M.A.Confidential

The Pacific

Directors: Jeremy Podeswa, Tim Van Patten, David Nutter

Intèrprets: Joseph Mazzello, James Badge Dale, Jon Seda, Ashton Holmes, Rami Malek, Josh Heilman, Keith Nobbs.

Gènere: Bèl·lic, històric, drama. USA, 2010. 10 episodis de 60 min.

Definitivament, no ha estat el mateix. Era inevitable començar aquesta crítica fent referència a Hermanos de Sangre, no només perquè els productors són els mateixos (Steven Spielberg i Tom Hanks), sinó perquè ells mateixos van presentar The Pacific com la producció germana de la grandíssima sèrie de l’any 2001. No obstant, i malauradament, estem parlant d’una germana petita i amb molt per madurar. No m’agrada expressar-ho així, perquè crec que s’ha de valorar cada sèrie de forma individualitzada, però és que són uns elements molt específics, i la seva presència o absència, els que impedeixen situar The Pacific prop del nivell de la seva antecessora. La factura visual, sonora i documental és impecable (s’hi han deixat 250 milions de dòlars, la sèrie de televisió més cara de la història), però l’aspecte narratiu presenta una manifesta falta de cohesió en el transcurs dels deu capítols i el retrat de la majoria de personatges impedeix que ens puguem acostar a ells per viure amb més intensitat la història.

Parlo de fets tangibles, conscients, com que a la meitat de la sèrie encara no et saps els noms dels protagonistes. És més, no saps ben bé qui són els protagonistes, exceptuant els dos principals, ja que aquests canvien de cop a partir de cert capítol i sembla que la sèrie recomença. Això fa que els personatges no tinguin recorregut ni evolució, que ens resultin plans i pràcticament indistingibles. I quan hi ha un personatge al qual sí que ens endinsem de forma més íntima, la seva evolució resulta sobtada i difícil de processar. A Hermanos de Sangre, de seguida tenies identificats els personatges, avançaves i paties amb ells, i fins i tot quedaves afectat quan en mataven un. A The Pacific, no n’arribes a conèixer cap de forma tan profunda com perquè et provoqui aquestes sensacions, i si passa, és per un sol capítol o dos, com a molt. Tot plegat fa que la sèrie es visqui de forma més llunyana i amb menys implicació.

L’altre gran aspecte que distancia The Pacific de la seva antecessora és que els capítols no tenen cohesió, que la història de cadascun està massa diferenciada de l’anterior (i de la següent) tan a nivell de temps com d’espai. La trama avança de forma descompassada i, per tant, una mica confusa. L’explicació del context de cada capítol a l’inici de cada un (narrada per Tom Hanks) és essencial per ubicar-se, perquè acostuma a començar de forma que no té res a veure amb el final de l’anterior. I el mateix passa amb el contingut narratiu, que per mi es queda a mig camí en les seves dues vessants. Quant a acció bèl·lica, aquesta no arriba pròpiament fins el capítol sis, en què, llavors sí, ens delecta amb escenes trepidants a flor de pell, precisament les que havíem esperat durant els cinc capítols anterior. En aquests, els fragments de combat són comptats i, a més, de nit, amb la qual cosa força difícils d’apreciar (imprescindible veure-la en HD). No dubto que el rigor històric requeria que fos així, però s’hagués pogut equilibrar més. Globalment, les dosis d’acció bèl·lica estan mal repartides, deixant-ho tot pel final.

L’altra vessant de la que parlava és la més introspectiva, la que ens trasllada a la mentalitat dels marines i ens mostra les veritables ferides d’aquesta guerra. Perquè, si una cosa deixa molt clara The Pacific, és que aquell front de la 2a Guerra Mundial va ser el més dur pels combatents. Els testimonis reals que apareixen al principi dels episodis així ho corroboren i evidencien. En aquest sentit, la sèrie deixa imatges realment impactants pel que fa al comportament d’alguns dels personatges, però algunes es veuen massa aïllades i forçades. Fins i tot l’últim capítol, destinat a mostrar-nos les cicatrius de la guerra dels protagonistes, no ho acaba de resoldre i et deixa amb aquesta sensació de mitges tintes que acaba per definir la sèrie completa. Un fet molt revelador és que, durant el repàs final per tots els personatges, en què ens expliquen tot el que va fer després, alguns et resulten realment difícils de recordar i distingir. Impermissible per una sèrie d’aquesta categoria.

Tampoc m’ha acabat d’agradar l’extremisme amb què ens dibuixen l’exèrcit japonès. D’acord que estaven sonats, però s’oblida de qualsevol detall o subtilesa que hi havia darrere, tots els que, per exemple, ens presentava la magistral Cartas desde Iwo Jima de Clint Eastwood. No esperava un posicionament gaire neutral, però és que no es fa pràcticament ni una concessió a la condició de l’enemic. Els “dolents” estan molt clars des del principi. Contràriament, The Pacific sí que fa un bon acostament a la vida rutinària i domèstica dels marines, tant als campaments com a les bases o centres mèdics, però un també té la sensació que hi dedica un temps excessiu. En definitiva, el que ens trobem a The Pacific no era el que esperàvem. D’acord que esperar no és bo, però tampoc ho és crear falses esperances per part dels creadors durant la promoció de la sèrie.

The Pacific és un document històric i documental de qualitat altíssima, capaç de recrear les condicions viscudes per aquells soldats ara fa 70 anys amb un realisme immens i amb un desplegament de mitjans que queda palès en pantalla. La fotografia és exquisida i la banda sonora, espectacular, amb una de les caretes d’entrada més boniques i emocionants que recordo. El problema és que poques coses més m’han emocionat a la sèrie. Des del punt de vista narratiu, estructural i de continguts, descuida elements que tenen massa pes i que impedeixen situar-la al mateix nivell (ni tan sols a prop) que l’obra mestra que tenia com a mirall. No considero les deu hores dedicades a veure la sèrie com a perdudes, però sí com a relativament decebedores. Ells mateixos es van posar el llistó molt alt, i han estat incapaços d’assolir-lo.