de reconèixer el personatge de Robin Hood, si més no el que coneixíem fins ara, molt més humil. També la seva relació amb Marian i amb els seus amics mercenaris es veuen una mica sobrepassades per la trama principal.
El guió de Robin Hood, tot i el mèrit de resoldre amb agilitat la seva complexitat, presenta punts dèbils al llarg de tot el metratge, sobretot pel que fa a l’enfoc més introspectiu del passat del protagonista, un dels objectius clarament fallits de la pel·lícula, i altres elements inclosos sense massa explicació. No obstant, la construcció de personatges és un dels punts forts de la pel·lícula. Tot i el pas dels anys, Russell Crowe segueix demostrant que és un actor ideal per aquest tipus de papers, encara que l’he trobat un pèl sobreactuat en algun moment. Al seu costat, Cate Blanchett compleix com a Lady Marian sense ser cap meravella. D’altra banda, Mark Strong (amb el mateix aspecte que a Sherlock Holmes) es confirma com un dels “dolents” més recurrents de l’actualitat, William Hurt i Max Von Sydow segueixen imponents i Oscar Isaac encerta a dibuixar tots els matisos del personatge del rei John. Ah, i els seguidors de Lost hi trobaran una altra cara familiar.
Un altre punt fort del film és l’ambientació al segle XIII, perfectament cuidada tant pel que fa als decorats i creació per ordinador com al vestuari. La banda sonora, present de forma quasi permanent, aporta una força important a l’acció, tot i que ocasionalment resulta sospitosament semblant a la de Gladiator, mentre que la fotografia no és especialment vistosa, fins i tot una mica massa fosca durant la primera part del film. Conclusió, que Robin Hood està lluny de ser la gran pel·lícula èpica que pretén ser, però és efectiva tot i la seva llarga durada i també interessant en el seu plantejament insòlit de la llegenda d’aquest personatge. Bon cinema d’acció, bones dosis de drama i humor, però tampoc res extraordinari, raons que, al capdavall, conviden a veure-la i que en cap cas fan lamentar l’entrada invertida. Ah, i és en 2D…
J.J. Abrams continua sent el rei dels enigmes. El co-creador de Lost ja ha iniciat la promoció de la seva nova pel·lícula, Super 8, i ho ha fet amb el mateix misteri que va envoltar els mesos anteriors a l’arribada de Cloverfield (Monstruoso), el seu projecte cinematogràfic de 2008 (que, per mi, va ser infravalorat). Al contrari que a Cloverfield, en aquest cas J.J. Abrams sí que s’encarregarà de la direcció, ja que als assumptes de producció l’acompanyarà un nom de “certa” experiència en el sector: Steven Spielberg.
Considerant el bagatge d’aquests dos personatges i després de veure el primer tràiler, és evident que estem davant d’una història de ciència ficció, en que els éssers extraterrestres hi tindran un paper destacat. La única informació que se sap sobre l’argument és que estarà ambientat als anys 70 i que tractarà sobre uns nens que descobreixen haver gravat un alienígena amb la seva càmera Super 8.
El tràiler, que es va passar als cinemes d’Estats Units per sorpresa abans de la projecció de Iron Man 2, de seguida ha aixecat una gran expectació a la xarxa pel seu contingut subliminal. A Blogdecine s’han currat els primers detalls d’una campanya viral que segur que només acaba de començar. Aquest és el primer tràiler de Super 8, que arribarà als cinemes l’estiu de l’any 2011.
Antepenúltim capítol i probablement un dels que s’ha viscut amb més expectació de principi a fi per les particularitats del seu contingut. Sembla mentida, però ens queden només deu dies d’aquesta tonteria. Això s’acaba.
Últimes notícies sobre el capítol final (actualitzat): A banda de la ja coneguda durada de 2h 30min, Fox ha anunciat que s’emetrà a les 06:00h del dilluns 24 i en V.O. sense subtitular. L’emissió en V.O. subtitulada serà dimarts 25 a les 23:15h. Finalment, com a curiositat, un dels productors de la sèrie, Carlton Cuse, va explicar per Twitter que el muntatge i edició dels 150 minuts de la “finale” va durar 6 dies i 6 nits de forma ininterrompuda.
Ah, i no us cregueu el que va dient segons qui sobre que “hi haurà tres finals alternatius”. De final només n’hi ha UN però se n’han rodat dos més perquè no hi hagi filtracions per part dels actors i l’equip de rodatge.
Sempre que parlo d’una pel·lícula de Quentin Tarantino em refereixo als motius, imatges o aspectes diversos que es repeteixen en totes les seves obres. Qui hagi vist els seus films unes quantes vegades, com un servidor, probablement ja s’hi haurà fixat, però, pels que no, aquesta és una prova inequívoca que Tarantino és un home de “tradicions” i que la seva mirada genuïna ens acompanya a totes les seves creacions. Sense excepció.
Font: 9Gag
Director: Andrea Arnold
Intèrprets: Katie Jarvis, Michael Fassbender, Kierston Wareing, Rebecca Griffiths, Harry Treadaway.
Gènere: Drama. Gran Bretanya, 2009. 120 min.
Un aquari no ha de ser un lloc molt agradable per viure. Per molt espaiós que sigui i per moltes voltes que puguis donar-hi, sempre t’acabes topant amb una paret que no et permet avançar més enllà. Aquesta és la sensació frustrant que pateix la protagonista de Fish Tank (“aquari” en anglès) i possiblement la intencionalitat que la directora Andrea Arnold volia inculcar al títol del film. I si no ho era, és la que hi he trobat jo i ha quedat prou apanyat per començar el comentari. En tot cas, ens trobem davant d’una d’aquelles joies independents (independents de veritat) del cinema europeu que, sota criteris més qualitatius que comercials, gaudirien de molta més difusió i temps en cartellera del que tristament tenen. Una història dura, de caire pessimista i sense gaires concessions, però que, per sobre de tot, desprèn una autenticitat i una honradesa enormes.
L’escenari no és nou per qui estigui acostumat, per exemple, a la filmografia de Ken Loach o altres exponents d’un cinema britànic molt avesat a tocar els barris problemàtics de les seves principals ciutats, però Fish Tank de seguida t’acosta als personatges i forja la seva pròpia personalitat. Tot i la seva personalitat esquiva, la protagonista se’ns mostra com una víctima de “l’aquari” on està ficada i la seva voluntat per sortir-ne de seguida ens genera empatia cap a ella, ganes que se’n surti. Al seu costat, una mare no gaire maternal i una germana petita de costums molt avançades per la seva edat i vocabulari genial formen un nucli dispers que es veu trastocat amb l’arribada de Connor (Michael Fassbender). Aquí, la relació entre Mia i Connor passa a centrar el film, sempre envoltada de cert misteri. En tot cas, l’argument sap portar-nos quasi sempre per camins gens previsibles i impactants, sobretot durant la mitja hora final.
Tot i pertànyer a aquest subgènere de cinema social, que a vegades pot resultar tendenciós, Fish Tank s’allunya completament d’aquesta condició i presenta una història davant la qual no cal fer cap esforç per creure’s tot el que passa. L’ús de la càmera a l’espatlla en pràcticament la totalitat del film, amb diverses seqüències en què seguim o correm darrere la protagonista, encara hi afegeix més veracitat. Un altre fet important és que la pel·lícula es va rodar sense que els actors coneguessin el guió amb antelació, ja que la directora buscava que aquests expressessin el primer que els suggeria el personatge en aquella escena, sense estudiar-s’ho ni preparar-s’ho, buscant la màxima naturalitat i espontaneïtat. Situació que encara aporta més valor a l’extraordinari treball de Katie Jarvis i Michael Fassbender, per raons molt diferents.
I és que Jarvis no és actriu i aquesta era la primera ocasió en què es posava davant d’una càmera. L’equip la va contractar després de veure-la pel carrer i a la noia ni tan sols li agradava ballar, un aspecte molt important del personatge de Mia. No obstant, el risc va acabar sortint-li de meravella a Andrea Arnold, qui va aconseguir també que Michael Fassbender (un dels “bastardos” de Tarantino) s’afegís al repartiment tot i treballar en unes condicions molt diferents. A les seves grans actuacions, s’afegeixen les de Kierston Wareing (mare) i Rebecca Griffiths (germana), en especial aquesta última, qui aporta els millors moments humorístics de la peli, vitals perquè el dramatisme dominant respiri una mica. Fish Tank és clarament una pel·lícula femenina, però sense caure en grans estereotips. Una història que es nota que ha estat escrita i rodada amb passió.
Tot i que la història s’endureix especialment cap a la part final i algunes escenes semblin un pèl fora de lloc, és un film molt constant, que no decau tot i les seves dues hores de duració i que no només cuida el guió (que tampoc és perfecte, tot sigui dit) i la direcció. La fotografia regala algunes escenes molt ben aconseguides i plenes de significat, en què la llum juga un paper molt important, i contribueix a l’ambientació grisa del barri. D’altra banda, la música hi té un paper crucial, el mateix que té per la vida de la protagonista, ja que és allò que li permet trobar-se amb si mateixa i alliberar-se per un moment de les parets de l’aquari del qual vol fugir. Tot plegat fa de Fish Tank una pel·lícula per no perdre’s mentre duri en cartellera, que serà molt poc. Un premi BAFTA a Millor pel·lícula britànica de 2009 i el Premi del Jurat al Festival de Cannes semblen ser insignificants. I així anem.
“They call him Machete”. Encara recordo que, en escoltar aquesta frase mentre apareixia un home de bigoti prominent, cara demacrada i aspecte de boig, vaig dubtar per un segon si havia entrat a la sala correcte. Jo volia veure Grindhouse: Planet Terror i allò no tenia res a veure. Després ho vam entendre tot: Robert Rodríguez havia complementat el seu film de sèrie B amb un fals tràiler del mateix estil. I quin fals tràiler… Tant va agradar i tal va ser l’entusiasme dels fans, que el director texà va decidir convertir el que havia de ser una anècdota en una pel·lícula de veritat. El resultat no el sabrem fins d’aquí uns mesos, però de moment ja es pot dir que el repartiment que ha acabat reunint Machete és increïble.
I és que, acompanyant Danny Trejo en el paper de Machete, trobem a Michelle Rodríguez, Jessica Alba, Robert de Niro, Lindsay Lohan, Don Johnson i Steven Seagal. Si Robert Rodríguez (res a veure amb la Michelle anteriorment citada) ha aconseguit reunir tots aquests noms, és que el film ha de tenir alguna cosa especial. De moment, haig de dir que el tràiler m’ha entusiasmat. Sembla evident que Machete seguirà amb aquesta atmosfera de sèrie B i que la moderació no serà la seva principal virtut, però crec que ens ho podem passar molt bé si el resultat és prou digne.
Tot i que es va rumorejar que el film es rodaria sense gaire elaboració i que s’editaria directament en DVD, el projecte va anar creixent en rellevància, i en renom dels actors participants. Ara, ja és una realitat. Machete s’estrenarà el 3 de setembre a Estats Units. Creuem els dits perquè la nostra espera no sigui gaire més llarga.
Font: Screencrave
Després d’una inoportuna setmana de descans, comença la recta final de Lost. I comença amb emocions fortes. Segueixen reservant-se moltes (masses) coses pel final, però la intensitat ha estat molt bona i ha deixat grans moments.
Últimes notícies sobre el capítol final de Lost: 100% confirmada l’emissió el diumenge 23, però amb l’hora encara per definir entre les 5:00 i les 6:00 de la matinada. La raó és que aquest últim episodi tindrà finalment una durada de dues hores i mitja, i que la cadena ABC vol mantenir un marge de temps entre l’emissió a USA i aquí (tot apunta que aquí començarà just quan hagi acabat allà).
Tot i que als resultats finals els acostumi a mancar originalitat o solidesa, la industria cinematogràfica espanyola ha demostrat que la distància amb Estats Units en la producció de cinema d’animació s’ha reduït de forma notable durant els últims anys. Sense anar més lluny, l’any passat, Planet 51 es va convertir en la pel·lícula més cara de la història del cinema espanyol. Altres obres on es pot percebre les bones maneres dels directors i animadors del país són els curtmetratges, i Alma és un dels de més alta qualitat que han aparegut últimament. La seva nominació als passats Premis Goya així ho va recompensar.
Alma és un curtmetratge escrit i dirigit pel granadenc Rodrigo Blaas, un dels tres animadors espanyols que treballen a Pixar, on ha participat en la creació de grans obres de l’animació com WALL·E, Los Increíbles i Buscando a Nemo. Es tracta d’una història de poc més de 5 minuts protagonitzada per la nena que dóna nom al curt. Sense necessitat de cap diàleg, Blaas presenta una obra de narració senzilla, però amb força subtileses, i una qualitat d’animació altíssima. Feu-li una ullada perquè val la pena.
Director: Tim Burton
Intèrprets: Mia Wasikowska, Johnny Depp, Helena Bonham-Carter, Anne Hathaway, Crispin Glover, Matt Lucas.
Gènere: Fantàstic, aventures. USA, 2010. 100 min.
Quan vam saber que Tim Burton s’encarregaria de versionar Alicia en el País de las Maravillas, la gran majoria va expressar que era el director ideal per oferir un nou enfoc d’aquest clàssic dels clàssics literaris de Lewis Carroll. No obstant, aquest entusiasme, que ja es va anar apaivagant quan van aparèixer les primeres crítiques, es converteix en certa fredor quan acabes de veure el resultat. I és que Alicia en el País de las Maravillas, tot i comptar amb un bon ritme i espectacularitat a nivell visual, es converteix en una experiència que no deixa pràcticament rastre. Un argument entrebancat i explicat massa superficialment, a banda de previsible, i una Alícia sense gràcia, quasi inexpressiva, converteixen el conte en entretingut i pintoresc, però a anys llum de la profunditat i el rerefons de la novel·la original.
Alicia en el País de las Maravillas és un film que basa el seu potencial en aquells elements característics que sempre podem esperar del cinema de Tim Burton: el disseny de tota l’ambientació de la història fantàstica, els petits gags inserits amb força enginy al llarg de la peli i la caracterització dels diferents personatges. I és que cap director com Burton sap atorgar als seus personatges aquesta bogeria tan delirant, però ambigua al mateix temps. El Barreter boig i la Reina Vermella en són els màxims exponents, reservats pels dos actors fetitxe del director, Johnny Depp i Helena Bonham-Carter, però aquest cop també ha aprofitat la creació de personatges totalment per ordinador per explotar encara més aquest sentit. Així doncs, trobem a Tweedledum i Tweedledee, inspirats en Matt Lucas (Little Britain), el Gat de Cheshire amb la veu de Stephen Fry, la Llebre de Març amb la de Paul Whitehouse o l’Oruga Blava amb la d’Alan Rickman. En canvi, Mia Wasikowska es mostra força discreta com a Alícia, personatge que, crec jo, li va massa gran.
El problema és que els personatges, per molt atractius i divertits que siguin, formen part d’un guió que no està a l’altura. Els fets es van succeint per inèrcia, sense massa cohesió ni, a vegades, massa lògica. D’acord que és un conte fantàstic i que el concepte de lògica és molt relatiu, però la sensació general és que el comportament dels personatges és massa confús i poc matisat. D’altra banda, tot el que va passant resulta massa previsible i cau en massa convencionalismes; a la peli li manca impacte, capacitat de sorprendre, d’emocionar, amb la qual cosa resulta molt difícil implicar-te amb el que passa. Com he dit al principi Alicia al País de las Maravillas és un film que es viu de forma massa superficial, que t’alegra la vista pels seus colors i et fa somriure pels seus personatges, però que acaba i et permet posar-te a a pensar en una altra cosa amb molt més facilitat del que seria desitjable. És exactament el mateix que passava amb Charlie y la Fábrica de Chocolate, pel·lícula força equiparable a aquesta.
Pel que fa al tema del 3D, mereix un post exclusiu que ja porto temps pensant en escriure i que ara veig encara més motiu per fer-ho, però començaré a dir algunes coses aquí. Per començar, m’atreviria a dir que Tim Burton li ha tret més partit a Alicia en el País de las Maravillas que James Cameron a Avatar. Si més no, ho he trobat molt més notori. No obstant, haig de dir que també es fa evident que el 3D té inconvenients. Un d’ells és la poca nitidesa dels contorns de les imatges més “properes”, algunes fins el punt de ser indistingibles, provocada pel fet que no som capaços d’enfocar amb tanta rapidesa. Un altre és l’excessiva brillantor de la pel·lícula que provoca el fet de veure certs objectes o personatges de més a prop. Tot plegat fa que les ulleres t’acabin molestant, i ho dic perquè, a part de mi, vaig veure com la gent del meu voltant també se les treia, posava i recol·locava. Tal com vaig dir amb Avatar: sí, és curiós i augmenta l’espectacularitat d’algunes escenes, però la sensació final és que el valor afegit tampoc és tant.
Malauradament, Tim Burton no serà recordat per la seva esperada versió d’Alícia. No transmet els sentiments a flor de pell de Big Fish o Eduardo Manostijeras, ni arriba a la genuïnitat de Pesadilla Antes de Navidad, per posar un exemple. Fins i tot Sweeney Todd em va deixar clarament més satisfet que aquesta. No és fàcil dir això, però crec que ara mateix no és una pel·lícula imprescindible. Si més no, per aquell que s’esperi un Tim Burton mostrant la seva màxima qualitat. Tot i que has passat una estona entretinguda, Alicia en el País de las Maravillas és massa volàtil un cop abandones el cinema i el director californià és capaç de fer-ho molt millor. Ho sabem perquè ens ho ha demostrat.
Martí
M.A.Confidential 